Els polítics també es defensen entre ells. Com els estats, poden esbatussar-se per la preeminència i els interessos de partit, però el corporativisme s’imposa quan algú els qüestiona en conjunt. Hi ha una diferència abismal entre fer política i parlar-ne. Per això, indignar-se des de la política perquè algú critiqui els polítics fa tuf de corporativisme. I objectar que des de la llibertat se censuri, no els presos sinó la seva política, equival a posar la crítica entre reixes. 

La presó no pot ser un argument per a preservar de la crítica. I resguardar-ne els polítics per raó dels riscos assumits pressuposa un risc superior a l’assumit per centenars de milers de persones que van defensar les urnes en situacions molt dramàtiques. S’oblida massa sovint que, amb risc o sense, els polítics es donen cops de colze per anar a les llistes. Van fer-ho abans del Primer d’Octubre i ho han fet després. Sigui com sigui, la bondat de la gestió no es dedueix del risc i menys encara de les conseqüències, previstes o imprevistes, de la mateixa gestió. Encara més dubtós és deduir de la injustícia de l’empresonament el mèrit per a seguir gestionant la política.  

És possible que els polítics no en sabessin més, l’octubre del 2017, perquè navegaven en aigües desconegudes. Però una màxima elemental és no amenaçar si no es pot complir l’amenaça. Anaven de catxa, va reconèixer Clara Ponsatí. Anaven de catxa i Rajoy no se’ls va creure. I el país en pateix les conseqüències. Qui no ho recorda? S’havia de col·lapsar el país, s’havia d’aturar el tràfic de mercaderies a la frontera, provocar un daltabaix econòmic que enfonsaria l’estat i retrunyiria a la Unió Europea, s’havia de… S’havien aixecat expectatives i la mirada del món convergia a Barcelona. Era un d’aquells moments de rara transparència en què es veu tot el passat en escorç i en penja el futur. Qualsevol acció policial o militar que l’estat hagués desencadenat hauria tingut cobertura còsmica i el govern espanyol no s’hauria pogut amagar enlloc. Però quan finalment arribà, l’esdeveniment s’esllanguí com un envelat la matinada de festa major. D’ençà d’aquell 27 d’octubre, tot ha estat córrer darrere d’una notícia que s’esmuny.

Ser a la presó no és pas cap mèrit. Pot ser-ho la manera d’estar-s’hi. Hi ha l’exemple de Jordi Cuixart, un home que es deu sorprendre ell mateix creixent amb cada un dels seus actes, sempre a l’altura de la seva situació. Curiosament, és l’únic a qui no li escau l’etiqueta de pres polític, car de política en sentit estricte no n’ha feta mai. Més aviat és una víctima immolada al deure de dissidència, com Dietrich Bonhoeffer, un pres de consciència com Henry David Thoreau, engarjolat a Concord, Massachusetts, per desobeir la llei d’una democràcia esclavista.

No hi ha cap dubte que el govern va arriscar-se la tardor del 2017. Va mesurar prou el risc? En va fer de més o de menys? I una vegada assumit i coneixent l’abast exclusivament simbòlic de tot plegat, per què va malbaratar l’impacte que hauria tingut la detenció dels consellers als seus despatxos durant una jornada de treball a la nova república? No dic en absolut que l’exili fos una decisió covarda o ni tal sols equivocada. Em refereixo estrictament a la part del govern que, sacrificant la possibilitat de reconstituir-se i fer política a l’exili, va tornar a travessar la frontera per lliurar-se a l’estat del que feia poques hores que s’havia declarat independent. D’ençà d’aquella decisió, l’independentisme és ostatge del Tribunal Suprem. Com un animal enlluernat pels fars d’un automòbil, està paralitzat davant la sentència que institucionalitzarà el relat que el criminalitza oficialment. Un relat dissenyat per la dreta franquista, que fins els republicans espanyols, amb Pablo Iglesias al davant, han acabat acceptant no pas per treure la democràcia del cercle de guix caucasià de la repressió sinó per ingressar-hi ells també.

L’independentisme està tan corcat pel partidisme que és impossible estudiar-ne els moviments sense que algú detecti mòbils d’afinitat amb una tendència o una altra. Això no tindria cap valor d’aclariment. En canvi, val la pena d’analitzar, en clau de comprensió del present, si el 2017 els polítics practicaven el pensament màgic (la Unió Europea hi intervindria, Rajoy cediria, altres estats sortirien a defensar una república que els mateixos que la declaraven no tenien cap intenció de defensar). O si havien instrumentalitzat el referèndum com un altre 9-N, confiant que no desbordaria el marc autonòmic. Això últim explicaria la cura escrupolosa per no transgredir la lletra de la constitució, com mai s’ha fet en cap altre intent de crear una nova sobirania. Però de res no ha servit tanta subtilitat davant la justícia pel broc gros que practica Espanya. Van tocar les dotze campanades i la república es va convertir en una autonomia intervinguda, el conductor en un exiliat, els lacais en presos polítics, i la princesa… la princesa corre pel món descalça i feta una ventafocs. N’hi ha que encara esperen el príncep que tornarà amorosament la sabata perduda i es declararà amb un referèndum pactat. Però el príncep amb qui esperaven ballar la passada legislatura els ha donat carabasses i ara li demanen el següent ball, fent-se una mica els estrets i disfressant-ho d’abstenció.

En circumstàncies tan penoses és cínic demanar al poble que torni a treure les castanyes del foc a uns polítics que estripen els vots després del recompte. El 21 de desembre de 2017 la gent va restituir el govern i el govern va ser incapaç de constituir-se. Però de la desorientació actual no sols són culpables els polítics. No s’ajusta a la realitat oposar un carrer lúcid a uns partits encegats. La inoperativitat està socialment repartida. Simplificant atroçment, diria que en l’atzucac no pesa pas més la confusió en els mitjans que en els fins. I aclareixo que en relació amb els fins no penso pas en el llarg termini, sinó en el termini natural en política. Un termini inquantificable, però que es pot designar relativament com ‘l’endemà’. És a dir, un termini visualitzable a escala generacional, prou diferit per a resultar creïble i prou proper perquè inspiri a actuar. Dintre d’aquest termini, la política catalana té ara mateix dues opcions confrontades i segurament irreconciliables. L’una, que ha guanyat força a mesura que avançava la repressió, és tornar a l’autonomisme amb el cap cot, cercant una indulgència que l’estat no té gens d’interès a dissimular, car l’obsequiositat i l’oprobi del vençut fan la glòria del tirà. L’altra és recuperar l’impuls de la independència en condicions objectivament més difícils que dos anys enrere. 

La societat, i no sols l’independentisme, ha de posar-se en clar sobre l’objectiu a cercar, car els que són a la vista s’exclouen i l’exclusió explica la fractura al govern i als partits. Mentre aquesta qüestió no estigui resolta, la política catalana anirà, com la vaca de Maragall, topant de cap amb una i altra soca. L’estat ja ha dit la seva última paraula: no hi haurà diàleg. Amb un vaitot, Sánchez fa agenollar Iglesias i deixa l’independentisme sense marge de maniobra. La futilitat de preferir-lo a Rajoy es revela en tota la seva cruesa, amb l’agreujant que Sánchez ho tindrà molt més fàcil per a marginar el relat independentista a Europa, car Europa li ha obert una nova línia de crèdit quan Rajoy l’havia exhaurida.

En aquest context, ‘ampliar la base’ és un eufemisme de ‘guanyar vots’. Tothom sap que no hi ha base, per més ampla que sigui, que pugui temperar l’obstinació de l’estat. Catalunya és massa petita i alhora massa valuosa per a Espanya en la seva necessitat endèmica de viure per sobre de les seves possibilitats. Aquesta relació quantitativa explica la història peninsular des del 1640 pel cap baix. El faraó sols canviaria de parer amb les deu plagues d’Egipte. Dit en laic: l’estat sols afluixarà quan el preu de la repressió esdevingui insuportable. I de moment, qui no ha suportat la primera andanada ha estat l’independentisme. No és la consciència la que descabdella els fets; són els fets els que determinen la consciència. Mentre que Marx i Engels confiaven la revolució al desenvolupament del proletariat, Lenin tirà pel dret i amb una base molt petita feu la revolució en un imperi escassament industrialitzat. Qüestió d’oportunitat, de copsar el moment, però també d’intrepidesa i d’acuïtat per no confondre l’objectiu amb cap alternativa.

Totes les revolucions tenen un cost, fins i tot les pacífiques. L’Evangeli adverteix contra els entusiasmes fugissers: “Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d’ell dient: ‘Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar’.” El 27 de desembre suposà un descrèdit per a l’independentisme. Atribueixen a Tarradellas la dita que en política tot és permissible menys el ridícul. Però aquesta frase sembla excessivament cruel, car implica la superioritat política de la tragèdia. Millor la frase de Maurras que inspirà Tarradellas i que diu, més encertadament, que en política tot és permès menys deixar-se sorprendre. I és que els catalans tenen un sentit del ridícul tan exacerbat que sovint el fan per mor d’evitar-lo.

Com pertoca a qui ni pateix ni gaudeix directament les condicions polítiques de Catalunya, em guardaré molt de pronunciar-me sobre què hauria de fer la gent i menys encara sobre què hauria de voler. No perquè analitzar les coses de lluny no comporti riscos al poble global, sinó perquè l’anàlisi no pot ser mai prescriptiva sense caure en la política. I la política no ha estat mai la meva vocació. Però així com, sense pensar-s’ho dues vegades, molts s’arrisquen sense cap bagatge cultural o biogràfic a judicar una societat tan complexa com l’americana, amb imprudència semblant trobo legítim d’aventurar, amb el mínim moralisme indispensable, l’opinió que és indecent tenir un país esgarrinxat a les bardisses d’una retòrica que els fets desmenteixen. Al capdavall, si el fi no justifica els mitjans, aquests tampoc no són bons ni dolents sense referir-los als fins que es persegueixin. I si l’independentisme prioritza l’acord en els fins, sembla que la qüestió dels mitjans hauria de caure pel seu pes en un debat entre persones raonables.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb