«El primer compromís de conducta empresarial de Defex és complir sempre amb la legalitat aplicable en tots els països en els quals opera, amb èmfasi especial en el compromís de perseguir les vulneracions i col·laborar amb la justícia»
Codi de conducta empresarial de Defex

Corrupció, armes, comissions i negocis turbulents amb països com Angola o l’Aràbia Saudita. Podria ser el currículum d’un traficant o la sinopsi de l’enèsim enjòlit de Liam Neeson, però aquesta és la història de Defex, una empresa semipública dedicada a les exportacions d’armes. Concretament la Societat Espanyola de Propietats Industrials era propietària del 51% de les participacions. Ho relatem en passat perquè el 10 d’octubre de 2017 el consell d’administració va acordar-ne la liquidació. El motiu? Unes diligències de l’Audiència espanyola que han acabat amb el processament de vint-i-set persones per les activitats de l’empresa, entre les quals l’ex-president José Ignacio Encinas, l’ex-director comercial Manuel Iglesias-Sarrià, l’ex-coronel de l’exèrcit espanyol Ángel María Larumbe i Beatriz García Paesa, neboda de l’espia a sou del Ministeri de l’Interior espanyol que va tramar la fuga de Luis Roldán.

Navantia, el forat negre de la indústria armamentística espanyola 

D’empresa ‘referent’ a organització criminal
Defex va néixer el 1972, en plena dictadura franquista, vinculada al ministeri de Defensa espanyol. L’activitat principal ha estat l’exportació d’armes, tot i que al cap dels anys també ha ofert material policíac i de seguretat. A la pàgina web, encara oberta, es defineix com a ‘estratègica’ i un ‘referent nacional.’

Tanmateix, no tot el capital era públic. Diverses empreses armamentístiques es repartien el 49% de les participacions: Explosivos Alaveses, Maxam, Sapa Placencia, Alfa Lan i Instalanza. D’aquesta última, en va ser conseller Pedro Morenés abans d’haver estat nomenat ministre de Defensa per Mariano Rajoy. Instalanza és un dels fabricants principals de bombes de dispersió, armes que va fer servir el dictador Moammar al-Gaddafi el 2011 per a provar d’aturar la revolució líbia.

Establerta a Madrid, la seu de Defex és encara a l’avinguda de Perón, molt a prop de la Castellana. Per les finestres es veu el Santiago Bernabéu, el Palau de Congressos i la plaça de Joan Miró, on, irònicament, hi ha una estàtua dedicada a Mahatma Gandhi. Al pedestal hi ha escrits els set pecats socials que pot cometre l’ésser humà. ‘El comerç sense moralitat’ n’és un.

I aquest, en el fons, és el resum de l’activitat econòmica de Defex, una exportadora que ha acabat essent definida com a ‘organització criminal’ per José de la Mata, jutge de l’Audiència espanyola. El 2012 és quan la imatge d’empresa ‘referent’ es tenyeix del negre viscós dels tripijocs i la corrupció. Però la denúncia arriba de Luxemburg i no pas de cap dels representants públics al consell d’administració, entre els quals hi havia el ministeri d’Hisenda, el d’Economia o el de Defensa.

L’escàndol d’Angola
El 2008 Defex es va aliar amb Cueto Comercial i van formar una Unió Temporal d’Empreses (UTE) per aconseguir un contracte amb el govern d’Angola per a subministrar-los material policíac i de seguretat d’un valor de cent cinquanta-dos milions d’euros. Quatre anys després, els moviments bancaris de les empreses varen alertar el govern luxemburguès i en va requerir informació a l’estat espanyol. Concretament Defex i Cueto van fer transferències de quaranta-un milions d’euros.

L’execució del contracte amb Angola només en va costar cinquanta-nou i, per tant, en va deixar un benefici de gairebé cent. En les interlocutòries, el jutge de la Mata assegura que bona part dels beneficis va ser destinada al lucre personal dels processats o a pagar comissions a les autoritats angoleses.

Segons el magistrat, el tripijoc consistia a ‘carregar sobrepreus brutals sobre el cost real d’adquisició de les mercaderies, armant tota una estructura de societats fictícies i de facturació falsa i simulant la prestació de serveis per l’execució del contracte per part d’aquestes societats pantalla per l’import de desenes de milions d’euros’.

En aquest esquema criminal, Beatriz García Paesa hi tenia un paper fonamental, car va ser l’encarregada de vertebrar l’estratègia per a eludir tots els controls a l’hora de distribuir els fons il·lícits. Gestionava tot un grup d’emblanquidors de capitals a Luxemburg i supervisava les factures falses i les activitats de les empreses pantalla.

Quant al president de Defex, José Ignacio Encinas, i els directius Manuel Iglesias-Sarrià i Ángel María Larumbe, de la Mata els acusa d’haver-se aprofitat del descontrol administratiu de l’empresa per apropiar-se de milions d’euros ‘amb un afany incansable d’enriquiment il·lícit a costa dels cabals públics’. Per aquest descontrol administratiu, el jutge també processa Defex i Cueto Comercial com a responsables penals corporatius.

De la Mata també constata que els quaranta-un milions de què va alertar Luxemburg van servir per a pagar comissions a les autoritats angoleses. Per això el magistrat també assenyala la responsabilitat de Caixabank, Deutsche Bank i BNP Paribas per no haver vigilat les transferències amb Angola i, per tant, haver permès l’emblanquiment de capital.

Els principals implicats en l’escàndol varen ser detinguts el 2014, quan es va judicialitzar la causa, però poc després van ser alliberats. Guilherme Taveira, el contacte entre Defex i Luanda, continua fugit de la justícia. El 2016, el diari El Mundo el va localitzar a la capital angolesa, on viu tranquil i sense amagar-se, perquè Angola no té cap acord d’extradició amb l’estat espanyol.

L’Audiència espanyola encara els investiga per delictes d’organització i grup criminal, corrupció en transaccions internacional, contra la hisenda pública, apropiació indeguda, malversació, emblanquiment i falsedat documental. De la Mata també investiga dos contractes de Defex i Cueto per a subministrar material a la Unitat de Seguretat Presidencial d’Angola. El primer era de material policíac en motiu de la visita del papa el 2009. El segon és una venda d’inhibidors (2011). Tots dos volten els dos milions d’euros.

Sobresous milionaris i més escàndols
La investigació va més enllà d’Angola. De la Mata també té en el punt de mira onze contractes armamentístics amb l’Aràbia Saudita signats entre el 2005 i el 2013 i d’un valor total de quaranta-vuit milions d’euros. Vuit són de compra de munició i tres de recanvis de vehicles blindats. El magistrat també ha identificat cinc operacions dubtoses més amb Riad entre el 1992 i el 2004, però han acabat fora de la investigació perquè han prescrit.

La Cadena Ser també ha publicat que el president de Defex, José Ignacio Encinas Charro, i l’ex-coronel Ángel María Larumbe varen cobrar vint milions d’euros en comissions irregulars entre el 2002 i el 2012. Això és un sobresou il·lícit d’un milió d’euros cada any. Larumbe, a més a més, apareix citat als papers de Panamà. Segons la mateixa informació, l’Audiència també investiga negocis amb Egipte.

Projectes començats
La dissolució de Defex és gestionada per Javier Loriente Sáinz, administrador únic de Cofivacasa, la societat pública encarregada d’aquesta mena d’afers. Tanmateix, l’empresa encara té projectes pendents, com ara contractes milionaris amb el Ministeri de Defensa de Camerun (72,4 milions) o el d’Antiguitats d’Egipte (30 milions). També té encàrrecs pendents a l’Irac, Malàisia, Singapur o Kenya.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb