Debats electorals i llenguatge televisiu

26 de desembre de 1960. Richard Nixon i John F. Kennedy van donar el tret de sortida a una nova eina de comunicació política: els debats electorals televisats. Era la primera vegada a la història que dos líders polítics s’enfrontaven cara a cara davant les càmeres.

En blanc i negre, els aspirants a la presidència de la Casa Blanca van endinsar-se en 70 milions de cases a través de la televisió per connectar amb els seus votants. Els Estats Units s’erigien així com a bressol del màrqueting polític, és a dir, del mètode essencial per a la consecució d’una bona campanya electoral.

Van caldre 33 anys perquè els debats televisius aterressin a Espanya. Va ser l’any 1993 quan Felipe González i José María Aznar van aconseguir reunir gairebé deu milions de persones davant els seus televisors. Els debats electorals a l’Estat, però, no són una constant: de les 13 eleccions generals celebrades des de l’arribada de la democràcia, només s’han dut a terme 8. Tres d’aquests han tingut lloc des del 2015, coincidint amb l’entrada de nous partits a la carrera per la direcció del país.

Tempteig de terreny

Lluny queda la improvisació del candidat, que s’adreça al públic i al seu rival sense haver-se preparat acuradament una estratègia amb el seu equip de campanya. Felipe González ja va viure a la seva pròpia pell que als debats electorals no es poden deixar caps per lligar. La manca de preparació el va deixar fora de combat en el cara a cara contra José María Aznar.

En paraules del president de l’Associació de Comunicació Política espanyola, David Redoli Morchón, la principal diferència entre el primer cara a cara, entre Aznar i González, i l’últim, entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, és el nivell de professionalització de la preparació dels debats. “No preparar-se res avui dia és impensable: s’inverteixen setmanes a preparar debats, sigui el candidat que sigui”, apunta.

De fet, els assessors polítics han esdevingut imprescindibles per als actors polítics. I és que les habilitats comunicatives dels candidats són fonamentals per tal que la ciutadania entengui les propostes que el líder en qüestió es compromet a portar a terme. “En política, si no t’expresses bé, no arribes a la gent”, comenta Redoli, i per això “cap polític surt a la palestra sense parar atenció a les seves tècniques de comunicació”.

Imma Aguilar Nàcher, assessora de comunicació política, considera que Aznar i González eren millors en el cara a cara que Rajoy i Sánchez, de qui creu que en els últims debats van estar massa centrats en els atacs. “No van fer els deures ni a la defensa, ni a la rèplica. I els atacs a un cara a cara haurien de ser una arma oculta, són molt difícils de gestionar i d’utilitzar-se bé”, postil·la.

El gran canal de consum

Com a polític, si no surts en pantalla, no existeixes. Eva Pujadas, experta en Anàlisi de la imatge televisiva, afirma que malgrat l’eclosió de les xarxes socials, la televisió continua sent el mitjà per excel·lència en el procés de la formació de l’opinió política.

“La pregunta rellevant és la de com existeixes a la televisió com a polític”, qüestiona Pujadas. En un entorn tan multimediàtic com l’actual és molt difícil mantenir la unitat dels missatges: “El resultat de tanta plataforma és sovint la manca de coherència i la fragmentació del discurs”.

Fins a l’any 2008 només es van fer dos debats i és en l’actualitat, entre els anys 2015 i 2016, que les televisions van omplir la graella de continguts electorals en aquest format. Eva Pujadas sospita que aquest canvi dràstic es veu lligat a què les televisions públiques no han actuat amb prou independència, fins al punt que el periodisme ha estat força complaent amb els governs i més pendent d’aquests que del seu públic.

Als darrers anys, els espais no estrictament informatius de les televisions privades, en formats d’entreteniment i espectacle, han aconseguit que la política es fes present a l’esfera pública. “Els polítics no tenen la necessitat ni l’obligació d’assistir, però ho fan voluntàriament perquè el target coincideix amb el perfil dels seus votants”, assegura Pujadas.

El nou no sotmet el vell

Les estratègies de comunicació dels partits se segueixen encarant a la conquesta de minuts televisius, tot i que les noves tecnologies i les plataformes socials es consoliden com a nous escenaris de participació ciutadana.  

Els quatre partits espanyols més destacats han posat molt d’èmfasi en les xarxes. Òbviament, Ciudadanos i Podemos, a causa de la manca d’estructures sòlides en comunicació de les que disposen, utilitzen els social media molt més. “Però al final, tant uns com altres tenen clar que la forma real d’arribar a la gent és a través del televisor”, assevera David Redoli.

No existeix cap altre mitjà de comunicació que accedeixi a totes les capes de la població com la televisió: Els resultats sociològics assenyalen que, si bé és cert que les xarxes socials han fomentat la interacció en política, no aconsegueixen arribar a gran part de la gent. Aquests canals estan molt orientats a un perfil de ciutadà que no és del tot representatiu: joves amb estudis que viuen al món urbà.

S’ha parlat molt de si Podemos ha estat el gran impulsor de la politització de la televisió. Pablo Iglesias sempre s’ha mostrat còmode en un terreny de vertigen per a la resta de polítics. Però els experts discrepen entorn d’aquesta relació causa i efecte.

“Té molt de mèrit el que Iglesias i la seva formació han fet en tan poc temps, però crec que és més aviat l’evolució del temps o els nous hàbits de consum d’informació. Tot és un trampolí per a l’adaptació que poc té a veure amb els protagonistes en si”, explica Redoli. Aguilar, però, creu que la relació entre la televisió polititzada i Podemos “creix en paral·lel perquè és un partit de comunicació política des de la seva gestació”.

Estratègia o escut?

El Debat a quatre produït per Atresmedia el 2015 va sorprendre per un motiu concret: el President del Govern i representant del Partit Popular, Mariano Rajoy, va delegar en la seva número dos, Soraya Sáenz de Santamaría, la representació de la formació .

Per a alguns experts, es tracta d’una estratègia de Rajoy per ocultar-se darrere les sigles i l’equip, com apunta Imma Aguilar. Per a d’altres, aquesta feblesa de la imatge pública de Rajoy és anterior a la participació de Soraya al debat. “Rajoy no ha estat mai un polític mediàtic, i menys encara televisiu, es mostra com un líder tranquil i apartat del soroll”, interpreta Eva Pujadas.

Tant a la televisió com a la política res succeeix espontàniament. Tot forma part d’un show amb l’objectiu de convèncer. Al missatge polític es barregen la propaganda, la informació i uns valors determinats. El més rellevant per als polítics és aconseguir deixar palesa la capacitat d’explicar un relat i de mantenir-lo, per poder així ensenyar qui ets i què ofereixes. “Al final, és l’àrdua tasca de demostrar que has entès el que la gent espera de tu”, puntualitza Aguilar.