De res serveix la bondat si no hi ha valentia

Fa molts anys, després d’un conflicte que requeria posicionar-se, prendre partir per A o per B, el meu millor amic d’aleshores em va venir a trobar, compungit, i em va dir: “Em sento fatal perquè t’he traït. Sentia que t’havia de donar suport a tu, però la por m’ha superat i he triat l’altra persona.” En acabar les seves explicacions vaig respondre-li: “No et sents així de malament perquè m’hagis traït a mi, sinó perquè t’has traït a tu mateix.” Va ser aquell dia quan vaig aprendre com n’és, de perniciosa, la covardia.

Sempre he pensat que els grans traïdors no són els desgraciats, els corromputs d’ànima, els psicòpates narcisistes, els que miren només pel seu bé, pel seu benefici, sinó algunes bones persones dominades per la covardia. El perill inherent en aquesta mena d’éssers d’esperit covard és un perill invisible, camuflat, silenciós, molt difícil de detectar malgrat anys d’amistat i d’hores compartides. Quin verí tan pervers, el de la covardia, que té la capacitat de doblegar la voluntat d’una persona, fins aleshores bondadosa, coherent, per fer-la anar als antípodes de les seves conviccions. La covardia és una mena de dimoni que t’aliena, que et converteix en qui no ets, i el pitjor de tot, et torna una crossa per als estúpids, aliat dels malparits, peça clau i necessària de l’engranatge d’aquells que, de bones persones, no en tenen res i que vampiritzen les ànimes dels bons i compren la por dels covards per fer-ne armadura.

No sabria afirmar si es neix covard o bé si un s’hi va tornant a causa d’exercitar poc el saludable exercici d’enfrontar la por i d’enterrar l’ego. Sigui com sigui, el covard no el veus venir de cara com el cretí. Qui més qui menys té relació amb algun imbècil, tal vegada fins i tot n’és amic malgrat tots els malgrats (una amistat superficial i galdosa, és clar), o soci o col·lega, però des de ben iniciada la seva relació, un ja sap que de tal carallot no pot refiar-se’n i alça el vincle amb aquesta persona sabent que tard o d’hora sentirà vergonya d’haver-hi tingut relació.

Però, en canvi, amb l’amic bondadós, hi vas dipositant una confiança bonica, que cristal·litza amb el pas els anys, una confiança gairebé absoluta que sovint t’impedeix d’identificar la seva manca puntual de valentia. Amb un covard bondadós hi pots arribar a teixir una amistat profunda que, mentre tot va sobre rodes, no es veu pertorbada per res, sense sospitar que, quan vinguin mal dades, quan toqui prendre partit, mullar-se, la realitat dibuixarà a cop de sorpresa i esberlant tota expectativa de fidelitat un retrat en què aquell bon amic, dominat per la seva covardia, es tornarà primer invisible, després inaccessible, per acabar travessant les línies enemigues amb nocturnitat i sense mirar enrere. Continuarà essent una bona persona? Al meu entendre sí, però ja no se’n podrà esperar res, de la seva bondat, perquè haurà estat grapejada per la corrupció; la temptadora covardia li oferirà un paisatge còmode i confortable (els punts febles d’aquesta mena d’éssers), li adobarà l’ànima amb autoenganys molt dolços que evitaran que senti com la culpa va corcant-lo per dins, i li taparà els ulls amb un drap gruixut perquè no vegi la realitat incòmoda. La mateixa covardia pintarà de negre miralls i aparadors per evitar que vegi el reflex de la seva baixesa, i el submergirà en un estat de falsa autocomplaença.

I així com el bondadós covard decep, al cretí sembla que encara li hem de donar les gràcies per no haver amagat mai que era un traïdor en potència i que no ens en podíem refiar.

A la vida, hi ha situacions en què inevitablement ens hem de posicionar: quan veiem la veritat, quan veiem el mal, la trampa, la puteria, la imbecil·litat campant lliure i, com Àtila, destruint-ho tot, no podem fer veure que no l’hem vist, i no hi ha por que justifiqui el nostre silenci, la nostra patètica equidistància. Perquè val més ser al costat correcte dels fets i perdre-ho tot que no mantenir-se en la zona de confort i ser còmplices dels cretins que devasten i devoren ànimes per alimentar encara més el seu ego i les seves arques.

I tanco amb una frase que em va regalar un bon amic, un que de covard no en té res: “Cada vegada estic més convençut que la bondat no és una feblesa, sinó una forma de valentia.” Que cap por, per més pregona que sigui, doblegui la nostra valentia, perquè de res serveix ser bo si, quan cal, no s’és valent.