deu anys 15m
Fotografia: Albert Salamé

Hi ha un consens: fa deu anys, el 15-M va canviar unes quantes coses. Però l’esperit de transformació que surava aquells dies entre els joves de les places es va anar escolant amb els mesos. I de quina manera. El triomf del Partit Popular espanyol a les eleccions municipals, al cap de quinze dies, amb les assemblees encara vives, i la majoria absoluta de Mariano Rajoy el novembre d’aquell mateix any, no tan sols no van implementar les polítiques que els indignats reivindicaven, sinó més aviat les contràries.

I una dècada de canvis profunds, des del procés d’independència a la pandèmia de coronavirus, passant sobretot pel naixement de Podem i de les candidatures municipals “pel canvi”, ens ha acabat duent, com gairebé una ironia cíclica, al llindar d’una crisi econòmica nova, amb un govern espanyol del PSOE i de Podem. Per a fer un exercici de perspectiva, hem mirat què en diuen, ara, del 15-M, algunes de les veus més destacades que van reivindicar-ne el llegat. 

Què en queda, del 15-M?

Ada Colau

Havia conreat una carrera en l’activisme pel dret a l’habitatge. El 2006 va fundar la plataforma V de Vivienda, o Assemblea Popular pel Dret a l’Habitatge, en què ella, que tenia experiència com a actriu, encarnava el personatge d’un superheroi que boicotava actes electorals. Un dels boicots més cèlebres va ser el que féu en un acte de la candidata d’Iniciativa per Catalunya a la batllia de Barcelona, Imma Mayol, que aleshores governava amb el PSC amb el lema “L’habitatge, fora del mercat, com l’educació i la sanitat”. Arran de l’esclat de la crisi, V de Vivienda va confluir més tard en la creació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), de la qual Colau va esdevenir portaveu. Des de la PAH va dirigir la campanya “Stop Desnonaments” el 2010, però la plataforma va guanyar protagonisme sobretot a partir del 15-M, en què Colau va participar activament.

Colau va afermar-se com un rostre públic definitivament amb la defensa al congrés espanyol de la Iniciativa Legislativa Popular per l’Habitatge Digne, i el 2014 va acabar anunciant que feia el pas a la política. A les eleccions del 2015, va presentar-s’hi en una coalició, Barcelona en Comú, que aliava diversos moviments que reivindicaven el llegat del 15-M, Podem i Iniciativa per Catalunya, partit que els va llegar els drets electorals. Colau va guanyar les eleccions i va esdevenir batllessa amb el suport del PSC. Una volta en el càrrec, Colau ha continuat defensant l’esperit dels indignats, però amb matisos. Ahir mateix, amb motiu del desè aniversari, va dir que no s’havia “de mirar el 15-M amb nostàlgia” perquè la democratització que proposava el moviment s’havia “traduït en un canvi en l’agenda política i en les prioritats” que romandria.

Manuel Castells

Ja era un acadèmic reputat, el sisè més citat del món en l’àmbit de les ciències socials, i feia dues dècades que ensenyava a la prestigiosa Universitat de Berkeley, a Califòrnia, on ara és catedràtic emèrit. Quan els indignats van acampar a la plaça de Catalunya, Castells no va trigar a donar-los suport. En un discurs que va córrer com la pólvora aquells dies, el sociòleg feia una crida: “Porucs de tot el món, uniu-vos a la xarxa”. “Quan els poders fàctics s’adonin que la cosa és seriosa, cosa que de moment no s’acaben de creure, reaccionaran; i probablement ho faran de manera violenta”, deia, tot defensat que la resposta fos no violenta. “Potser d’aquesta xarxa, d’aquest embolic, en neixen els fruits d’una nova democràcia, encara per inventar”, reblava.

Castells va escriure’n fins i tot un llibre, Xarxes d’indignació i d’esperança (Alianza, 2014), i en diversos articles va descriure que, amb el 15-M, la base social de l’esquerra havia posat fi al “gran privilegi històric” del PSOE, que era vist “com un col·laborador de la banca i, a més, gairebé tan corrupte com la dreta”. El 2015, el sociòleg va embrancar-se amb el suport públic a l’espai de Podem i dels comuns, i va signar el manifest fundacional de Barcelona en Comú, la candidatura d’Ada Colau a la batllia de Barcelona, que reivindicava el llegat dels indignats. El 2020, quan Podem va aliar-se amb aquell mateix Partit Socialista, Castells va esdevenir ministre d’Universitats espanyol del govern de Pedro Sánchez, càrrec que encara ostenta.

David Fernàndez

L’aleshores periodista David Fernàndez treballava a la cooperativa de serveis financers Coop57 i ja escrivia en diversos mitjans, com la Directa i VilaWeb, on publicava articles d’opinió. Fernàndez va sumar-se com a activista de base al moviment dels indignats i va ser un dels ferits en el desallotjament dels Mossos d’Esquadra de l’acampada de plaça de Catalunya. Mesos més tard, va participar en la redacció d’un llibre a diverses veus sobre com calia interpretar el 15-M, Les veus de les places (2011), en què el considerava “un punt d’inflexió”. “Acampades que amb prou feines un mes han canviat la fesomia política del país; àgores que han marcat un punt de no retorn per a tota una generació”, hi escrivia. Fernàndez encara no havia militat mai en cap partit polític, però l’any següent el seu rostre va atènyer la fama. Va ser el primer cap de llista de la CUP al parlament, on va entrar com a diputat.

“15-M, volies canviar una cosa i hi acabes integrat” | Crònica d’Andreu Barnils

Després d’haver deixat la primera línia política, el 2015, Fernàndez ha continuat treballant a Coop57 i publicant articles d’opinió en mitjans com la Directa i el diari Ara. L’ex-diputat fa una revisió crítica sobre com han anat les coses a l’esquerra després del 15-M. En una conferència ben recent, deia del 15-M: “En queda que estiguem en un bipartidisme imperfecte i que la reacció dels altres demostra que el sistema es va rearticular. Al final, allò que havia de ser un canvi acaba essent el seu flotador. És l’ABC de la història. Ha passat mil vegades. Volies canviar una cosa i hi acabes integrat.” Fernàndez, en aquest sentit, també és crític amb el paper de Podem. “Deu anys després del 15-M els pressupostos generals de l’estat són els més militaristes de la història de la democràcia, felicitats i gràcies”.

Arcadi Oliveres

L’economista i activista Arcadi Oliveres va ser una veu de referència a l’acampada de plaça de Catalunya. En un discurs molt celebrat, el 20 de maig de 2011, Oliveres es demanava: “Què han fet a Islàndia? Allò que cal fer, posar els banquers a la presó. Què més han fet a Islàndia? Canviar la constitució. Què hem de fer aquí? Canviar la constitució i establir la república, només faltaria”. Oliveres proposava un reguitzell de mesures en matèria financera i laboral per a posar fi als excessos del capitalisme. L’economista va dir més endavant que ell no havia participat directament en l’organització del 15-M sinó que hi havia intervingut quan li ho havien demanat, i mig any més tard de les acampades assegurava que les raons que havien fet sorgir el 15-M encara hi eren, tot i que considerava que era bo que s’haguessin acabat, i va dir que seria un error que el moviment esdevingués un partit polític.

Arcadi Oliveres: “El capitalisme ha de desaparèixer! No accepto matisacions en aquest sentit”

L’abril del 2013, Oliveres va presentar amb la germana Teresa Forcades la plataforma Procés Constituent, que cercava: “Contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per a fer una constitució nova per a la República catalana”. A les eleccions municipals del 2015, Procés Constituent va sumar-se a Barcelona en Comú. Però després del fracàs de les negociacions amb els partits per a les “eleccions plebiscitàries” del 2015, el moviment va quedar “esmorteït”, en paraules d’Oliveres. Sobre el 15-M, va dir fa poc en una entrevista a VilaWeb: “Al final va anar com va anar, amb unes reivindicacions que es van assolir i unes altres que han quedat disseminades en allò que anomenen les Marees”. Oliveres es va morir el 6 d’abril proppassat.

Pablo Iglesias

Era una de les màximes del 15-M: no convertir-se en cap partit que en vampiritzés l’energia de combat. Però va passar, al capdavall. Tres anys després de la dissolució de les assemblees, un grup de professors universitaris i activistes va fundar Podem, una candidatura per a les eleccions europees d’aquell mateix any, el 2014, que aleshores encara refusava d’anomenar-se partit. El vincle amb el 15-M era clar: “Moure fitxa: convertir la indignació en canvi polític”, deia el manifest fundacional, i continuava: “Moviments d’indignació política com el 15-M connectaren amb una clara voluntat popular: no sacrificar més drets a l’altar d’uns mercats guiats per l’especulació i la rapinya”. El candidat era Pablo Iglesias.

Iglesias era des del 2003 professor i investigador de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, però s’havia anat fent un racó als mitjans arran de presentar, des del 2010, el programa de tertúlia política La Tuerka, de participar en tertúlies a mitjans ultres com Intereconomía, i de col·laborar a partir del 2012 amb el diari Público i La Sexta. Iglesias va donar suport al 15-M tot i que la seva participació política no fou per mitjà de cap organització, sinó que ja anava encarada a la via institucional. El mateix 2011 va ser assessor d’Esquerra Unida a les eleccions espanyoles.

Rodaràs i a Madrid te’n tornaràs: el fracàs rotund de Podem com a projecte estatal

Deu anys després del 15-M, Iglesias ha deixat la política, havent arribat l’any passat al cim de la seva carrera, amb la Vice-presidència segona del govern espanyol, en coalició amb el PSOE. Els sondatges, que fa set anys prometien el cel a Podem, li auguren ara una caiguda en picat, amb uns socialistes més enfortits que no pas el 2014. El poder municipal i autonòmic que les candidatures satèl·lit de Podem havien assolit el 2015 també es va esbocinar els anys següents, i l’arrelament de la formació a la perifèria ha estat sistemàticament fallit.

Jaume Asens

Un dels signants d’aquell manifest fundacional de Podem era l’advocat defensor dels drets humans Jaume Asens, que havia tingut un paper molt més clar en el moviment dels indignats, perquè va defensar diversos manifestants denunciats per la policia a les acampades. Després del 15-M, Asens ja s’havia encaminat cap a la política: va formar part del grup promotor del Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades i el 2012 va donar suport a la candidatura de David Fernàndez, de qui era advocat, amb la CUP. Però el 2015 va fer el pas definitiu, quan Ada Colau va fitxar-lo per a la seva candidatura a Barcelona. Després d’haver estat tercer tinent de batlle, Asens va passar a ser candidat de Podem al congrés espanyol el 2019, i n’ha acabat presidint el grup parlamentari.

En una conferència recent, Asens justificava que calia mirar el 15-M amb perspectiva: “Els moviments socials, les revolucions, tenen un moment calent i un de fred. El moment calent és àlgid, efervescència, eclosió, llampec, ocupar la plaça, el pa sencer. Però arriba el moment fred, el de l’endemà, que també és molt important”. Segons que va dir Asens, en aquest moment “fred” no es pot caure en el risc de “mitificar la via institucional”, però “tampoc caure en l’altre risc d’activistes d’extrema esquerra: banalitzar la importància de l’estat”.

Francisco Garrobo

Ja ho era llavors i ho és encara, un dels noms més coneguts de l’activisme veïnal de Nou Barris. El 2011, Garrobo ja participava en aturades de desnonaments i havia col·laborat en moviments com Stop Pujades, Nou Barris Cabrejada i l’associació de veïns de Ciutat Meridiana. Durant el 15-M, el seu nom va guanyar pes a l’assemblea de la plaça de Catalunya de Barcelona, sobretot quan va erigir-se portaveu del sector contrari que el manifest de mínims inclogués la reivindicació el dret d’autodeterminació de Catalunya i, en canvi, proposava que hi digués “dels pobles”, la fórmula que es va acabar imposant. “En aquell moment encara no havia canviat el xip”, va explicar en una entrevista a VilaWeb.

Francisco Garrobo: “Les clavegueres de l’estat s’han desinhibit amb el procés i ara aniran contra tot”

Fins llavors, l’únic partit en què Garrobo havia militat era Ciutadans –es considerava federalista–, però amb el 15-M es va acostar a Pirates (partit associat amb la CUP), on ara mateix milita. Ara es considera independentista. “De l’última fornada”, en paraules seves. La seva militància l’ha posat en l’ull de mira policíac: des del 2011 fins ara ha estat acusat en catorze procediments judicials, i el novembre passat fou condemnat a tres anys de presó pel tall de la ronda de Dalt durant la vaga del 8-N contra l’empresonament del govern i l’aplicació del 155.

Simona Levi

L’activisme de Simona Levi també venia de ben abans del 15-M. Amb la plataforma Xnet, treballa des del 2008 per la democratització de la xarxa i lluita contra els abusos d’autoritat i de les intromissions en els drets dels ciutadans que es fan per internet. De totes les plataformes que van sumar-se a la convocatòria inicial de l’acampada dels indignats, Xnet en va ser una de les més destacades. I de les que més tard van cristal·litzar, també: va fundar el Partit X, que es va presentar a les eleccions europees del 2014, i va impulsar una querella contra el banquer Rodrigo Rato, ex-vice-president espanyol amb el PP, amb la fundació del col·lectiu 15MpaRato, cosa que va obrir el cas Bankia als tribunals i, en darrera instància, va dur Rato a la presó.

Levi continua, deu anys més tard, allà on era: denunciant els abusos dels poderosos per mitjà de les xarxes des de la plataforma Xnet. Levi, que tots aquests anys s’ha mostrat optimista amb les possibilitats de canvi que el 15-M va accelerar, ha estat molt crítica amb els qui han mirat d’apropiar-se’n políticament. En una entrevista a VilaWeb, Levi criticava que “Podem és l’enzim que ha permès que el sistema digereixi les reivindicacions de la societat civil”. “Són els qui et diuen que recullen l’esperit del 15-M i que representen la voluntat popular. Han fet pallassades amb la participació. Podem són els qui fan bandera d’agafar reivindicacions justes, de digerir-les i d’escopir-les com porqueria. […] La seva manipulació era molt eficient per a mantenir el sistema com era. És per culpa de Podem que el 15-M ha tingut dificultats. No és gràcies a Podem que avancem, sinó que avancem malgrat Podem.”

Simona Levi: “Guanyarem, eh? Però sense Podem guanyaríem més de pressa” | Entrevista del 2018

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.