10.09.2026 - 21:40
“Una dècada després del 2017, potser ja arriba l’hora de deixar de plorar.” Ens ho deia fa uns dies Xavier Antich en una entrevista, i jo podria treure ara la llista inesgotable d’ocasions, en aquests deu anys, en què Òmnium Cultural ha fet el ploramiques; o podria afirmar que, si prenem el verb “plorar” en un sentit ampli –queixar-se, resignar-se, victimitzar-se, fer el passerell, llepar-se les ferides, rebregar-se en l’autocomplaença, etcètera–, convindrem tots plegats que a Òmnium fa una dècada que es dediquen, gairebé exclusivament, a la noble causa de plorar i plorar i plorar (i pagar nòmines de “patriotes” indefinits impossibles d’indemnitzar que treballen menys que funcionaris amb deu triennis); o podria no fer res d’això, i limitar-me a assenyalar una evidència: si Antich creu que és hora de deixar de plorar, la primera cosa que ha de fer és deixar de fer-ho.
Antich ens diu que hem de deixar de plorar, però explica, preguntat per la doble xarxa escolar, que s’hi oposa perquè trenca un “consens històric”. El problema no és la presa de posició, sinó la justificació. Si admets que hi ha una emergència lingüística, que els usos lingüístics a les escoles i els instituts són “preocupants, alarmants i apocalíptics”, que el model no funciona…, no pot ser que l’únic argument per a no canviar-lo sigui un “consens de país” que, d’altra banda, no sabem en què consisteix ni en quin sentit es veuria vulnerat per una doble xarxa. Aquest cofoisme simbòlic amb què rebutgem propostes és el mateix que ens fa acceptar a ulls clucs solucions inintel·ligiblement buides com “un plantejament sistemàtic a l’hora d’abordar la situació” o “una posada al dia pel compromís de les institucions a vetllar per l’aplicació i per adaptar-lo a una realitat sociolingüística molt canviant”. I sense propostes, ni alternatives, el debat s’anul·la sense renunciar a la raó.
Hem de deixar de plorar, però continuem confiant, per a més inri, que tots aquests grans projectes de país que amb prou feines ens atrevim a esbossar, perquè no sabem ni per on començar, els executarà el PSC més espanyolista de la història. Ep, i no pas amb pressió, amb amenaces, sinó per compromís amb aquell (siguem optimistes) acord de mínims –incomplert, és clar– que va ser el Pacte Nacional per la Llengua. Crec que aquest escenari és suficient per a replantejar-se la forma d’encarar el problema i, si no, recomano d’afegitó qualsevol conferència de premsa d’Esther Niubó. I encara rai si tot fos culpa dels socialistes: també confiem en Junts i Esquerra, culpables històrics del desgavell, i celebrem una amnistia que no sols pacifica el conflicte, sinó que restitueix la classe política que viu i parla com si res no hagués passat, com si no existís la paraula responsabilitat.
És l’hora de deixar de plorar, sí, però esperem amb candeletes una sentència del Constitucional per, efectivament, posar-nos a plorar de nou: “Volíem saber quina seria la posició [del PSC] i, en principi i en abstracte, estàvem d’acord en un argument que no era tant desobeir la sentència del Constitucional com preservar la sobirania del parlament en termes legislatius.” (Un incís, recordem que, quan diem “sobirania del parlament”, en realitat ens referim a l’enginyeria fiscal que vam fer per no haver de defensar la sobirania real del parlament en primera instància.) Però bé: “en principi i en abstracte”, així es fan plans en aquest país i, de mica en mica, anem retrocedint, anem cedint, anem topant amb decepcions una vegada i una altra i plorem per així il·lusionar-nos de nou.
No hem de plorar, però esperem que la sentència sigui un desencadenant mobilitzador i, mentrestant, fem poca cosa. Quan arribi el dia, l’últim problema del sistema educatiu serà un 25% imposat de castellà, però ens indignarem, igualment; i, igualment, la gent sortirà al carrer pel motiu de sempre, perquè la gent hi és i no ha renunciat a res; i, igualment, neutralitzarem la protesta perquè, malgrat tot, tenim interessos en joc i ens conformarem amb més pactes, i més mínims, i més promeses, i més repressió i, en tot cas, ja farem balanç més endavant. I així amb l’amnistia, amb el català, amb l’educació, la cultura i tot el país en general.
Se sol dir que la Diada és un termòmetre del país, o del moviment independentista, valgui la redundància. Tanmateix, potser seria més adequat parlar d’una brúixola, i aleshores diríem que fa temps que el país, o l’independentisme, no té rumb –com a mínim, crec que en això coincidirem tots. Aquest any tornarem a presenciar aquesta confusió col·lectiva de la qual Antich i Òmnium són una de tantes fletxes sense direcció a què es poden aplicar tots els retrets d’aquest article. Perquè sí, els independentistes desmobilitzats i decebuts no haurien de plorar tant, concedit, però menys encara haurien de plorar aquells que es mobilitzen i s’il·lusionen sense saber ben bé per què.
