Olga Álvarez, en un primer terme, acompanyada de Rubén Molina.

Demà es compleixen deu anys de l’acció Aturem el Parlament, una manifestació que volia aturar la sessió parlamentària que havia d’aprovar noves retallades del govern d’Artur Mas. D’aquell dia en queden dues imatges: l’arribada del president Mas al parc de la Ciutadella en helicòpter, i la gavardina pintada de Montserrat Tura. Però més enllà dels records visuals, hi ha vuit persones que van ser condemnades per aquells fets.

N’hem parlat amb dos, Rubén Molina i Olga Álvarez, qui prefereix no ser fotografiada. En un primer moment van ser absolts per l’Audiència espanyola, però un recurs del parlament i de la Generalitat van comportar que intervingués el Tribunal Suprem espanyol i els condemnés a tres anys de presó. Va ser Manuel Marchena qui va redactar aquella condemna tot introduint la figura de violència ambiental, una doctrina que després li serviria per a posar les bases de la sentència contra els presos polítics. “El nostre cas va ser un punt d’inflexió en clau de repressió”, sostenen.

Sis anys després de la condemna, encara esperen que el Tribunal Constitucional espanyol en resolgui tots els recursos per poder fer via cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). En aquesta espera hi llegeixen una defensa de l’alt tribunal a Marchena, perquè acceptar-los a tràmit comportaria una ombra de dubte sobre la sentència del procés.

Com recordeu aquell dia?
—Olga Álvarez: Han passat deu anys i ha tingut un cost molt gran per a nosaltres, però aquell dia el continuo recordant com un dels més bonics de mobilització al carrer que he viscut mai. Era un moment de molta mobilització al carrer i teníem un objectiu molt concret, que era evitar que entressin els parlamentaris per aprovar més retallades en sanitat, educació… Vam donar exemple: gent d’espais molt diversos podíem anar a l’una i posar un objectiu concret en què tots estiguéssim d’acord.

—Rubén Molina: Ho comparteixo. Cal entendre el context d’on veníem, un 15-M que era al zenit després de l’envestida repressiva que va implicar l’intent de desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona. Es va proposar una acció propositiva i combativa a la vegada. Estàvem en contra de la representativitat que hi havia en aquell moment al parlament i les accions que la classe política volia fer, que anaven en contra de la ciutadania i de l’interès popular i majoritari. Eren unes retallades que no constaven a cap programa electoral.

Us van identificar o us van detenir?
—R. M.: Ningú no ens va identificar ni detenir aquell dia. El 15-M va anar superant barreres i tenia una gran simpatia de la ciutadania. Després de l’actuació policíaca al desallotjament de la plaça de Catalunya, qui tenia una molt mala imatge i volia combatre-la eren el govern i els Mossos. I a partir d’aquí va començar un moviment repressiu cuinat per Felip Puig i Artur Mas, tot parlant de kale borroka, de línies vermelles, de violència…

—O. A.: També hi va haver suport mediàtic. Els mitjans de comunicació van començar a presentar un escenari de violència al carrer. Artur Mas va dir: “Avui s’ha traspassat la línia vermella de la democràcia.” Arran d’això els Mossos van obrir una investigació que va durar vora quatre mesos i no ens van detenir fins a l’octubre.

Com es van produir les detencions?
—O. A.: Ens van anar a cercar a casa, en sortir de la feina. En alguns casos van venir policies encaputxats i ens van ficar en cotxes. Una vegada es va fer pública la fitxa dels vint investigats, alguns van decidir de presentar-se als jutjats per evitar la detenció. Perquè la detenció a efectes tècnics era il·legal. Ens van tenir unes hores a comissaria, fent-nos fotografies que després servissin per al judici i comprovar que érem les persones que sortíem als vídeos. També ens van donar una citació a l’Audiència espanyola al cap de tres dies.

—R. M.: Exacte, si tan sols ens havien de donar la citació, ens la podien haver donat i punt. Però tenim la certesa que la nostra identificació es va fer mitjançant arxius policíacs il·legals i necessitaven la fotografia de comissaria per posar-la a l’expedient i dir que érem nosaltres. A l’atestat policíac que es va presentar al jutge es comparaven els vídeos i fotografies del parlament amb les nostres fotografies de comissaria. Però és clar, abans de tenir aquestes fotografies, com ens havien identificat? Vam esgrimir aquesta incongruència al judici, però va ser desestimada.

“Va començar un moviment repressiu cuinat per Felip Puig i Artur Mas, tot parlant de kale borroka, de línies vermelles, de violència...”

Els vint acusats per l'acció Aturem el Parlament, a l'Audiència espanyola

L’Audiència espanyola us va absoldre, però uns anys més tard el Suprem va anul·lar la sentència absolutòria i us va condemnar a tres anys de presó. Teniu gravada aquella data?
—R. M.: Els nostres advocats ja ens havien advertit que aquest cas seria un punt d’inflexió en l’àmbit repressiu. Perquè obria la porta a judicialment la figura de la violència ambiental. No ens condemnaven per fets individuals, sinó per una actitud col·lectiva. És clar que nosaltres sols no vam poder aturar ningú, si no era en una mobilització. Aquesta figura jurídica era nova i des d’aleshores ja et poden jutjar pel sol fet de formar part d’una mobilització i no per actes individuals.

—O. A.: Allà hi havia milers de persones. No ens van condemnar a nosaltres vint per uns actes individuals concrets, perquè no eren punibles més enllà d’algun delicte de faltes. Ho van convertir en una cosa que posa en risc la democràcia i el dret de representació parlamentària perquè érem molta gent. Per una altra banda no ens ho esperàvem perquè pensàvem que el Suprem no es pronunciaria sense haver-nos fet declarar i haver revisat les proves. Però ho va fer, va canviar directament l’argumentació.

“Des d'aleshores ja et poden jutjar pel sol fet de formar part d'una mobilització i no per actes individuals”

“L’Audiència Nacional [espanyola] va incórrer en un ‘patent error’ en prioritzar el dret de protesta dels manifestants al dret de participació política dels diputats per assistir a la cambra”, va argumentar Marchena.
—O. A.: Aquest és el gran debat jurídic que queda per resoldre. L’Audiència espanyola va posar per sobre el dret de manifestació i el Suprem va posar per sobre el dret de representació política. Cal dir que l’Audiència ens va absoldre amb el vot particular en contra de Marlaska, el president del tribunal que ens va jutjar. Els protagonistes de l’activitat política i judicial d’aquests últims anys eren allà.

Teníeu por d’entrar a presó?
—O. A.: Era una opció força viable… De fet, vam anar a recollir les ordres d’ingrés. Jo la tinc a casa. Ens vam quedar a cinc dies d’entrar a presó. Fins al darrer moment l’Audiència no va anul·lar l’entrada fins que no es resolgués l’indult. Però estàvem preparats per entrar a presó.

—R. M.: Llavors, l’única via legal que teníem era posar un recurs al TC. El recurs al TC és una via al marge del procediment habitual. I per evitar entrar a presó, l’únic recurs que teníem era demanar un indult a l’Audiència, que era el tribunal sentenciador, i esperar al carrer mentre es resolgués el recurs al TC. I l’Audiència va dir que mentre no es resolgués l’indult, podíem estar en llibertat. I aquesta és la situació en què ens trobem en l’actualitat, sis anys més tard.

Us vau sentir perseguits per la Generalitat?
—O. A.: El cas tira endavant perquè la Generalitat i la mesa del parlament, cadascú per la seva banda, van decidir de personar-se com acusació contra nosaltres i fer una petició de tres anys i mig de presó a tots els encausats. És a dir, que la Generalitat i el Parlament de Catalunya van seure al costat de la fiscalia i de Manos Limpias. Una taula força curiosa si mires com ha acabat esdevenint-se tot plegat.

—R. M.: El nostre cas tenia un clar objectiu: la persecució de la mobilització. Que estiguéssim acampats a la plaça de Catalunya no era una nosa, però anar a les portes del parlament a dir-los que no aprovàvem unes retallades, això no ho van acceptar. Era aquesta la lògica. El govern d’Artur Mas tenia una estratègia claríssima de persecució al moviment social. I vull recordar que tant l’Olga com jo estem condemnats per les declaracions de Santi Vila.

Rubén Molina, durant l’entrevista a VilaWeb.

Per què?
—R. M.: Perquè un vídeo de TV3 ens situa al moment en què Santi Vila intenta d’entrar al parlament. Hi ha un grup de manifestants i nosaltres tenim les mans aixecades i cridem: “Ningú no ens representa.” Aquesta és l’acusació que cau sobre nosaltres. Santi Vila va dir que aquesta era una violència inacceptable. No va dir que va passar por perquè era un fanfarró. Però va ser una de les persones que més va reforçar la teoria de la violència ambiental. És el culpable que l’Olga i jo tinguem una condemna de tres anys a sobre.

—O. A.: Cal recordar que quan la mesa es va personar hi havia representats Convergència i Unió, el PSC, el PP i ERC. Quan ens van absoldre a l’Audiència sempre recordaré com Francesc Homs i Jordi Turull van aparèixer als mitjans dient que no podia ser que l’acció no tingués conseqüències. Paraules textuals d’Homs: “La societat no entendria que no hi hagués una condemna.” Per això, tant la Generalitat com el parlament van presentar un recurs al Suprem perquè ens condemnessin.

“Tant l'Olga com jo estem condemnats per les declaracions de Santi Vila”

La paradoxa de tot plegat és que la sentència que us van imposar, va servir per a construir la condemna del procés contra alguns dels polítics que us van denunciar.
—R. M.: No tan sols això. En Turull va declarar contra nosaltres al judici. De fet, contra nosaltres van declarar tan sols els diputats convergents. Són els que van cercar la condemna fos com fos, fins i tot mentint, exagerant el clima que es va viure.

—O. A.: Darrere cada partit hi havia una estratègia política sobre què declarar. En el moment de decidir si la mesa del parlament es presentava com a acusació al judici, ERC també hi va votar a favor. Després es va abstenir sobre si recórrer l’absolució al Suprem. No li va caldre votar perquè el PSC, PP i CiU van votar que sí. L’únic partit que va votar que no va ser ICV. Anys més tard ERC i el PDECat van passar de ser l’acusació que ens va investigar i que va demanar la condemna, a demanar l’indult. Aquest canvi de posició va ser una rentada de cara perquè no podien sostenir més la posició i veure que podíem entrar a presó per culpa seva. Però era maquillatge, tan sols cal veure els procediments que continuen obrint contra gent mobilitzada.

Fa unes quantes setmanes la majoria conservadora del TC va rebutjar l’admissió a tràmit dels vostres recursos. Ho interpreteu com una protecció del TC a Marchena? 
—R. M.: I tant, si el TC revoqués la sentència del Suprem, eliminaria la jurisprudència que ha fet possible les condemnes del procés d’independència.

Detall de les mans d’Olga Álvarez durant l’entrevista a VilaWeb.

—O. A.: Exacte. Sí, ho llegim com una protecció del TC a Marchena. El nostre procés té dos tempos. La primera part és un procés que té sentit per a poder partir el moviment social després del 15-M. La segona part, quan el nostre procés polític repressiu ja no tenia cap valor, hem anat fent tombarelles com uns titelles depenent d’uns altres interessos que no tenen a veure ni amb la nostra militància, ni amb l’acció d’aquell dia, ni amb nosaltres. La valoració de tot això és que el procés ja és una condemna en si mateix.

Us sentiu el cap de turc per a poder habilitar una condemna que no us afectava?
—R. M.: Sí, som el cap de turc per a generar un nou paradigma repressiu i que ara s’aplica al procés d’independència. Però que podria aplicar-se a uns altres casos. El Suprem va apuntalar un recurs repressiu contra la mobilització popular. L’estat espanyol, a instàncies de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, va obrir una capsa de pandora que és una manera de perseguir la mobilització popular. Va ser un punt d’inflexió molt gran. Malgrat que Convergència i els seus hereus van cercar d’executar aquest mecanisme repressiu i dotar-lo de base legal, i que després ells han estat els que se n’han vist afectats, jo he continuat participant en les mobilitzacions en contra de la repressió de l’estat espanyol. Per sort, la nostra lluita va més enllà del rancor.

—O. A.: Estic en contra que la gent hagi d’entrar a la presó a complir condemnes. Però qui menys em preocupa de tota la població penitenciària que hi ha actualment a l’estat espanyol i a Catalunya són alguns dels presos polítics catalans, entre ells, el mateix conseller d’Interior.

“Som el cap de turc per a generar un nou paradigma repressiu i que ara s'aplica al procés d’independència”

Què en queda, d’aquella protesta?
—R. M.: Crec que força coses. N’hi ha una que s’ha mantingut, que és la crítica a la representativitat política. En l’actualitat la gent veu que vota uns partits que fan unes promeses que després no compleixen i no es materialitzen. Aquesta demanda d’exercir la política més enllà de les institucions representatives és un mecanisme que es fa servir al carrer amb el moviment de la defensa de l’habitatge, del lloguer, s’han creat assemblees de barri… Crec que n’ha quedat molt.

Us ha servit d’escarment per a no mobilitzar-vos?
—O. A.: Al contrari, ha servit per a reafirmar-me en allò que creia, en la política no institucional. I em serveix també per a ampliar la mira i poder empatitzar amb la situació de veure’t perseguida i el risc d’entrar a la presó. Em fa molta més por que les coses continuïn com estan que no pas mullar-me per intentar de canviar-les.

—R. M.: He continuat participant en els projectes polítics que considerava oportuns. A mi també m’ha ajudat a reafirmar-me. Quan t’ataquen vol dir que hi ha una cosa que els molesta.

[Aquesta notícia originalment portava per títol tal ‘Han passat deu anys de l’acció Aturem el Parlament: “Rull i Turull van cercar la condemna contra nosaltres fos com fos”‘. Després de publicar-la hem pogut comprovar que Rull no va declarar en el judici i els entrevistats s’han disculpat per l’errada. Per això escrivim aquesta nota aclaridora i demanem disculpes a Josep Rull.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.