El diàleg entre Madrid i Barcelona, que el govern espanyol aparenta d’oferir mentre el bloca de mil maneres, és impossible. Ho és per inèrcia, per menyspreu instituït en el costum de domini. I ho és objectivament, amb independència de la voluntat dels qui l’invoquen menys com a punt de partida que com a línia d’arribada.

Invocar el diàleg ja sols serveix per a quedar bé a ulls dels qui miren d’esquitllentes, dels qui miren sense veure-hi i sense voler-hi veure. Així és com contempla la crisi catalana el gruix de la política europea i com la percep, ara com ara, un grapat de corresponsals que veuen exactament allò que volen que vegin els mitjans per compte dels quals informen. Però, tot i ser impossible, el diàleg serveix de miratge per a dissimular la fallida d’uns partits que han canviat tant i a una tal velocitat que resulten desconeguts. En aquest miratge no hi creuen ni els qui el projecten com una rateta de llum per a desorientar els il·lusos. Com el reflex del raig desviat o les ombres projectades a la paret de la caverna platònica, la paraula ‘diàleg’ ja sols enganya qui no és prou fort per a alçar els ulls i mirar el sol de cara. Un sol negre d’odi i malvolença.

La incomprensió amb què els polítics de la capital espanyola reberen dimecres el discurs del president Torra, una incomprensió en si sola incomprensible per a qualsevol persona amb una mínima consciència del desafecte a què l’estat ha empès una meitat llarga de la població de Catalunya, diu molt del resclosiment moral i el consegüent tancament mental dels qui han convertit la seva constitució en una garjola i la seva justícia en un pati de Monipodio. Al text de Cervantes, aquella societat de valors invertits presentava a primer cop d’ull un aspecte endreçat. Era ‘un petit pati de maons, i de tan net i empolainat semblava que vessava carmí d’allò més fi’. Fins i tot el llenguatge dels qui hi residien amagava sota formes de cortesia abarrocada la realitat d’allò que portaven entre mans. 

Cervantes denuncià qui-sap-les vegades l’il·lusionisme de la vida espanyola. Fou un testimoni honest de la realitat que subtendeix allò que la seva època anomenava ‘l’engany als ulls’. S’ha escrit molt sobre l’idealisme castellà, gairebé tant com sobre l’aspre realisme de la mateixa cultura. De l’idealisme, Unamuno volgué fer-ne una religió hispànica, recolzant-la en la figura del pseudo-cavaller creat per Cervantes. I un dels nostres cínics més audaços, el feixistitzat i espanyolitzat Eugenio d’Ors, prengué el número als seus coreligionaris de Falange substituint la Bíblia pel Quixot en els juraments de càrrecs franquistes durant la guerra. Convertir un hidalgo reaccionari en una al·legoria hispana de Jesucrist, com féu Unamuno, és ignorar la ironia de Cervantes i aportar més que un gra de sorra al nacionalisme metafísic, elevant-lo a la categoria de religió. Superstició pàtria que va impregnar la societat espanyola fins al punt d’explicar per si mateixa la incomprensió de què parlàvem suara, perquè, com en la disputa sobre la identitat de l’objecte que Don Quixot anomena ‘elm de Mambrino’, en la qüestió de la democràcia tampoc no hi ha acord possible. En la visió i determinació de la naturalesa de la cosa topen dues imatges del dret radicalment diferents: el dret com a garantia de les llibertats i el dret com a concepte eminentment penal. 

Però si acceptem com a hipòtesi la lectura metafísica de la novel·la i combreguem amb la idea de la puresa del personatge, ens trobarem obligats a associar la implacable imaginació de Don Quixot amb la força del seu desig, i aquest amb una colla de valors. Els valors mobilitzen la imaginació i fan veure les coses sota un determinat aspecte i no pas tal com són. Això mateix li passava a Unamuno quan considerava lògic que aquella santa figura de l’idealisme castellà hagués estat vençuda precisament a Barcelona, a parer seu la ciutat menys idealista de la península Ibèrica. Amb una inversió de valors orientada pel propi desig, Unamuno no veia ironia on n’hi havia i en canvi en veia on Cervantes era sincer, ço és, en l’elogi de la ciutat. Si és a Barcelona que la fúria idealitzant del castellà es desfà al contacte amb la claredat mediterrània, això no és pas cap motiu per a maldir dels ‘burgesos’ catalans, que realment i efectivament tracten el manxec amb cortesia exquisida, sinó en tot cas de la imaginació malaltissa que mou el fals cavaller a inventar ficcions per tal de poder continuar vivint en el passat, un passat irreal que sovint el duu a actuar amb violència o a provocar-la.

Però si Don Quixot confessa que Dulcinea no l’ha vista mai de prop, és perquè al seu amor li manca realitat. Tota la seva aventura és un immens programa de desrealització, de descreació. Els homes i dones de l’estat, tant se val quin paper tinguin dins la comèdia parlamentària o judicial, com més va més desrealitzen l’ens imaginari de la nació espanyola. La ment és lliure de creure o no en l’existència efectiva de les coses; aquest és el seu drama i la seva dignitat. Poder triar allò en què es creu és el fonament d’una vida lliure, és a dir, humana. Obligant els altres amb violència a confessar que la seva Dulcinea és la més formosa dama del món, els anomenats unionistes o constitucionalistes reforcen la seva paranoia, però alienen definitivament les voluntats. Els grecs deien que els déus ceguen aquells que volen perdre, i veient l’extraordinària supèrbia dels polítics espanyols no es pot evitar d’intuir la catàstrofe a què aboquen el seu feble experiment democràtic.

El fet més curiós és que Don Quixot acaba essent descavalcat per una ficció, la que s’empesca Sansón Carrasco, tan manxec i tan fals cavaller com ell mateix, i per tant una mena d’antítesi i de reflex invertit del món irreal de l’hidalgo. La il·lusió és autodestructiva; ve un moment que ja no s’aguanta i es desploma, mancada de realitat. La imaginació no és pas cap excel·lència, car oculta la realitat i aquesta no és mai l’objecte del desig, sinó en tot cas de la necessitat. Dimecres, Quim Torra va presentar a Madrid un apunt de la realitat catalana i va avançar la necessitat amb què el poble català entrarà en una nova etapa en la represa de la seva dignitat quan caiguin les sentències. Sembla que allà ningú no el va escoltar i que el diàleg tornà a naufragar, com ho farà sempre, en el debat de si eren llebrers o conillers, en aquest cas, si la constitució és la font del dret o són els drets que legitimen la constitució. O, com ho resumia perfectament Josep Casulleras a la seva crònica: ‘El judici vist i explicat a Madrid no ha estat mai el judici que s’ha vist i explicat –i patit– a Catalunya.’ Exactament, i en aquesta divergència el sentit de la realitat dels uns preval sobre el dels altres gairebé per definició. La clau d’aquesta afirmació rau en el mot ‘patit’, car el patiment té sempre un plus de realitat. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb