defensa de l'1-O

‘Jo no sé què és una causa política ni una defensa política.’ Aquesta declaració és de Xavier Melero, l’advocat del conseller Joaquim Forn, en una entrevista ahir a RAC-1. En contraposició, la defensa del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, representada per Marina Roig, Benet Salellas, Àlex Solà i Olivier Peter, planeja clarament una estratègia política (a més de jurídica), amb la pretensió de passar de la defensa a l’atac, a l’acusació contra l’estat espanyol d’haver vulnerat nombrosos drets fonamentals i drets civils durant tot aquest procediment. Quina coordinació hi pot haver, doncs, entre les defenses dels presos polítics en el judici que començarà a principi del mes vinent a Madrid? Hi ha una certa coordinació, però no es pot parlar d’una estratègia conjunta de defensa contra un estat demofòbic i contra una justícia espanyola polititzada i venjativa. Res d’això. El nivell de coordinació que hi ha entre els advocats el resumia bé Melero mateix: ‘Les defenses tenen en comú una cosa molt important, que és que no hi va haver delicte de rebel·lió, ni de sedició, ni de malversació. I estan d’acord que els nivells de responsabilitat no es projecten entre els uns i els altres, sinó que són completament solidaris amb allò que es va fer i amb allò que va passar.’

És a dir, que la coordinació entre les defenses es limita a no perjudicar-se i a tenir clar que tots són innocents. I també, cal afegir, a una certa comunicació compartida sobre aquestes estratègies diverses i sobre els testimonis i les proves pericials que demanaran els uns i els altres per al judici. Més enllà d’això, l’enfocament del judici que fan els presos, mitjançant els advocats respectius, té força punts de similitud però també divergències significatives. Algunes d’aquestes diferències tenen una certa lògica, perquè no és pas igual la defensa d’Oriol Junqueras o de Jordi Turull, vice-president i conseller de la Presidència, respectivament, que la de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dirigents d’entitats de la societat civil, o la de Carme Forcadell, presidenta del parlament. Cada cas i cada acusat té les seves particularitats, i en la part més tècnica de la defensa, la que té a veure amb el fet que allò que van fer tots no encaixa amb cap dels delictes de què són acusats, s’ha de posar de manifest.

Però també hi ha algunes divergències notables en el relat i l’exposició dels fets que fan les defenses. Totes coincideixen a presentar-los com uns fets caracteritzats per la no-violència, pel tarannà pacífic dels manifestants i dels dirigents polítics i socials, i per la legitimitat democràtica de les decisions que es van anar prenent fins a l’1-O i la declaració d’independència del 27 d’octubre. Vegeu, però, el contrast en la manera de descriure una qüestió tan fonamental en tota aquesta causa com la violència de l’1-O en els escrits de defensa de Jordi Cuixart i de Joaquim Forn.

En el cas de l’escrit de defensa del president d’Òmnium, es fa aquesta descripció:

«La utilització desproporcionada de la força desplegada per les unitats de la Policia Nacional (sic) i la Guàrdia Civil contra una població pacífica que només pretenia votar va incloure empentes, puntades de peu, cops de porra, estirades de cabells, cops de puny, estirades d’orelles, estirades de mandíbula de baix cap amunt, llançament de persones des de les escales, cops amb els escuts de les unitats antiavalots, llançament de projectils de bales de goma prohibides a Catalunya per una resolució del seu parlament, cops amb la culata de les armes, utilització de gasos lacrimògens, etc. Aquesta actuació policíaca va causar ferides de diversa consideració a més de 900 persones.»

En l’escrit de defensa de Joaquim Forn, presentat per Xavier Melero, es diu això:

«El dia de la votació de l’1 d’octubre hi va haver alguns incidents, de signe divers, de gravetat relativa i d’autoria plural i indeterminada que es van saldar amb cinc detencions i amb alguns danys materials que no consten adequadament acreditats, si més no en aquest procediment.

En vista dels incidents que hi va haver durant la jornada de votació, motivats per la intervenció de les FiCSE (Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat) i per la resistència d’alguns ciutadans, el senyor Forn va contactar amb el delegat del govern [espanyol] a Catalunya, Enric Millo, amb qui va parlar i va intercanviar diversos missatges.

En dies bàsicament posteriors a la votació, membres de les forces de seguretat de l’estat desplaçats a Catalunya van ser objecte de conductes d’assetjament i de fustigació (seriosament censurades pel meu representat tant en els mitjans de comunicació com en les seves declaracions en presència judicial) dutes a terme per subjectes desconeguts, o bé coneguts i, tret d’error involuntari, aliens a qualsevol investigació judicial.»

Aquest exemple palesa segurament el contrast més profund entre un escrit de defensa (el de Joaquim Forn) i els altres: perquè, a més de la defensa de Cuixart, els escrits presentats pels altres advocats i que s’han fet públics coincideixen a destacar la violència policíaca exercida contra la ciutadania durant l’1-O.

Hi ha més diferències en les conclusions que exposen les defenses. Per exemple, el fet de posar l’accent en la contradicció entre el procés judicial a què s’encaren tots els presos polítics i la negativa de jurisdiccions europees, com l’alemanya, a extradir per rebel·lió el president Carles Puigdemont i els consellers exiliats. Aquesta referència no apareix en els escrits de defensa de Junqueras i Romeva, presentats pel seu advocat, Andreu Van den Eynde, ni en el de Joaquim Forn, presentat per Xavier Melero. Sí que consta, en canvi, per a demostrar la inconsistència del relat de la violència i la inexistència de cap delicte de rebel·lió, en els escrits de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, i en el de Carme Forcadell.

La mirada a la justícia internacional també és present en les estratègies de defensa, tot i que, si més no amb els escrits a la mà, de manera desigual. L’escrit de l’equip d’advocats de Jordi Cuixart exposa en desenes de pàgines de qüestions prèvies tota la llista de drets fonamentals que l’estat espanyol ha vulnerat durant tot aquest procediment judicial, polític i policíac; i ho fa en onze punts, fonamentats en jurisprudència del Tribunal Suprem i del Constitucional espanyols i, sobretot, del Tribunal Europeu dels Drets Humans que s’ha incomplert i s’ha violat sistemàticament. És un bon catàleg a tenir en compte per a bastir una gran acusació contra l’estat espanyol al Tribunal d’Estrasburg. De fet, el darrer punt d’aquests onze és ben contundent, i constitueix tot un avís a l’estat espanyol: ‘Un judici que acabarà amb la condemna de l’estat per la seva vulneració dels drets democràtics.’

A part aquest cas, també l’escrit de l’advocada de Carme Forcadell, Olga Arderiu, incorpora tot un annex de qüestions prèvies en què es fa un exercici semblant, el d’enumerar una llarga llista de drets fonamentals vulnerats en el procediment, amb alguns punts de singularitat envers Forcadell per la seva condició de presidenta del parlament. I, si bé en altres escrits de defensa no hi ha una diferenciació com aquesta, sí que és cert que, en el cas de les defenses d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, d’una banda, i de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, d’una altra, es van introduint constantment, en tot l’escrit de conclusions, referències a la violació de drets, com ara la llibertat d’expressió i de manifestació, el dret de tenir un jutge imparcial, el dret de disposar d’un jutge natural predeterminat, entre molts altres. I específicament l’advocat Andreu Van den Eynde parla obertament, tal com fa també la defensa de Cuixart, d’una aplicació per part de l’estat espanyol del dret penal de l’enemic, caracteritzat pel fet de no anar enfocat als fets sinó al perfil dels acusats, a la supressió de les garanties processals i a la desproporció de les acusacions i de les penes.

En resum, hi ha més punts en comú que no diferències entre les defenses, que veuen clar que no es perjudicaran pas les unes amb les altres durant el judici. L’objectiu és compartit: la lliure absolució. I la denúncia de la repressió exercida és generalitzada. Però fins que no comenci el judici, fins que no es traslladi del paper a la sala del Suprem, no es podrà veure quin to empren els advocats i els acusats, i quin caire acabarà prenent aquest procediment: si el d’un macrojudici amb un fort component polític de diverses tonalitats, o el d’un judici polític de denúncia i d’impugnació de tota aquesta causa general contra l’independentisme.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb