03.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 04.09.2026 - 08:41
Quinze anys. Els fets –allò que es va anomenar “Aturem el parlament“– són del 15 de juny del 2011 i la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans va arribar ahir, quan la pena ja havia prescrit i quan els condemnats han hagut de viure tot aquest temps amb tres anys de presó penjant-los del coll. La lentitud d’Estrasburg és una malaltia crònica que mereixeria un article a part. Però avui no compta el retard, sinó el contingut.
Josep Nualart ha explicat amb precisió en aquest article què és exactament això que ha caigut: la doctrina de la violència ambiental. El 2015, Manuel Marchena se la va empescar per a condemnar vuit manifestants que l’Audiència espanyola havia absolt precisament perquè no havien comès cap acte violent. Com que ell tampoc no en trobava cap, va decidir que n’hi havia prou amb un “clima coactiu”, una “atmosfera intimidatòria” a la qual els acusats havien contribuït alçant les mans, plantant-se amb els braços plegats o cantant consignes. Estrasburg respon ara a aquesta absurditat amb una sola frase, al paràgraf quaranta-dos, que ho desfà tot: els tribunals espanyols no van atribuir als demandants cap mena d’acció violenta. I si no hi ha acció violenta, no hi ha condemna penal possible.
Convé dir també què no diu la sentència, perquè és allà on rau la seua força. No diu que estigués bé impedir l’entrada dels diputats ni avala l’acció dels manifestants. Ans al contrari: reconeix que aquella protesta va alterar seriosament el funcionament d’una institució democràtica i que això va molt més enllà d’una molèstia menor. I admet, en conseqüència, que un estat de dret hi pot respondre, té el dret de respondre-hi. Diu –concretament– que no hi pot respondre amb el codi penal quan qui protesta ho fa pacíficament. I –molta atenció!– que ningú no pot ser fet responsable de la violència d’uns tercers que ni tan sols van arribar a ser identificats. Sembla una precisió tècnica. Però és una frontera. Enorme.
Perquè la sentència d’ahir d’Estrasburg estableix que la desobediència civil pacífica deixa, oficialment, de ser un experiment. El 2011 ho era, un experiment. Qui es va plantar aquell matí davant el parlament es llançava al buit sense saber què hi trobaria, i hi va trobar tres anys de presó per unes consignes i uns braços plegats. El 2017, el 20 de setembre i el Primer d’Octubre, va ser el mateix experiment multiplicat per centenars de milers de persones, per milions, i la resposta de l’estat va ser idèntica: convertir per decret la no-violència en violència, amb tot allò dels murs humans, les mirades d’odi i l’entorn tumultuari. Per això és tan important, transcendental, que aquella tècnica tinga ara la porta tancada en el nostre ordenament legal. Per retornar-los la desqualificació d’allò que van fer, però sobretot perquè quan ho tornem a fer ja no hi haurà cap salt al buit, sinó uns límits legals molt ben definits i als quals ens podrem acollir.
Perquè cal recordar que les sentències del TEDH i del TJUE –per més exasperantment lentes que siguen– vinculen i produeixen efectes. El precedent que tothom pot entendre és el de Jaume Roura i Enric Stern, els dos gironins que el setembre del 2007 van cremar una fotografia dels reis espanyols cap per avall. L’Audiència espanyola els va condemnar i el Tribunal Constitucional ho va beneir, sostenint que allò era discurs d’odi i que exposava el rei a un risc de violència. Però el març del 2018 Estrasburg ho va desmuntar amb poques pàgines. L’article que van fer servir contra ells, el 490.3, continua al codi penal espanyol, intacte. Però és lletra morta i la prova és que ningú no s’ha atrevit mai més a fer-lo servir. La sentència no va derogar res: simplement va fer que allò fos inaplicable.
Ara amb la violència ambiental passarà exactament igual, i tots els fiscals i tots els jutges de l’estat espanyol –especialment els més conspicus– ho saben, a partir d’avui, perfectament.
Res d’això no arriba aïllat ni perquè sí. Fa temps que les instàncies judicials europees van marcant límits de manera consistent a la reacció espanyola contra el procés, i el patró és sempre el mateix: aquells relats que a Madrid semblen evidents no resisteixen ni una lectura de fora estant. Ho va fer el tribunal de Slesvig-Holstein negant-se a veure-hi cap rebel·lió. Ho han fet, un rere l’altre, els jutges belgues. Ho féu el Tribunal de Justícia de la Unió Europea el 16 de juliol avalant la llei d’amnistia i deixant el Suprem sense arguments, tot i que el Suprem encara s’hi resisteix. I ho farà, tard o d’hora, Estrasburg mateix amb les demandes pendents contra la sentència del Primer d’Octubre, que descansen sobre la mateixa doctrina que avui ha destruït el mateix tribunal.
Paga la pena, doncs, llegir això que ha passat fa poques hores mirant endavant i no mirant enrere. Quan ho tornem a intentar –perquè ho tornarem a intentar–, l’arma principal de l’estat espanyol contra una mobilització multitudinària –criminalitzar-la abans no passe res, i castigar-la després amb penes de presó desproporcionades per a espantar tothom qui s’ho miràs– ja no la podran fer servir. Això que Estrasburg qualifica avui d’efecte descoratjador era precisament l’objectiu que tenia Marchena, però ara consta per escrit i negre sobre blanc que no es pot fer servir. En una sentència que obliga Espanya.
Hi ha una segona part, que podria ser incòmoda per a algú, però que cal explicar-la. La protecció que ara proclama Estrasburg és exactament per als qui es mantenen pacífics. Ni un mil·límetre més enllà. I això es pot interpretar en el sentit que la no-violència ha deixat de ser tan sols una opció moral o una estratègia de simpatia per esdevenir una condició jurídica, que ja no és igual.
El 2011 va ser un assaig fet a les palpentes. El 2017, una prova general amb dos milions de persones practicant-la. La pròxima vegada ja no caldrà preguntar-nos si la resistència civil pacífica és legítima o legal: ho serà, i ho serà amb la força del dret a la mà. Que ens haja costat quinze anys de saber-ho és una vergonya, però que ho sapiguem, finalment, és un regal. Perquè ens regalen una eina i el dret de fer-la servir.
