Destarotar ximples

Obrir un llibre de l’escriptor, detectiu cultural i historiador ídem Julià Guillamon és desplegar una panoràmica del passat reconstruït de manera minuciosa i tan plàstica que hi veus tots els detalls. Donarien per a una bona sèrie, molt bona; si la producció i els equips ho fossin, és clar, però figurem-nos que ho són, com ho és l’elaboració d’aquests seus llibres. Ens ha explicat la ciutat cultural interrompuda de la contracultura a la Barcelona olímpica, Joan Perucho i el seu temps, els anys joves de Palau i Fabre. En tots, la panoràmica és enlluernadora i encén la visió del passat, sempre a prop del present en mans de G. L’abast de l’horitzó és encara més dilatat i substanciós en aquest d’ara, Nonell, Vallmitjana i els gitanos (Edicions de 1984), que ha donat peu a l’exposició a la Fundació Palau i Fabre (fins al 27 de setembre). S’hi poden veure troballes plàstiques algunes inèdites i d’altres que no per conegudes les tenim sempre presents. El llibre no n’és el catàleg, ho depassa molt. Guillamon ha descrit l’exposició en l’entrevista de Montse Serra en aquest diari. Aquestes ratlles meves són un convit a llegir, fullejar, consultar, rellegir aquesta imponent investigació, escrita amb l’habilitat narrativa d’estil literari i associacions que és la marca de G.

Escric com a lectora, satisfeta d’aprendre tant. Com a investigadora cultural, sobre el rigor de les dades i els materials gràfics aportats no en tinc ni n’hi pot haver cap dubte. El que m’agrada és llegir-lo. Et pots divertir amb moltes obres de cultura però si t’enamora i captiva la història cultural, un llibre així és un regal. T’has d’aturar a cada pàgina, de les perles que hi trobes. G ha comptat amb l’estreta col·laboració de Joan Mar Sauqué, entusiasta dels gitanos i de l’escriptor Juli Vallmitjana. L’entesa ha estat tan intensa que una certa música sorgida de les troballes i les interpretacions recorre el llibre, que fa constar el nom de JMS a la mateixa coberta. És més que gratitud, és reconeixement.

T’has d’aturar a cada pàgina, de les perles que hi trobes, deia. Concisa que sóc, m’admira el nivell de documentació i de detalls. M’ho prenc amb temps, malgrat aquesta calorada que vostès diran no incita gaire a llegir un llibre així. Doncs mirin, són bastants pàgines, però ni m’avorreixo ni em canso. Podríem parlar de l’amistat estreta de Nonell i Vallmitjana, tots dos units al Cafè de l’Infern (meravellós nom) de la Ciutat Vella, que no cal dir que ja no existeix, un cafè de mala mort dibuixat també per Picasso. Una amistat que sense gaire explicacions es va trencar el 1908, just quan tots dos començaven a tenir repercussió. Nonell havia exposat aquell any a la Parés i Vallmitjana publicava De la ciutat vella, on parodia diversos artistes, també Nonell, que no s’ho hauria pres gens bé i… En fi, coses. Tots dos eren de la generació entre el modernisme d’entre-segles i el noucentisme de la primeria del segle fins als primers anys vint, una època apassionant de tots cantons: sí que hi ha un petit espai de temps fins que no domini el noucentisme però el nou no va tapar el vell. No ho fa mai en veritat, les coses coexisteixen per elles mateixes. Guillamon ho reflecteix. Amb evidència i profusió d’hemeroteca i de cites de llibres d’uns i altres, ens guia per camins pels quals, amb les diferències corresponents estètiques i de tarannàs, caminen tots ben barrejats; sols, en grup, però alhora. El cas és tanmateix que l’escriptor i el pintor van partir peres per sempre. 

Podríem estendre’ns més en aquesta amistat i desamistat i el seu valor cultural, cosa que G explica la mar de bé. Llegiu-lo. No m’hi estendré ni tampoc detallaré els profunds horitzó i paisatge culturals i socials que rescata el llibre. Llegiu-lo. Deixo aquí l’ham de les pàgines dedicades al satíric Papitu, el gran defensor de Nonell quan no en tenia gaires. La consigna a la redacció del seu director, l’admirat Feliu Elias, Apa, fou: “Destarotar ximples”. L’he adoptada per titular aquest text i l’adopto mentalment per a tantes ocasions que la mereixen, que en són unes quantes. Hauré d’aplicar-la com si no ho fes, perquè els temps no són precisament tan bromistes, desimbolts i oberts al debat, la polèmica, la ironia i la paròdia com aquells que torna a la vida Julià Guillamon. Llegiu-lo.