L’escorcoll d’aquest dijous a Diplocat resumeix molt bé la situació en què ens trobem; ara que la partida comença a jugar-se al tauler europeu, ens trobem desproveïts de la xarxa diplomàtica que s’havia anat construint els darrers anys i, per tant, d’una veu sòlida i cohesionada que defensi els interessos del país amb la professionalitat i legitimitat que donen aquestes institucions. Perquè l’actuació de la Guàrdia civil dijous a la Casa de les Punxes escenifica exactament allò que és: van tancar les delegacions a l’exterior fa uns mesos i ara culminen la feina abaixant la persiana del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. I ens equivocarem si ens pensem que això no ha tingut una repercussió molt considerable en els nostres objectius com a país. És un símptoma del que passa a Catalunya i, alhora, en rebla el clau en el front exterior, on totes les victòries que ara mateix s’estan aconseguint són reactives, d’esma, tristes victòries que no escrivim nosaltres i que ens haurien fet caure l’ànima als peus si les haguéssim sabut abans de l’1 d’octubre.

En el moment crucial que estem vivint, i tal com malauradament ja ens ha passat altres vegades a la història, la partida de Catalunya es juga a Europa sense que nosaltres hi siguem considerats un jugador de ple dret i, per tant, juguem amb desavantatge; en lloc d’actuar amb determinació, d’enviar missatges clars sobre els nostres objectius i mostrar que som dignes de la causa que defensem (la independència, democràtica i pacífica, però ni un mil·límetre menys que això perquè és l’opció que ha guanyat ja en dues eleccions consecutives i un referèndum), anem a remolc dels cops de guió del nostre president. I en lloc d’aprofitar la ‘sort’ increïble que malgrat tot ell va tenint –i, de retruc, nosaltres– per enlairar de nou la nostra ambició, la tornem a rebaixar arran de terra una vegada i una altra fent el paper de víctimes. I ja se sap que les víctimes, a banda de generar pena i compassió, mai no han mogut el món, i encara menys el món de la geopolítica.

A Dinamarca (com a la resta de països escandinaus), la desarticulació d’aquesta veu pròpia i assertiva que Catalunya havia anat teixint a l’exterior els darrers anys es nota d’una manera evident. No té res a veure la manera com es rebia la qüestió de Catalunya fa set mesos amb com es rep ara, per diverses raons. Per començar, fins a l’1 d’octubre el discurs de Catalunya era un discurs guanyador; teníem un objectiu, el referèndum, i un full de ruta clar i net del qual tothom estava al cas. El 15 de setembre, gairebé una vintena de diputats (entre ells dos ex-ministres) de set partits de tot l’espectre ideològic del parlament danès van signar una carta oberta exigint a Espanya que escoltés el clam dels catalans i les seves demandes democràtiques. En canvi, la carta que s’ha publicat aquesta setmana la signen vuit diputats de només tres partits, tots ells d’esquerres. Per què? D’una banda, perquè ara ja no guanyem; estem perdent i no enviem cap missatge clar més enllà del somiqueig (comprensible però insuficient) de la víctima. De la determinació que teníem el mes de setembre no n’ha quedat res.

Romeva es va presentar al hearing del 25 d’octubre davant la Comissió d’Afers Exteriors del Folketinget dient que segurament ben aviat aniria a la presó, cosa que ja no anticipava res de bo. I tothom sap com van anar les coses; el nostre govern no va moure ni un dit per defensar la República que havien promès que implementarien. D’altra banda, l’estat (que a mitjan setembre tot just havia començat a posar querelles) ara està reprimint de debò i no s’hi val a fer-hi bromes: portar-li la contrària ara té un pes i un risc molt més gran que aleshores, i més venint d’un país petit, avesat a una política exterior prudent i supeditada als països grans. A més, una cosa és donar suport a un país que es declara independent de manera creïble i seriosa, i una de molt diferent és ajudar aquest país a fer allò que els seus representants legítimament deien que volien fer però que al final ha resultat que no tenien clar, o que no ho volien ben bé, o vés a saber (alguns titulars i comentaris apareguts a la premsa danesa després de la no-declaració del dia 10 d’octubre són per emmarcar: ‘Ningú no entén què passa a Catalunya’, ‘Puigdemont ara canta el Knocking on Heaven’s Door‘, etc.). Sobretot quan ells ja tenen prou feina a gestionar els seus reptes interns, amb les Fèroe i Grenlàndia! I, en tercer lloc, l’absència d’una delegació oficial fa que els nostres interessos quedin soterrats. No hi ha una veu que vetlli, amb el pes i el crèdit d’una institució darrere, per la nostra agenda, sinó una multiplicació d’actors diversos que fa que el nostre missatge es perdi entre les agendes petites, de partit, del Folketinget. Defensar-nos és delicat i els qui ho fan sovint miren més pels seus interessos que pels nostres, com és lògic.

Això no vol dir que no tinguem la simpatia de bona part de l’opinió pública, sobretot arran de la detenció de Puigdemont a Alemanya després del seu periple per Finlàndia, Suècia i Dinamarca; per primera vegada, capçaleres daneses importants denuncien l’agenda conjunta entre el poder judicial i l’executiu espanyol per a perseguir els independentistes catalans. I no vol dir, tampoc, que en privat no tinguem la simpatia de diputats de pes. Un d’ells (influent, amb una trajectòria sòlida al govern danès i en l’escena europea) sempre em diu el mateix: ‘Estic convençut que un dia els catalans us en sortireu. Però és una lluita que heu de fer sols.’ És evident: si algun dia ens en sortim, serà perquè ho haurem volgut i lluitat nosaltres; ni Europa ni cap deus ex machina ens fiarà el que no ens hem fiat a nosaltres mateixos. Mentre això no ho tinguem clar, anem venuts. Correm el risc cada vegada més gran, en aquesta partida que ja és europea, de quedar ofegats entre els interessos dels uns i dels altres, en una falsa mediació on, tenint sort, recuperarem la vella autonomia en una Espanya que sabem que mai no cedirà en l’intent d’anihilar-nos.

En tot cas, aquí dalt continuem treballant (ara sense recursos, amb dificultats de coordinació, sense el respecte que inspira una delegació o un Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya), a l’espera que els nostres polítics perdin la por d’una vegada o –i això segurament és més realista– una nova generació veritablement preparada i valenta, que existeix, n’agafi el relleu.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb