Repressió

El batlle de Verges. Un xic d’un CDR. I el batlle de Celrà. Passava una estona i les notícies anunciaven una altra persona encara. Fins que van ser onze. No, quinze. En un infame degoteig de detencions, ahir, setze de gener de l’any dos mil dinou, vam assistir a una penosa demostració de força d’allò que anomenen els aparells de l’estat. Amb aquelles maneres. Policies espanyols sense la formalitat de l’ordre judicial, i sense uniforme. Perquè poden. Amb les cares tapades. Ells, sí. Com si fossin els escamots que fan trencadissa i punxen rodes, de nits, als nostres pobles. A Verges, per exemple. Com si ho fossin.

Els van detenir. O, per fer servir l’expressió que va piular en Lluís Llach, ens els van detenir.  Acusats de desordre públic o d’existir o de persistir, ens els van detenir. Per espantar. Per marcar terreny. Per dir eh, que aquí mano jo. Jo, la bota. Perquè ens quedi clar que ells són la bota. La que saltava sobre aquella dona asseguda a l’escala, el Primer d’Octubre. La que s’enduia a comissaria la nostra gent, veïns, representants municipals. La que els tenia allà tancats unes quantes hores i sense advocat perquè parla en català, tantes hores com ens doni la gana, les que ens surti de… les botes.

Si ho mirem bé, els fets del setze de gener, aquesta penosíssima gesticulació amb botes, són tan sols això: gesticulació. Que no vol dir que no facin mal. Que no indignin. Que tot. Però que són la seva manera de fer picar les mans contra el pit, el gest primari d’un goril·la. Ens volen recordar que continuem dins el seu estat, sota la seva bota. I que quan ells vulguin, mireu, ha, els vostres batlles a comissaria. Allà tancats. Dins el campament que tenim a casa vostra i on ni tan sols farem veure que hem d’acceptar la vostra llengua. I què, que diguis ‘Sóc advocat, vinc a assistir un detingut’? Si parles català, ja et dic jo que no entraràs. Aquí valen les nostres normes, per la potestat que ens atorga… la bota.

És tan sols això: recordar-nos qui mana. Que no som independents. Que ja tant hi fa evidenciar la nostra condició de colònia, la que hem tingut sempre i que ara, simplement, es descara de manera general.

Han renunciat, potser ja definitivament, a cap aparença de normalitat. Ja no ens tenen, per dir-ho d’alguna manera. I ho saben. Només que no els dóna la gana de deixar-nos anar.

Les detencions del setze de gener han mostrat clarament que l’estat espanyol dóna Catalunya per perduda. I que ha optat per actuar obertament com a ocupant: fer ràtzies de tant en tant i amenaçar i practicar càstigs exemplars i provar de tallar les actituds que judiquen com a insolències. Per mantenir el matrimoni forçós encara que faci temps que ella hagi dit que prou.

Espanya ha optat, en definitiva, per accentuar l’única via que té de provar de mantenir-nos sota la maleïda bota. Que és la via que ha triat sempre.

I que és la via que no li ha funcionat mai.

Així, sentint-se molt masclot en posar, catling-catlong, les botes a sobre de la taula, aquest estat en decadència va anar perdent les colònies d’ultramar, l’una darrere l’altra. I així, persistint en la impotència de les botes (catling-catlong, sí) perdrà aquesta que assetja ara. I que som nosaltres.

Els fets del setze de gener han destapat que l’estat té assumit el caràcter d’ocupant. I que ha decidit de fer-ne descarada ostentació. Però, si mirem a l’altra banda, potser veurem també fins a quin punt han evidenciat que la política retòrica no significa… res.

I que els temps que vivim reclamen una altra cosa. Una altra mentalitat.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb