Més que Desig imbècil, desig mazònic. Perquè quan hi ha minuts que semblen hores, mesos que semblen anys i anys que semblen un instant, toquen aplaudiments i reverències merescudes. I, què coi, coincidint amb debats sobre la bona gent, els desigs imbècils de Mazoni són, pel cap baix, un crim deliciós contra corrent, sempre fosc, sempre incòmode, però sempre eufòric. I, dit això, com hem fet altres vegades, proposo que per a continuar la lectura, al qui li abelleixi, punxi abans aquest vídeo, el deixi sonar uns quants segons, i aleshores prossegueixi, amb banda sonora, sense excedir-se amb el volum…

Som-hi. Que el ritme frenètic no us faci perdre el fil invisible. Perquè volem sobre mentides i sobre silencis. Ens hem acostumat a no dir res, mentre el desconsol penetra, massa, com un ganivet, i ens diuen que anem a pintar parets, que estripem llibres, que llencem la roba, que cremem mobles i que celebrem que no tenim res, enganyats i estafats com el Billy McBride més alcohòlic. Com una ametlla amarganta, com una ampolla de vi car esclafada al mig del carrer. Perquè a cada desig, a cada intent, un penya-segat. I, malgrat tot, ens resistim a ser un sediment en mans d’il·luminats en la foscor. Però, compte, un avís, quasi amenaça: obre els ulls o te’ls cosiran.

A la tardor magranes molt i voldria dir-te que et trobo a faltar, que les flors de primavera s’han assecat però que compto amb tu i que t’odio amb tot el meu cor. Futilitats (pot()ser), fulles de tardor, però no ens enganyem, a voltes reconforta sentir-s’ho cantar, per la condició de dogma irrefutable. I és per això que Mazoni, Jaume Pla, s’agraeix, una vegada més, perquè és com trepitjar la zona zero, com un prat de vellut, com travessar la frontera de tornada a casa, encara que sigui dia d’operació sortida, mentre tothom se’n va. I és per això que el nou disc de Mazoni és desig, desig inclassificable, però desig de voler-ne més, d’una enèsima sobredosi d’histèria quotidiana, d’un nou manual per a profetes i flautistes, de la millor guia coneguda per a viure intensament i amb els peus clavats a terra, ni que sigui de manera erràtica, sísmica, en un món i un país inexplicables.

Ara la cançó ja deu ser a les acaballes… Qui l’hagi feta servir, que la deixi acabar, sense manies ni compliments. Hi som, aquí i ara. Ara us en proposo una altra:

Qui tingui la veritat, que s’alci i la cridi fort. Perquè la resta, encara que la tinguem o la imaginem, no tenim prou veu. I mentre maldem per mantenir l’optimisme fem excursions sense mapa, il·luminats de nit només per la lluna plena. La cosa és clara: per estalviar-nos de fer la fi de les germanes amanites, que acaben assassinant-se les unes a les altres, exigim una brúixola més precisa, perquè caminar i ballar sense camí pot ser divertit una estona, però caure i aixecar-se gaire sovint, amb corbes de nivell tan veïnes, costa. Pluja de vidre, sense baqueta ni tambor. Els rocks a la faixa, malgrat Mazoni, no deuen ser infinits. Però segur que ja hem après moltes coses i ara més que mai volem renéixer, com una plaga, com un tsunami rabiós i amable, amb més mala bava si cal i amb més abraçades, rebrotant de vida sense almoina, però amb la força de la mossegada de la ràbia i de la memòria. Ens calen, però, més brúixoles, més colors, més rellotges, més mirades còmplices, més planetes nous i, qui sap, potser més miralls on poder-nos guarir les ferides, encara que després els hàgim d’esbotzar, sigui per còlera o per vergonya.

Novament, els que hàgiu seguit la consigna, acabem la cançó, que val la pena… I una volta acabada, amb tassa de cafè o copa de vi, si s’escau, una darrera proposta: el mirall que potser, només potser, a vegades ens fa falta:

Amb mirall o sense, amb omeprazols o nolotils, païm-nos i mirem-nos. Volem i no podem, però ens cal desfer el nus. El desig, imbècil o no, és desig, i, per tant, en estat pur, noble. Que no ens el robin, que no ens el menystinguin, que no ens el canviïn, que no ens l’edulcorin i que no ens n’endarrereixin el tractament, si és que cal. Mentrestant, ben cert, podem escoltar Mazoni, la bona gent i més coses, sempre útils i necessàries. Però escoltant-los i gaudint-ne segurament no n’hi ha prou. Haurien de servir, si més no, per a examinar-nos millor i per a inspirar-nos més, en plena agonia, en plena era reptiliana, en plena lluna plena d’una nit nuvolosa.

Per tot això, pels versos espinosos, per les veritats emmascarades i per les collites in extremis, Mazoni esdevé oxigen de l’espai, salvavides del naufragi, una flor síncrona sobre l’asfalt. I ara sí, per acabar del tot, i per als més voladors, una darrera proposta, perquè, qui sap, alguna vegada puguem enlairar-nos del tot, com un ocell, en una nit clara:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb