En política, com a la vida, ser lúcid és imperatiu. No perquè garanteixi victòries o preservi dels cops que es reben pel sol fet d’ocupar un espai, sinó per a entendre on som, què hi fem i per què passa allò que ens passa. Per a reclamar, si més no, una certa dignitat a la consciència. I si al final s’ha d’anar a l’escorxador, anar-hi mostrant tot el nostre menyspreu al botxí. Qui que conegui el significat de ‘dignitat’ retrauria a Jordi Cuixart la desobediència dels derrotats? I qui és el derrotat, el que lluita de la presó estant o el qui moralitza la rendició perquè sols presentaria batalla si li donessin garantia de victòria? Però qui la hi hauria de donar, aquesta insòlita garantia? Des de quan la guerra és una activitat sense risc? 

El plet català amb Castella pertany a la longue durée, però la irresolució del conflicte, que Cambó considerava permanent, no justifica reabsorbir l’esforç d’aquests darrers anys en una rutina cíclica de resultat previst per la història. Ni racionalment ni empírica, no hi ha cap raó per a acceptar aital determinisme. Per què s’hauria de creure en el dogma de la unidad de destino en lo universal i reconciliar-se amb l’status quo, observant que els catalans sempre s’han sobreposat a les derrotes i han aconseguit d’anar passant? I encara consolar-se’n preveient que, ja que aquesta generació no se n’ha sortit, una altra ho tornarà a intentar. D’això en diuen qui dia passa, any empeny, però seria més exacte dir-ne carregar la responsabilitat a uns altres. Ara, com pot saber ningú què farà una altra generació? I en quin càlcul de probabilitat es basaria aquest supòsit, si l’actual generació no ha gosat dur el desafiament als extrems d’unes d’anteriors? Més que reiteració d’un patró secular, hi ha retrunys d’intensitat decreixent, com si l’energia nacional s’anés dissipant i en l’actual estat entròpic ja no fos capaç de reviure la revolta que commemora l’himne oficial. Revolta que s’esmorteeix cada segle que passa, de l’alçament contra l’ocupant el 1640 al botiflerisme que ja divideix les forces el 1702, al patriotisme monàrquic durant la guerra del Francès, a l’aventura esbojarrada de Prats de Molló i la retractació de la República Catalana l’abril del 1931, a l’esterilitat del Sis d’Octubre, a la inacció del govern el 3 d’octubre de 2017 fins a la rendició al moment que Mariano Rajoy i els seus aliats van decretar l’estat d’excepció amb una lectura ad hoc de l’article 155 de la constitució. 

De mica en mica, s’ha instal·lat la idea que l’octubre del 2017 fou una derrota. Ho fou, però per incompareixença dels derrotats. La batalla de l’opinió, que era decisiva, no s’arribà a lliurar i això sí que fou una derrota. Ara, per mitigar la vergonya de la submissió incondicional se simula una retirada estratègica que ni tan sols és un reagrupament, sinó tot el contrari. La lluita es remet a un futur vaporós mentre s’espera la dissolució de l’estat, no pas pel triomf del proletariat, sinó per la conversió pentecostal de l’unionisme a la catalanitat. Però, qui ho garanteix que, desaparegudes les darreres generacions d’una Catalunya catalanoparlant, els futurs habitants d’aquest tros de planeta sortiran de la hibernació i faran pujar la saba de la revolta des de les arrels? Més aviat hi ha el risc que l’independentisme s’esfumi a mesura que s’acompleixi la substitució demogràfica i desapareguin els referents que feien plausible l’anhel de supervivència. 

Si ja no creiem en l’eternitat dels pobles en tant que idees dins la ment del creador, com ho creia Verdaguer, i acceptem que les nacions són creacions humanes, haurem d’acceptar també que són manifestacions de la voluntat dels qui les fan viure amb la seva existència. Digui el que vulgui el registre civil, les persones no neixen espanyoles ni catalanes, sinó que n’esdevenen a mesura que s’avesen a unes formes socials determinades. La nació la constitueixen els ciutadans no pas pel fet conjuntural de ser-hi físicament o treballar-hi, com afirmava diplomàticament Jordi Pujol, sinó pel fet d’emmotllar-la amb la seva conducta. La nacionalitat real, no pas l’oficial, es transmet mimèticament, per emulació, als nouvinguts, tant si ho són de naixement com si ho són per canvi de residència. La transmissió d’una forma de vida no és mai senzilla, encara menys quan competeix amb una altra que compta amb més suport social. Perquè la conducta esdevingui una segona natura, cal repetir-la amb tanta coherència com permeti una societat diferenciada. I allò que més diferencia les societats és la particularitat de la conducta col·lectiva. Sense aquesta coherència no hi pot haver confiança en el compliment de les expectatives de relació i la societat es desballesta. Quan n’hi ha, de coherència, la conducta individual precipita en formacions històriques, com remarcà Prat de la Riba referint-se al dret civil català. Per ser eficaç, la conducta que conforma un determinat model de societat ha de renovar-se mitjançant el plebiscit quotidià de què parlava Renan. Hom no és català de naixement, com tampoc no és cristià ni musulmà d’origen. N’esdevé per inducció familiar o social i a partir d’un cert moment per decisió conscient, que és una manera de responsabilitzar-se del destí dels altres a partir d’una decisió sobre el propi destí. 

Això mateix pot dir-se d’una decisió més explícitament política com ser o no independentista. Aquesta condició, com altres que comprometen l’individu, no s’ha d’atribuir a un estat d’ànim mudable ni a cap caprici revocable, sinó a la voluntat de col·laborar perquè el país actualitzi el seu potencial. Del moment que la decisió implica un compromís, ja no és sols política; també és ètica, car mobilitza valors com la justícia, la consideració dels pobles i les persones com a fins i no com a mitjans, el respecte a la veritat, l’equanimitat, les llibertats civils i tot un seguit d’elements que impliquen una visió del país penetrada d’un estil de convivència superior a l’actual. L’independentisme no pot avançar només predicant aquests valors, que al cap i a la fi són universals en la seva abstracció, sinó practicant-los amb exemplaritat. 

Si hom no és determinista, no pot brandar les derrotes passades per desistir de les lluites actuals, oimés quan les condicions no són idèntiques ni han de ser-ho forçosament les formes. El setge a les urnes del Primer d’Octubre no era el mateix que el setge a les muralles de Barcelona el 1714. La capacitat repressiva de l’estat tampoc no ha de ser obligatòriament determinant. Ho demostren el Primer d’Octubre mateix i l’estratègia de l’exili, fins ara reeixida. Si parlem de valors –i de què parlaríem, si no, en relació amb una revolta que creiem legítima–hem d’admetre que ni es poden derivar d’un esquema previ, com podria ser-ho l’assaig tardomarxista dels comuns, ni d’una utopia futura, ço és, d’un ‘full de ruta‘ a través de la geografia del país d’Oz.

L’independentisme no brotarà espontàniament d’un terreny adobat amb valors convencionals, sinó d’actes explícits en favor de la independència. Ningú no s’uneix a la causa perquè se senti independentista, sinó que comença a sentir-s’hi del moment que es mobilitza per assolir aquells objectius. El compromís comença amb passes petites i creix a mesura que l’acció desperta la consciència i en fa un hàbit. L’heroisme del Primer d’Octubre i les mobilitzacions posteriors a la sentència dels presos han eixamplat més la base de l’independentisme que no pugui fer-ho un pressupost hostil a la soferta classe mitjana, per molt que serveixi per a comprar momentàniament la voluntat dels comuns. 

La lucidesa obliga l’independentisme a no enganyar-se creient que la independència s’aconseguirà a preu de saldo o que es podrà desfer de l’estat en una taula de diàleg en què el Madrid més il·lustrat atorgarà el dret de decidir en un exemplar exercici d’interlocució entre iguals. Tanmateix, si cal vetllar perquè els partits no entabanin amb una coartada, tampoc no s’han de confondre els desigs amb les possibilitats. Aquestes cal estudiar-les amb recel però sense por. Però si el desig no sols és imperiós sinó que s’imposa amb l’autoritat d’una vocació, és a dir, amb la convicció que és l’únic futur acceptable, llavors s’ha de concloure que no és cap pruïja, sinó la manifestació d’una voluntat definidora; d’aquella voluntat espontània que s’expressa ontològicament en el ‘som i serem’ de la sardana que, amb molt bon criteri repressor, fou prohibida pel franquisme. 

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb