Deixar-ho estar per massa arriscat

Potser ha arribat el moment de plantejar-se que els riscs comencen a ser massa alts i que seria millor de deixar-ho estar. Ho dic molt seriosament. Ja no és estrany de pensar, fins i tot, que pot haver-hi més presoners, més detinguts, més exiliats. Potser morts i tot? Fins aquest punt hem arribat? Aquesta setmana hi haurà un consell de ministres a Barcelona que portarà piolins patrullant per la ciutat. Tot plegat pot causar molta violència. Molta. Serà un 1-O bis o com va? Qui sap si amb la tensió que arrosseguem els mesos vinents no veurem més vagues de fam, amb el risc enorme que impliquen. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar si val la pena, tot el projecte. No passa res per deixar-ho estar i acceptar que tot plegat és massa arriscat, que la idea és legítima, però les conseqüències, massa arriscades.

Ho va exposar fa temps el sempre citat Weber. Existeix l’ètica de les conviccions, que et fa avançar convençut de les teves idees. Vols un objectiu polític, i cap allà que vas. Res a dir. Però alhora, deia Weber, tots hem d’actuar amb un altre vector al cap. És l’ètica de la responsabilitat. Els nostres actes, les nostres conviccions, poden causar una sèrie de conseqüències fatals, algunes d’intencionades, però algunes altres no, i que passen sense el nostre control. Per exemple la mort de persones, l’exili, o la presó. Conseqüències que, efectivament, per una qüestió de responsabilitat, fan que no sigui desgavellat de deixar les idees de banda.

Aquí no es tracta de no tenir pas principis. Es tracta d’acceptar que algunes vegades s’han de deixar en un segon terme, conscients que els efectes no volguts dels nostres actes i les nostres idees poden ser molt perillosos. Massa perillosos.

Avui escric aquest article pensant en els centenars, en els milers, en les desenes de milers de catalans i catalanes que tenen un projecte polític al cap que potser, només potser, és massa arriscat. Un projecte que provoca massa tensió. Massa conflicte. Presó. Exili. I qui sap si morts. Un projecte legítim, però que provoca un malestar creixent entre grans capes de la població. Parlo, ho heu endevinat, de la unitat d’Espanya. El projecte unionista, tan legítim, tan defensable, no és cada vegada més evident que crea una tensió creixent? Val la pena, aquest projecte, per legítim que sigui, si necessita homes armats i violència per a triomfar? Estimats unionistes pacífics (federalistes, centralistes o autonomistes) val la pena de defensar la unitat d’Espanya si implica presó, exili o vagues de fam? No és millor de deixar-ho estar veient les conseqüències que té? Ho heu pensat mai? Quanta gent més ha de ser ferida, exiliada o empresonada per a abandonar una idea legítima, però de conseqüències fatals? Amics unionistes pacífics, i si resulta que feu mal sense voler?

No us fa reflexionar que no tan sols el malèfic Rajoy, sinó també Pedro Sánchez, enviï milers i milers de piolins a Catalunya? Aquest fet no us fa preguntar si el vostre projecte, tan legítim, val la pena? Val la pena la unitat d’Espanya si no tan sols Rajoy, sinó també Sánchez, deixa homes i dones tancades a la presó sense judici, via fiscalia? Si no ta sols Rajoy, sinó també Sánchez, escriu el 155 i anul·la l’autonomia, el vostre projecte té sortida pacífica? Ara que ve Nadal, amics unionistes, no és el moment de preguntar-vos quantes famílies no es parlaran per culpa de la unitat d’Espanya? Quanta gent no es parla per culpa de la vostra idea? Voleu dir que és la independència que divideix? I si és l’unionisme? Ho heu pensat mai? Quantes famílies trencades per la vostra legítima idea? Quantes? I no ara, sinó al llarg dels segles? Heu pensat mai quants argentins, uruguaians, cubans, catalans, bascs, gallecs i un llarg i dolorós etcètera han mort, empresonat o fet exiliar per culpa de la unitat d’Espanya? Val la pena tanta tensió? Tanta destrucció? Tanta foscor? No ha estat demostrat ja d’una santa vegada que la unitat d’Espanya no és suau en cap cas? I si és una idea forçada, poc natural? I si s’escau que la unitat d’Espanya necessita altes dosis de violència per a mantenir-se? Val la pena la vostra idea si només triomfa gràcies als militars, als piolins i als jutges Llarenas? Sense armes, la vostra idea, la unitat d’Espanya, s’aguanta?

Benvolguda Eva Granados, Ada Colau, José Montilla, Ernest Urtasun, Miquel Iceta, Xavier Domènech, Manuel Valls, Jéssica Albiach, Joan Coscubiela, Enric Juliana, Enric Hernández, Màrius Carol, Javier Pacheco, Xavier Sardà, no esteu d’acord tots vosaltres que la cohesió social, la convivència entre nosaltres, és molt més important que no pas una simple frontera política? Vosaltres, precisament vosaltres que us definiu de no nacionalistes, no heu de demanar-vos si és més important la unió espanyola que la cohesió social? Val la pena de trencar la convivència social per la unitat d’Espanya? No veieu que, de bones intencions, l’infern n’és empedrat? I si feu mal sense voler? La pregunta que us envia Weber és aquesta, per dura que sigui: I si algú mata per defensar la unitat d’Espanya? Negar-se a fer-se la pregunta no és d’irresponsables? Benvolguts unionistes pacífics, innocents de tot mal: i si la vostra idea, legítima, té conseqüències fatals?

Comença a ser l’hora que us demaneu si la unitat d’Espanya és potser una idea legítima, qui ho pot negar, però que els riscs són massa elevats, perquè potser només amb la força bruta, militar, o dels piolins, la vostra idea (la unitat d’Espanya) triomfa. I no pas d’ara. Si en fa, de segles. Pensant en l’ètica de la responsabilitat, sempre tan necessària, us demano que no provoqueu el caos, fins i tot sense voler, començant per divendres vinent. Freneu els homes armats, vosaltres que influïu i que teniu milers de seguidors.