De renúncies i confusions

Temps era temps als millors els va faltar convicció; ara els pitjors són plens d’intensitat.

Un any i escaig després del Primer d’Octubre, en plena ofensiva repressiva, vaig dir, contra l’opinió dels més optimistes de la tribu, que la fragmentació al carrer, la manca de lideratge institucional i civil i la pèrdua d’iniciativa política, difícil de dissimular amb eslògans, manifestos voluntaristes i altres evidències, demostraven que l’estratègia de l’estat ens aculava a curt termini sense remei. La qüestió principal per a l’independentisme, en aquells moments, era la profunda divisió que vivia: avui podem dir que no és capaç de dirigir cap estratègia de trencament amb l’estat. El seu fantasma plana, certament, sobre totes les actuacions de l’estat a casa nostra –el ridícul colonial de la policia a la Sagrada Família n’és una mostra percucient–, però cap direcció independentista no és capaç de convertir en política aquella amenaça. Hi ha, com també he dit alguna vegada, “necessitat d’independència” en espais de lluita –com l’ensenyament, la sanitat i, en general, tot el bé públic– on veiem en filigrana la constitució a plena llum d’estructures d’un futur estat lliure, però cap organització independentista no és capaç de generalitzar el seu exemple a tots els espais de la reproducció del colonialisme espanyol. 

A banda de fer anar l’independentisme a remolc de la tàctica de l’estat, la divisió interna també impedia la possibilitat d’elaborar una estratègia a mitjà termini, perquè no es produïa entorn d’una batalleta, sinó en la manera de plantejar tota una guerra entre els qui encara volien mantenir el torcebraç directe amb l’estat i els qui feien un tomb bo i renunciant a tot allò que representava el Primer d’Octubre. Els primers alimentaven les expectatives de recuperar la iniciativa a partir de les mobilitzacions contra els judicis dels dirigents empresonats, de refer la nova unitat de base i de permetre que les entitats creessin un nou full de ruta de consens. Això ens hauria portat de pet a un enfrontament sostingut amb l’estat i a una estratègia de conflicte obert, amb desgasts i pèrdues, però es requerien molts efectius, lideratges forts i una mobilització continuada en l’espai i en el temps –els CDR podien ser una de les puntes de llança– per portar l’estat al carreró sense sortida bé de l’aprofundiment democràtic, bé de la involució autoritària. No haurà calgut arribar tan lluny: el mer fantasma independentista ja ha propiciat que l’estat i els seus aparells més vistosos (judicial i policial amb el vist-i-plau del rei) facin pujar el franquisme al nivell de la “normalitat democràtica”. No cal dir que l’opció de renunciar a l’enfrontament directe va guanyar adeptes a nivells oficials, i entre els creadors d’opinió pública independentistes o no, amb vista a trobar una entente cordiale sense posar en dubte els fonaments de la unitat de l’estat (l’aprovació dels pressupostos generals n’eren, com fins avui, la pedra de toc). En aquesta opció, la qüestió principal era rebaixar la pressió al carrer i passar políticament a la defensiva convertint l’antagonisme polític en mera lluita contra la repressió; entretant, el diàleg entre les administracions havia de fer camí per apaivagar el xoc de legitimitats en favor d’una visió general favorable a allò que podríem anomenar “pacte d’estat” sense presos. L’oportunista Pedro Sánchez va ser l’agent de l’estat encarregat de la tasca, però, com tots els socialdemòcrates, va fer figa enfront dels poders profunds de l’estat, franquistes de baix a dalt; els interessos particulars dels partits independentistes en la “governabilitat” de l’estat hi van fer de guarniment. Avui ens meravellen les falses esperances (!?) dels partits independentistes de treure aigua del pou negre de l’estat i comprovem que totes les presumpcions de reforma de Sánchez començaven i s’acabaven amb els pressupostos de l’estat. 

Si l’opció de mantenir-se en peu de guerra implicava una segona fase de resistència, aprofitant els atributs i les condicions organitzatives de l’experiència viscuda els anys anteriors, l’opció de rebaixar el conflicte al nivell del consens partidista “a banda i banda de l’Ebre”, com diuen els lloscos en geopolítica, consistia a veure el Primer d’Octubre com un incident històric per no carregar els deutes i deures d’un moviment que, segons els estrategs de la desmobilització, desconeixia els seus límits mentre ignorava la capacitat repressiva de l’estat. Com veiem ara mateix, quan es tolera que un govern desvergonyidament colonial rebaixi el Principat al nivell de regió mentre la gent no cessa de mobilitzar-se, l’estratègia del consens reforça l’estat i permet a Europa de rentar-se les mans en afers tan significatius com la llengua a l’ensenyament: el conseller de torn faria bé d’atendre les conseqüències desmoralitzadores de la recent sentència del TEDH. La impotència de les dues estratègies en dansa dins l’independentisme permetia de considerar que la tàctica de l’estat (que, tot s’ha de dir, ha comptat amb l’aliança de la política d’ordre públic de la Generalitat) ens guanyava a curt termini sense remei. Però el manteniment de la tensió al carrer juga a favor de l’estratègia de ruptura, mentre que la col·laboració en la governabilitat de l’estat alimenta tan sols el somni de la unitat de les esquerres espanyoles (sentir parlar Rufián de “províncies” al costat d’Oltra revela quin disseny de l’estat les mou).

A hores d’ara, quan Jordi Évole i Ada Colau signen un manifest de suport a Roger Español, n’hi ha que ho celebraran com una victòria moral de l’independentisme contra l’estat en l’àmbit estricte de la repressió i l’arbitrarietat de la justícia, però una servidora, deixant de banda que no és pas un mediàtic de pes com els esmentats, diria que és la pedra de toc perfecta de la confusió que mena a la “unitat antifeixista” que ha donat tants de rèdits als qui han diluït contínuament l’antagonisme nacional en el pantà del reformisme d’Espanya: caldrà recordar que els pactes de la transició postfranquista deriven de la falsa divisió entre “ultres i evolucionistes” que, convertits en PP i UCD, respectivament, van definir els límits de la unitat de l’estat on van fer de guarniment socialistes i comunistes? Les signatures independentistes del manifest per Roger Español, per la seva naturalesa intrínseca, han de menar a una lluita a ultrança contra l’estat, mani qui mani a Madrid, perquè, el dia que l’independentisme torni a dirigir políticament el país, a banda que no hi haurà espai per a gaires manifestos, és dubtós que Évole, Colau i companyia, hi siguin –i, si hi són, potser seran a l’altre costat. Però ja ho dic: temps era temps els millors van ser porucs; i ara són els pitjors que baladregen.