Pancarta presos i llaç groc

La Junta Electoral espanyola ha ordenat a les institucions catalanes que retiren les banderes estelades i els llaços grocs. Només les estelades i els llaços grocs. L’argument que fan servir és aquesta versió esbiaixada de la neutralitat de l’espai públic, un dels molts paranys que l’espanyolisme posa en circulació per amagar la realitat, òbvia, del país. Però aquesta neutralitat de què parlen és si més no curiosa. Vox pot continuar fent campanya electoral a la seua banqueta del Tribunal Suprem; o la bandera espanyola, que almenys la meitat de la població catalana considera una bandera també partidista, aquesta sí que hi ha d’onejar.

De moment, quan escric aquest article, el president de la Generalitat ha optat per mantenir els llaços i deixar a cada conseller que faça allò que crega convenient en els edificis que tenen sota el seu control. Estranyament, per poc habitual, dilluns la Junta Electoral espanyola va concedir a la Generalitat vint-i-quatre hores de pròrroga que, de tota manera, van expirar ahir a les sis de la vesprada. I ara com ara, mentre escric això, el llaç continua en el seu lloc, cosa que significa que la desobediència ja s’ha efectuat, si més no durant aquestes hores.

Ja veurem què acaba passant, perquè la Generalitat ha demanat al Síndic de Greuges un informe sobre si ha de mantenir el llaç o no. Cal admetre que és un recurs estrany, que pot blindar el govern si el Síndic defensa la seua posició. Però si el Síndic opina que s’ha de retirar el llaç, aleshores en compte de resoldre el problema la realitat és que aquesta consulta insòlita el complicarà molt. Perquè ja no seria desobeir una institució espanyola sinó desobeir una institució, i una institució clau, de la Generalitat. I tothom pot entendre que no és igual fer una cosa que una altra.

Veurem, doncs, què hi diu el Síndic, però mentrestant –i independentment de què acabe passant– pense que és important de remarcar i reivindicar públicament el valor d’això que en diuen la desobediència, tot i que és un terme molt inexacte, que personalment no em fa feliç.

Perquè la desobediència és molt important com a concepte polític. La protesta és el soroll de la democràcia i no hi ha cap dret adquirit que no haja estat precedit d’una dura campanya de desobediència. Els drets no te’ls regala mai ningú i aquesta criminalització obtusa de la protesta en què l’estat espanyol, PSOE inclòs, s’enfonsa com més va més és extremadament perillosa. No per a l’independentisme sinó per a tothom. Acceptar que s’ha d’obeir sempre, que hi ha ratlles que no es poden qüestionar ni trepitjar, és acceptar que hi ha espais en què no avançarem mai. I això, pense, és simplement inassumible.

Ara, essent on som avui, reivindicar la desobediència i sobretot practicar-la és també un exercici necessari si en l’esfera pública es vol recuperar la confiança en els polítics, confiança que una part de la població va perdent clarament. Si el llaç es manté al balcó, això revifarà el lligam entre les institucions i el carrer. Però si el llaç acaba essent-ne llevat, aleshores el colp serà per a ells, per a la gent, per a la molta i molta gent que no cessa de fer tant com pot cada dia, resistint qualsevol forma de pressió, i que creu que el seu esforç no és correspost tal com caldria.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb