“És com viure al mig d’un cendrer”: la ràbia dels habitants de la vall de la Tet, després de les flames

Només arribar a Illa, gairebé al límit de les dues comarques del Rosselló i del Conflent, es comença a sentir aquella pudor. Hi anem tres setmanes després dels incendis que es van emportar bona part de la vall de la Tet. La terra encara fa pudor de cremat i de cendra. Al voltant del municipi i a la vora de la carretera Departamental 66, els arbres han pres un estrany color de tardor, del groc al taronja, mig morts mig vius i arrelats en una terra negra i polsosa.

Aquestes darreres tres setmanes, els habitants han tornat a casa, els qui no l’han perduda enmig de les flames. Malgrat tot, la vida quotidiana no ha tornat pas del tot ni amb normalitat. A uns quants quilòmetres d’Illa, cap a l’oest, pujant cap al Conflent, Bulaternera, darrer municipi del Rosselló, sembla que ha esquivat l’incendi gràcies a un miracle. Si algunes cases, les més isolades, van ser completament engolides pel foc, el nucli antic ha quedat intacte, com protegit per una cúpula invisible. Però a la tarda, els carrers del poble són buits, les úniques cares humanes que hi ha són les fotografies dels agents immobiliaris, sobre la multitud de cartells penjats a les façanes de les cases en venda. “Cada vegada que veiem passar un avió, temem que sigui un incendi que es torni a encendre”, diu Sylvie, que viu a Bulaternera d’ençà de fa una desena d’anys. Ella i la seva parella van optar per anar-se’n amb els seus gossos i gats, a correcuita, diumenge al vespre. Hi van poder tornar cinc dies després, i van trobar-se la casa intacta. “Sabem que, malgrat tot, com que tot ha cremat, lògicament, no hauria de tornar a començar cap foc. Això ens han dit els bombers, si més no.”

A la sortida del poble, algunes façanes van ser llepades per les flames. En la ruta que porta el cementeri, al sud del municipi, cap al priorat medieval de Serrabona, el paisatge lunar contrasta amb la verdura dels horts i dels camps que han esquivat l’incendi, a la vora del riu Tet. El foc s’ha menjat la muntanya com un pastís, n’ha tallat trossos sencers, quarters pelats i lúgubres. “Els bombers es van concentrar en el poble, per protegir-lo, i van deixar cremar la muntanya. Ja era massa tard.”

El poble de Rodès, primer municipi conflentí, va sofrir més intensament les flames. Uns cinc quilòmetres més amunt de Bulaternera, no queda res dels tradicionals vergers de cirerers: la muntanya s’ha transformat en un camp nu i negre. Allà, vint-i-nou cases van rebre l’impacte dels incendis, i divuit han quedat completament destrossades. Laurent, habitant de Rodès, relata, fastiguejat: “Ara en tenim el costum. Cada deu anys patim un incendi. Cada deu anys sentim els regidors i el prefecte dir-nos la mateixa cosa, sense que s’apliqui cap mesura concreta.”

Laurent no amaga la seva frustració: “En quaranta anys, és el quart foc que visc aquí, i no ha estat mai tan mal gestionat. El prefecte feia el pinxo, tres dies després dels incendis, davant les càmeres, presentant-se com un Action Man, com si ell mateix hagués apagat l’incendi, malgrat que van tardar moltíssim a evacuar-nos. Diumenge a la tarda, nosaltres a Rodès ja no podíem respirar. Les cases cremaven des de les quatre de la tarda, i ens vam evacuar a les nou de la nit, sense haver rebut cap consigna.”

Entre més, els habitants s’interroguen sobre la gestió de la crisi, dels recursos humans i de la difusió de les informacions. “A Rodès, primer només hi van intervenir els bombers voluntaris, jovenets, que van ser deixats sense aigua ni menjar. Som nosaltres, els habitants, que els vam acollir durant hores a casa abans d’haver de deixar-los per marxar. El pitjor és que nosaltres mateixos ens vam haver d’evacuar, perquè no vam rebre cap consigna ni ordre. Vaig haver de treure la meva veïna de casa i marxar amb ella amb cotxe.”

Diumenge al vespre, la tramuntana violenta va fer capgirar l’orientació del foc, i va originar embussos entre Rodès i Bulaternera, perquè tots els habitants fugien a correcuita entre les flames. Entre la tarda i la nit, les flames es van escampar per tota la muntanya, uns vint quilòmetres. “Fa quaranta anys que aquesta terra crema, fa quaranta anys que saben que cada dècada hi ha un incendi. I encara no saben gestionar-ho”, denuncia Laurent. “L’endemà, dilluns, deixaven passar els periodistes que venien als nostres horts a enregistrar imatges, mentre que a nosaltres ens multaven amb 750 euros si tornàvem a casa per nodrir els animals. Vam ser completament descuidats i menyspreat.” Matthieu, habitant de la zona, comparteix el sentiment: “Tots els diaris aplaudeixen el prefecte, però només ell podia donar l’ordre d’evacuació, i ho va fer amb retard. El saluden perquè havia de fer la seva feina, i a sobre la va fer malament. D’una altra banda, tenim el president de la República que ha fet una crida a la solidaritat per ajudar els boscos de Fontainebleau que acaben de cremar, a prop de París, però nosaltres, aquí, podem menjar pedres.”

A Bulaternera, Yohan, 52 anys, agricultor, ha perdut el 70% dels seus camps, tres cotxes, la casa i els magatzems on tenia la seva producció. “La meva filla de quinze anys va deixar la seva habitació amb tot el que tenia. No tenim res més. A mi em queden només uns pantalons curts i les sabates. Ahir, vaig veure tota la flor i nata local, la presidenta de la regió, la del departament, el prefecte i els ministres, hi eren tots, amb corbates i vestits, ben mudats, per fer-se veure davant dels periodistes.” Per ell, tot va ser una qüestió d’hores, entre el moment en què el foc passà el riu Tet i el minut en què es menjà la casa i les hortalisses. “No tindré cap collita en tres anys. Passes d’una vida confortable a la misèria absoluta en dues hores. I això, perquè no vam tenir cap informació durant el dia. Ho vam haver de deixar tot, només vaig tenir temps d’agafar els papers de casa i els diners que hi tenia.”

Amb el caos de les flames, sembla que les informacions s’hagin evaporat. Iris, funcionària municipal a Illa, explica: “La meva parella va anar a casa diumenge, en el pitjor moment, i és allà on es va adonar del merder, amb els horts de darrere de la casa que cremaven. Només vam poder salvar els ordinadors i els papers. El foc anava molt boig, segurament per culpa del vent, i va capgirar, de cop i volta, i va tallar les rutes.” Per ella, la gestió va ser “nefasta”, “tant per part de la comunitat de comunes, de la prefectura com del municipi”: “Cada primer dimecres de mes, tenim l’alarma antinuclear que sona al municipi, i aquest diumenge, ni tan sols van activar-la. Només vam rebre un missatge per dir-nos ‘quedeu-vos a casa fins a noves ordres’, però l’ajuntament sí que va tenir el temps de penjar publicacions al Facebook, amb ràfegues de vint-i-cinc fotos del batlle donant la mà al ministre. Els agents municipals, els agricultors i els habitants van ser abandonats completament.” “Hi ha molta gent enfadada. És com viure al mig d’un cendrer, i que els responsables s’encenguin una cigarreta per celebrar-ho.” Iris reclama resposta a Illa: “S’espera que es convoqui una reunió pública, que teòricament s’ha de fer, però el batlle es nega a organitzar-la. L’única proposta del batlle és arrasar els horts, darrere el municipi, per crear una zona de tallafoc.”

Malgrat tot, els habitants han pogut comptar amb una embranzida de solidaritat. “Als altres pobles que no havien estat afectats, els veïns van obrir els locals municipals i les portes per acollir-hi els evacuats. Nosaltres vam optar per deixar la plaça que ens donaven perquè teníem els animals, vam anar a casa d’una cosina”, relata Sylvie, a Bulaternera. “Sort que hi va haver aquesta solidaritat amb els habitants de la Cerdanya i del Conflent. Ens van portar menjar, roba, en van donar un lloc on dormir, perquè si no, ens quedàvem sense res al carrer”, diu Laurent. Yohan explica: “Fins i tot, vaig haver de prohibir a quaranta persones, que no coneixia, que m’ajudessin a netejar la casa, que havia quedat destrossada. Vam obrir una caixa d’ajuda, i hi ha moltes persones que ja ens han fet donacions molt generosament. És quan tens els dos peus a dintre de la merda que veus que, finalment, ets ben envoltat.” Entre grups WhatsApp, xarxes d’associacions i crides públiques, la societat s’ha organitzat paral·lelament. Iris relata: “Vam rebre molta ajuda, més de la que hauríem esperat. Els comerciants d’Illa van organitzar un sopar solidari per recaptar fons per als sinistrats. Tres setmanes després, encara rebem roba, mobles, menjar, diners.” Casualment, mentre parla, rep un missatge d’un agricultor d’Illa: “Ja és oficial. Algú de l’ajuntament acaba de passar per casa a anunciar-me que els horts seran arrasats per a la seguretat del poble. He de destruir l’hort al setembre. Em deixen dos mesos per a collir els llegums. Farem una última collita i després farem la revolució. Adiu.”