Abel Cutillas, Meritxell Cucurella-Jorba, Jaume Munar, Eduard Sanahuja i Pau Vadell

Que el temps passa i que ni tan sols els poetes són immortals ho demostren actes com el de dilluns passat a la llibreria Calders de Barcelona, on es va presentar un dels llibres més comentats, subratllats, injuriats, aclamats i polemitzats dels darrers temps a casa nostra: El futur. Poesia de la inexperiència, de Jaume Munar, publicat per Adia Edicions i Cafè Central en la seva nova col·lecció d’assaig sobre poesia. I és que el text de Munar és dels que no ha deixat a ningú indiferent. Convocats al bateig per Jaume Pons Alorda, que encara la paternitat amb uns cabells emblanquinats, mentre els oradors parlen de tant en tant em vénen al cap escenes que fan pensar en el futur de la poesia, com uns premis Octubre en què amb quinze anys manco Pons es va imposar en combat a Ca Revolta a tots els sèniors poètics del moment. Alguna cosa nova havia arrencat i s’ha anat consolidant aquests anys en què la paraula dita i viva ha ressorgit en els escenaris d’arreu del país. Ara el debat sobre el futur de la poesia es presenta en forma de llibre, amb més seriositat, amb menys frescor que fa quinze anys i amb un punt més sòlid de pensament i de profunditat.

Per mostrar en societat l’artefacte de Munar hi havia l’editor, Pau Vadell, que va assegurar que ‘aquest text és una anàlisi i una taula rasa del sistema literari català, que neix d’una conferència en un cicle literari. I com que ell no va de xarxes ni tampoc exerceix de poeta perquè publica un llibre cada deu anys, crec que era la persona indicada per a provar observar de fora estant com està el panorama poètic actual i, a més a més, la presentació arriba en un moment perfecte després del debat que hi ha hagut al voltant de la crítica literària’.

La conclusió ràpida i definitiva és que advoca per una poesia que sigui font de coneixement i que alhora estigui despullada de qualsevol mena de sentimentalisme, que no parteixi en cap cas dels sentiments de l’autor i que, a més a més, tingui voluntat política. ‘La poesia, per tant, és política o no és’ arriba a afirmar en un moment del llibre.

Entre el públic hi havia una mescla de poetes sèniors i joves o insultantment joves, però es va trobar a faltar una part important dels companys de generació de l’autor i de l’editor, aquella generació de la mítica antologia de Pedra Foguera i alguns dels recitadors habituals de l’Horiginal. També hi mancaven els una mica més grans, els de l’altra antologia revolucionària, autoproclamats Imparables. Potser entre els uns i els altres el debat encara hauria estat més divertit. Qui sí que hi era Llucia Ramis en el seu paper de cronista, que també em féu recordar els temps en què a Mallorca s’omplien cotxes per anar a veure el poeta Miquel Àngel Riera a Manacor, es tancava el bar es Carreró o s’ordien bells suplements d’estiu a la premsa en català.

Eduard Sanahuja va ser l’encarregat d’obrir foc a la presentació i explicà que el seu exemplar era totalment subratllat i que el va perdre a Granada i que ara el tenia en fotocòpies que també tornaven a ser totalment subratllades ‘perquè és un llibre provocador que t’empeny a parlar de poesia. Munar el troba un pamflet, però a la meva època els pamflets tenien un parell o tres de pàgines i això va molt més enllà, perquè el poeta ha d’anar contra la moral i ha de tenir una ètica que la superi, que no és res més que una ètica de fireta’. Sanahuja sortia així a una de les crítiques rebudes per Munar amb el llibre, que és que només hi havia citacions d’homes i que no era per a res paritari.

Sanahuja apunta que el llibre destaca per la seva llibertat absoluta i per l’anàlisi materialista des d’una òptica de la dialèctica marxista de la situació de la poesia contemporània. ‘I és clar, és un llibre també discutible perquè, per exemple, no es parla de la figura del lector, però és una crítica a l’establishment literari que ens feia falta’.

Una de les entusiastes defensores del volum des del primer moment ha estat Meritxell Cucurella-Jorba, que va explicar que ‘és molt curiós, però quan l’atacaven per això de la paritat, no hi havia cap dona debatent-ho i quan les vaig interpel·lar no hi va haver tampoc cap mena de resposta’. Cucurella, qui recordo recitant fa setze anys esquena a esquena, diria que amb el nebot de Vicenç Altaió, i que ara té tres fills i viu a les terres de Ponent, explica que ‘aquest llibre ens parla de coses que fem malament tots, i de l’endogàmia de Catalunya, de la farsa general que es viu i del tema dels premis i del joc polític que hi ha al voltant’. De fet, Cucurella es va atrevir a demanar que hi hagués tres nous premis a la literatura catalana, el premi a la poesia menyspreable, el de la poesia avorridíssima i el de la poesia previsible ‘i així no s’enganyaria a ningú’.

Per la seva banda, Abel Cutillas, va explicar que ‘a mi, les disputes entre poetes no m’importen massa i crec que en Jaume no fa sinó entrar a mostrar un defecte de forma del mercat literari actual que s’aguanta sobre el discurs del jo i que és el gran defecte de la literatura contemporània i que ha contaminat la novel·la i més àmbits més sòlids com pugui ser el de la història amb el discurs sobre la memòria i la memòria històrica imperant els darrers quinze anys i que són una autèntica trampa, com la literatura clàssica substituïda per l’autoficció’ i va alertar sobre l’abandó de l’espai públic.

I és clar, després de tants elogis rebuts en directe i de tantes polèmiques a les xarxes havia arribat l’hora de sentir el veritable protagonista, Jaume Munar, empresari d’embotits a Mallorca –per cert, amb una anomenada molt més que justificada, productes de primera qualitat d’aquells que es fixen al paladar amb avior– i articulista i col·laborador radiofònic polèmic aquests darrers temps.

‘Bé, a mi, m’hauria agradat que hi hagués algú que estigués en contra dels plantejaments del llibre, però als mallorquins els agrada massa quedar bé, sobretot quan van fora i no ha estat possible. Com bé ha explicat en Pau, la motivació inicial del llibre era la conferència que vaig fer a Mallorca. Ell diu que la gent que escriu a Twitter és una gent que està enfadada i jo me definiria a mi mateix com un malsofert, que va tenir una oportunitat, la de dir que la poesia que se fa ara no m’agrada gens i no m’interessa. Llegesc tres planes i no me crec res del que m’expliquen. Jo crec en Pessoa i en el fet que el poeta ha de ser un fingidor i llegeixo el que es fa i no hi ha res més que el jo per amunt i el jo per avall i això me posa molt nerviós. De totes maneres, si no m’haguessin demanat la conferència primer i el llibre després, no l’hauria escrit. Quan li vaig dur la primera versió em deia que era molt curta i vagi pensar que era el moment de poder pegar-me el gust de donar un poc de canya i així és com neix aquest llibre, que sobretot vol reivindicar la poesia com a eina de coneixement i vol eliminar tot el sentimentalisme de per enmig.’

Com explicava Jaume Pons Alorda a la convocatòria: ‘La gent vinculada al món de la poesia se sol queixar molt. Que si això, que si allò, que si manca crítica, que si no hi ha criteri, que si tot és una merda, que si Tal Pasqual… Però després a l’hora de la veritat tot canvia per continuar igual que sempre, i ens acabem movent en una inèrcia, inèrcia que el Futur despulla i mostra amb tota la seva cruesa amb un estil pamfletari, però també inèdit en la literatura catalana.’ I exactament va ser això la presentació, la constatació que ens hem fet grans i que pel cap baix hi ha algú que s’ha dedicat a reflexionar sobre què és la poesia i què hauria de ser. I que està disposat a córrer el risc de ser trinxat per Twitter, Facebook i Instagram si cal. Perquè té un discurs darrere i està disposat a defensar-lo.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb