22.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 22.06.2026 - 21:42
Una dècada després del referèndum del 23 de juny de 2016, el balanç és prou nítid per a deixar de ser una qüestió d’opinió: el Regne Unit n’ha eixit més pobre, més fragmentat i políticament més inestable i la Unió Europea ha resistit el contagi que temia i ha fet pinya. Però l’herència principal del Brexit potser no és econòmica ni institucional, sinó política: la campanya que va posar fi a la pertinença britànica a la Unió Europea va ser un dels primers grans assaigs del populisme d’extrema dreta que avui amenaça de governar a Londres.
El 23 de juny de 2016, el 51,9% dels votants britànics es va pronunciar en favor d’abandonar la Unió Europea, respecte del 48,1% que hi volia continuar, amb una participació total pròxima al 72%. Però la xifra agregada amagava una fractura territorial que marcaria la dècada següent: Escòcia va votar a favor de continuar-hi amb un 62% i el nord d’Irlanda també, amb un 55,8%, però Anglaterra i Gal·les –aquesta darrera, per un ajustat 52,5%– van votar per l’eixida, amb Londres clarament a favor de romandre a la UE. Deu anys després, allò que aleshores es presentava com una “recuperació de la sobirania nacional” s’ha convertit en realitat en l’experiment més documentat que hi ha sobre què li passa, a una economia avançada, quan decideix de desconnectar-se del seu mercat natural. I el balanç és molt dolent.
La campanya: el populisme abans de Trump
Convé recordar que el Brexit va precedir cinc mesos l’elecció de Donald Trump. Perquè la consulta britànica va ser, en bona part, el laboratori on es van assajar les tècniques i els marcs discursius de la nova extrema dreta, que poc després conqueriren Washington i s’estengueren per Europa.
No és casual, per exemple, que l’estrateg Dominic Cummings, director de la campanya oficial Vote Leave, encunyàs el lema “Take back control” –”cal recuperar el control”–, una fórmula que l’acadèmic Andrew Gamble ha comparat directament amb el “Make America great again” de Trump: la promesa impossible, però mobilitzadora, de restitució d’una sobirania presumptament arrabassada. Una promesa, amb tot, deliberadament ambigua sobre on residiria el control recuperat.
La campanya pel Brexit es va articular per mitjà de dos grups que es detestaven recíprocament, però que es complementaven amb eficàcia. D’una banda, Vote Leave, dominada pels conservadors Boris Johnson i Michael Gove, que prioritzava els arguments sobre sobirania i economia i que va popularitzar la mentida dels 350 milions de lliures setmanals que suposadament s’enviaven a Brussel·les i que es podrien destinar a la sanitat pública britànica. D’una altra, Leave.EU, finançada per l’empresari Arron Banks i encapçalada per Nigel Farage, cap aleshores del UKIP, que va optar sense complexos per la carta racista. La imatge més recordada d’aquella estratègia és el cartell “Breaking point” de Farage, que mostrava una columna de refugiats, insinuant una invasió del país.
Cummings mateix ho va resumir amb una franquesa esgarrifosa: la immigració era “un bat de beisbol” que només calia recollir en el moment oportú. En anglès –i especialment en l’argot polític i periodístic nord-americà–, a baseball bat com a metàfora significa un instrument contundent i decisiu que es pot fer servir per a clavar un cop a l’adversari quan n’hi ha l’oportunitat. No té connotació de subtilesa: és un cop sec, brutal, que pot deixar l’altre fora de combat.
La distinció entre totes dues campanyes és reveladora de la mecànica del populisme contemporani: Cummings detestava Farage perquè el considerava un llast electoral, conscient que la cara obertament xenòfoba espantava els votants moderats. La fórmula guanyadora va consistir a oferir el missatge racista en un embolcall respectable –parlant en termes com la recuperació del control, de les fronteres, de les lleis…– i deixar que Farage fes la faena bruta pels marges, fent servir les paraules que l’electorat ultra volia escoltar.
Sociòlegs com Paul Whiteley, de la Universitat d’Essex, han assenyalat que aquesta divisió aparent del camp partidari del Brexit, lluny d’afeblir-lo, el va enfortir. Perquè permetia de mobilitzar alhora i en la mateixa direcció el vot conservador respectable i el votant ultra, racista i violent.
El rerefons compartit era la difusió en massa d’una narrativa de decadència i humiliació nacional acumulada durant dècades, amplificada per una premsa euroscèptica que presentava la pertinença a la Unió com la causa del declivi britànic. Que aquesta narrativa es construïa sobre fonaments poc presentables, ho va deixar clar la mateixa comissió electoral, que va dictaminar que Vote Leave havia incorregut en despeses il·legals durant la campanya, perquè va canalitzar diners per mitjà d’organitzacions satèl·lit per esquivar els límits legals. I que el clima havia esdevingut perillosament tòxic, ho va recordar de manera tràgica l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox, partidària de continuar a la Unió, a mans d’un extremista de dretes una setmana abans de la votació.
La desconnexió: quatre anys de caos institucional
Una volta guanyat el referèndum, allò que havia de ser una desconnexió ordenada es va convertir –com molts havien advertit abans– en el procés polític més caòtic de la història recent britànica i europea. David Cameron, que havia convocat el referèndum per apaivagar l’ala euroscèptica del seu partit, va dimitir l’endemà mateix. La seua successora, Theresa May, va activar l’article 50 del Tractat de la Unió el 29 de març de 2017 i va obrir dos anys de negociacions que la van desgastar fins a l’extenuació: el seu acord d’eixida va ser refusat tres voltes per la Cambra dels Comuns.
May va caure i Johnson va arribar a Downing Street el juliol del 2019 amb una consigna de tres paraules, “Get Brexit done” (“cal enllestir el Brexit”), que li va valdre una majoria contundent en les eleccions del desembre d’aquell any. El Regne Unit va abandonar formalment la Unió el 31 de gener de 2020, va completar un període transitori fins el 31 de desembre i va signar in extremis l’Acord de Comerç i Cooperació que regula d’aleshores ençà la relació. Faltava resoldre el nus més complicat, Irlanda, l’única frontera terrestre entre el Regne Unit i la Unió. El protocol que la va mantenir arrenglerada amb el mercat únic de béns –i que de facto va crear una frontera comercial a la mar d’Irlanda– va aixecar tant de rebuig unionista que va haver de ser reformat el febrer del 2023 mitjançant el Marc de Windsor. En resum, en deu anys han caigut sis primers ministres –Cameron, May, Johnson, Truss, Sunak i ahir mateix Starmer–, una rotació sense precedents al número 10 de Downing Street que parla tota sola de la inestabilitat que el procés ha injectat al sistema polític britànic.
Les conseqüències per al Regne Unit: una economia més menuda
Deu anys després, el consens entre els economistes és aclaparador: el Brexit ha fet que l’economia britànica siga més menuda que no hauria estat si hagués continuat dins la UE. No ha estat un col·lapse sobtat, però sí un llast gradual i acumulatiu sobre el comerç, la inversió i la productivitat, tal com resumeix Jonathan Portes, de l’observatori UK in a Changing Europe. L’Oficina de Responsabilitat Pressupostària (OBR), l’organisme oficial, manté de fa anys que la pèrdua de productivitat a llarg termini serà d’un 4% per l’obertura més petita de l’economia. Estudis més recents apunten més amunt: una investigació de Nicholas Bloom, Paul Mizen i Gregory Thwaites (Stanford, King’s College i Nottingham), publicada el febrer del 2026, calcula que cap al 2025 el Brexit ja havia reduït el PIB britànic entre un 6% i un 8%, i el National Institute of Economic and Social Research es mou entre el 4% i el 10%. L’Institute for Government ho ha traduït a una xifra contundent: bo i acceptant l’estimació conservadora de l’OBR, la dècada acumula més d’un bilió de lliures d’oportunitats perdudes.
Especialment en relació amb el comerç. Les exportacions de béns britàniques han crescut menys que no pas ho haurien fet, amb pèrdues que els estudis calculen entre el 10% i el 15%. El Centre for European Reform ha documentat que el sector més castigat és l’agroalimentari, amb una caiguda del 29% de les exportacions a la Unió, seguit de la química i la farmàcia. Però hi ha una paradoxa que matisa el quadre: els serveis han resistit notablement bé. El Regne Unit és avui el tercer exportador de serveis que més creix del G-7, amb superàvits rècord en finances, assegurances i serveis professionals que compensen parcialment els dèficits creixents en béns. La conseqüència és una economia que s’ha especialitzat encara més en els serveis i ha perdut pes industrial i obertura comercial. Mentrestant, la lliura no ha recuperat el terreny perdut: dels 1,42 euros que valia el novembre del 2015, va caure fins a vorejar els 1,16 euros a mitjan juny del 2026.
La paradoxa immigratòria
Però si hi ha un àmbit en què el Brexit ha tingut l’efecte contrari d’allò que prometia és en el de la immigració. La campanya de l’extrema dreta afirmava que la fi de la lliure circulació europea havia de servir per a reduir de manera dràstica l’arribada d’estrangers. Però va passar exactament la contrària. El nou sistema de punts, més restrictiu amb els europeus, però més obert amb la resta del món, combinat amb l’obertura de vies per a estudiants, treballadors sanitaris i de cures, i refugiats d’Ucraïna i d’Hong Kong, va fer enfilar la immigració neta fins a un màxim històric de 944.000 persones en l’any tancat el març del 2023, segons les xifres revisades de l’Oficina Nacional d’Estatística. I pràcticament tot l’increment procedia de fora de la Unió Europea. En canvi, la immigració europea va passar a ser negativa: se’n van més europeus que no pas n’arriben d’ençà de mitjan 2022, i l’ocupació de ciutadans de la Unió ha caigut d’un 13% respecte del màxim del 2019, sobretot en l’hoteleria i els serveis de qualificació baixa.
El Brexit, doncs, no va reduir en cap cas la immigració: en va canviar la composició, tot substituint polonesos i romanesos per indis, nigerians i nepalesos. Només quan els governs conservador i laborista van endurir les normes a partir del 2024 va començar a baixar la xifra, fins als 171.000 de l’any tancat el desembre del 2025. La promesa central de la campanya, doncs, en realitat es va capgirar com un mitjó i el malestar amb la immigració –ara per unes altres vies– ha continuat essent un dels principals motors del vot.
La unió territorial, sota tensió
Segurament una de les conseqüències més importants del Brexit ha estat la d’eixamplar les esquerdes constitucionals del regne. Escòcia, que havia votat de continuar a la UE amb un 62%, va veure com la seua primera ministra, Nicola Sturgeon, reclamava un segon referèndum d’independència, i el malestar clarament persisteix: en les eleccions autonòmiques del 7 de maig de 2026, les forces partidàries de la independència van obtenir majoria alhora a Escòcia i a Gal·les per primera volta d’ençà de la creació dels parlaments autònoms.
Al nord d’Irlanda, el Marc de Windsor ha mantingut la zona arrenglerada amb el mercat únic de béns –amb el control consegüent a la mar d’Irlanda que irrita tant els unionistes–, però l’efecte de fons ha estat el d’alimentar i fer créixer el debat sobre la reunificació de l’illa. El suport a una Irlanda unida ha passat d’un 22% el 2017 a un 36% el 2025, segons l’enquesta de referència Northern Ireland Life and Times, i la proporció de nord-irlandesos que diuen que són més partidaris de la reunificació arran del Brexit s’ha més que duplicat. És una paradoxa més: la frontera que el Brexit havia de fer desaparèixer del discurs ha tornat a col·locar la qüestió irlandesa al centre.
El terratrèmol polític
Tanmateix, la conseqüència potser més vertiginosa és la que tanca el cercle obert ara fa deu anys. El populisme ultra que va impulsar el Brexit no s’ha esvaït: s’ha institucionalitzat i ara ja amenaça de governar. El Partit Conservador, que va dominar la política britànica durant un segle, es va enfonsar en les eleccions del 2024 i s’ha continuat desintegrant. El buit l’ha ocupat Reform UK, el partit de Nigel Farage –l’arquitecte del Brexit–, que ha encapçalat les enquestes durant més d’un any i que en les eleccions locals del maig del 2026 va arrasar, amb més d’un miler de regidors nous i el control d’un centenar llarg de consells arrabassats tant als laboristes com als conservadors. Projeccions com la de More in Common fins i tot li atorguen una majoria absoluta si les eleccions generals es fessen ara.
Per la seua banda, el primer ministre laborista, Keir Starmer, registra els índexs d’aprovació més baixos de qualsevol cap de govern britànic en mig segle, segons Ipsos raó per la qual el seu relleu per un altre membre del partit ja ha estat anunciat.
Així, doncs, el sistema bipartidista que havia estructurat la política britànica d’ençà de feia un segle s’ha fragmentat en quatre forces o cinc. I sobre el conjunt plana una constatació demolidora per a la causa que va guanyar el 2016: avui una majoria clara de britànics considera que el Brexit va ser un gran error –el 55%, respecte del 30%, segons YouGov–, i entre els més joves el penediment és aclaparador, amb enquestes que situen al voltant del 80% el suport a un reingrés a la Unió.
Les conseqüències per a la Unió Europea
Vista de Brussel·les estant, la història del Brexit té un desenllaç oposat al que es temia. El juny del 2016, la por dominant era el contagi: que l’eixida britànica tingués un efecte dòmino i que uns altres euroscèptics –Le Pen a França i els partits sobiranistes a Itàlia i als Països Baixos– reclamassen les seues pròpies consultes. Però no va passar. La complexitat i el cost del divorci britànic van actuar com un escarment col·lectiu. I, lluny de fragmentar-se, la Unió dels vint-i-set ha reforçat la cohesió, que va superar fins i tot l’examen de la pandèmia, mentre els partits euroscèptics van retirant les exigències de referèndums d’eixida i van reorientant el discurs cap a la reforma de dins estant. El Brexit va servir, paradoxalment, de vaccí.
Més encara: la Unió que el Regne Unit va abandonar ja no existeix. En la dècada transcorreguda, s’ha integrat molt més que no abans: ha estrenat el deute comú a gran escala amb el fons de recuperació NextGenerationEU, ha aprofundit la integració de seguretat i defensa arran de la guerra d’Ucraïna i ha avançat cap a una autonomia estratègica d’inspiració francesa. La partida de Londres va costar a la Unió prop d’una vuitena part de la seua població i una de les seues dues principals potències militars i econòmiques, però també va eliminar –de sobte– el principal fre a la integració. I, sobretot, el Regne Unit va deixar de ser una prioritat: si entre el 2016 i el 2020, el Brexit dominava els debats i les negociacions, cimera a cimera, avui la relació amb Londres ha quedat desplaçada per Ucraïna, la rivalitat amb els Estats Units i la Xina o la competitivitat del mercat únic, com constata l’observatori UK in a Changing Europe.
El ‘reset’ i un nou equilibri
L’arribada al govern de Starmer va obrir un capítol de distensió. El 19 de maig de 2025 es va fer a Londres la primera cimera d’ençà del Brexit entre el Regne Unit i la Unió , que va segellar una Associació de Seguretat i Defensa –amb la perspectiva que el Regne Unit participés en el fons de defensa europeu–, va allargar fins el 2038 l’accés mutu a les aigües de pesca i va obrir negociacions per a un acord sanitari i fitosanitari que reduís els controls agroalimentaris, per a la vinculació dels mercats de carboni i per a un programa de mobilitat juvenil limitat i amb sostre de places. Els viatgers britànics, a més, podran tornar a fer servir les portes automàtiques als aeroports europeus.
Però convé no exagerar-ne l’abast. La Cambra dels Lords va qualificar el conjunt de “qüestió pendent” i va advertir que l’impacte econòmic de tot el paquet, encara que fos positiu, seria marginal. El Centre for European Reform ho diu sense embuts: fins i tot plenament desplegat, el reset deixa intactes la immensa majoria de les pèrdues comercials del Brexit. Starmer mateix admet que el Brexit va causar “un dany profund” a l’economia, però manté les línies roges que impedeixen qualsevol retorn al mercat únic o a la unió duanera. La revisió de l’Acord de Comerç i Cooperació difícilment alterarà eixe sostre. Més que una reconciliació, n’ha quedat un nou equilibri: una relació estable construïda sobre l’acceptació mútua de la fricció més que no pas sobre la seua eliminació.
Balanç a deu anys
Vist en la realitat de la distància de deu anys, la sobirania que el Brexit prometia de recuperar s’ha revelat, en gran part, com un aspecte només teòric: per a comerciar amb el seu veí, el Regne Unit ha hagut d’acceptar bona part de les normes europees, però ara sense participar-ne en la redacció, com abans. I la fragmentació interna del Regne Unit és més profunda que mai. El cost econòmic és real, mesurable i acumulatiu. I la immigració, la gran bandera de la campanya, en compte de baixar ha arribat a màxims històrics. La promesa d’estabilitat, finalment, ha donat pas a una dècada de caos.
Siga com siga, l’herència més inquietant és política. El moviment ultra que va guanyar el referèndum amb tècniques que avui reconeixem com a pròpies del populisme d’extrema dreta no s’ha esvaït amb la consumació del seu projecte: ha sobreviscut i l’ha desbordat. Farage, que el 2016 feia la faena bruta en els marges de la campanya, ara es perfila com a possible primer ministre. El Brexit, doncs, no va ser un final, sinó un començament. I la lliçó que en pot traure Europa no és tant econòmica com d’alerta democràtica. La factura de la ruptura, deu anys després, encara no s’ha acabat de pagar.
