De quan Espanya assessorava cops d’estat a Guinea Equatorial

El dia 12 d’octubre es complien cinquanta anys de la independència de la colònia espanyola de Guinea Equatorial. Per al poble guineà han estat cinquanta anys més d’opressió, misèria i corrupció. Abans eren explotats per Espanya i els seus empresaris colonials, tant si eren de l’òrbita de Carrero Blanco, catalans com els Millet o bascs com els Elgorriaga. D’ençà del 1968, els exploten els seus, el clan de Mongomo, de Macías i Obiang Nguema, amb més o menys contacte amb els precedents. Els explotadors d’abans eren beneïts per Franco i l’església nacional-catòlica. Els d’ara, són beneïts pels EUA, la Xina, Israel i les multinacionals del petroli.

Les darreres notícies són que a mitjan setembre passat la policia brasilera va enganxar el fill del dictador, vice-president primer i responsable de seguretat i defensa, Teodorín Nguema, a l’aeroport de São Paulo amb dues maletes plenes de rellotges de luxe i diners en efectiu per un valor de setze milions de dòlars. Això no va impedir, però, que el seu seguici i ell, que viatja amb passaport diplomàtic, tornessin a casa tot seguit amb el seu avió privat. I que setmanes després, coincidint amb el cinquantenari de la independència, el seu pare l’ascendís a general de divisió.

Teodorín ha estat condemnat a França per corrupció i té investigacions judicials en curs en països com ara els EUA i el Brasil. Segons l’Oficina d’Informació i Premsa de Guinea Equatorial’, a la pàgina oficial del règim, el president Obiang ha dit: ‘Les institucions d’aquests països haurien de respectar la immunitat diplomàtica del vice-president, com a alta personalitat política de la República de Guinea Equatorial, els òrgans judicials de la qual estan preparats per a querellar-se internacionalment contra les institucions de justícia que no respectin l’esmentada immunitat.’ Les declaracions les ha fetes en una entrevista que ha concedit a Televisió Espanyola Internacional al seu palau de Malabo, amb motiu del cinquantenari.

La família Obiang té influències en les altes esferes de la política, la cooperació i els mitjans de comunicació espanyols. N’és coneguda la relació amb Juan Carlos de Borbó i amb polítics de la cúpula del PP o del PSOE. Ben poca cosa podem afegir a allò que ja vam publicar a VilaWeb a la sèrie ‘La trama espanyola de corrupció a Guinea‘, que el Centre d’Estudis Afrohispànics de la UNED ha decidit d’incloure en Guinea Ecuatorial (des)conocida, els dos volums que publiquen amb motiu del cinquantenari.

Els complots franquistes contra la independència de Guinea
Això no obstant, i repassant tots els resums històrics que s’han publicat aquests dies, crec que hi ha un fet que val la pena de relatar. És un episodi clau del 1969, el primer any de la independència de Guinea, que, entre llums i ombres, podria implicar directament o indirectament alguns polítics espanyols molt destacats en aquell moment, com ara Manuel Fraga Iribarne, Fernando María Castiella, Miguel Herrero de Miñón i  Antonio García-Trevijano. És un intent de cop d’estat contra el primer president de la Guinea independent, Francisco Macías, fet que va originar una repressió sagnant i significà un punt de no-retorn que va fer inevitable la tragèdia futura del poble guineà.

Els fils que es van moure de Madrid estant, i els interessos dels diversos bàndols franquistes i els empresaris colonials contraris a la independència, van avortar la democràcia guineana, incipient i feble, de cinc mesos de vida. Alguns sectors de les altes esferes de l’estat espanyol amb l’ànsia de continuar dominant i beneficiant-se de la riquesa del petit país, van acabar dinamitant el futur de la nova república africana. I així ha estat per sempre més. Fa cinquanta anys. Res a celebrar. Molta impunitat. Molts fets i molts responsables per a investigar. Massa anys de ‘matèria reservada’ i desinformació.

És un episodi que em va interessar molt en el treball d’investigació que vam fer amb l’equip del documentari Memòria negra. Són uns fets greus, crucials, que fins que no es desclassifiquin tots els arxius oficials restaran per resoldre.

Les guerres franquistes que menen al fracàs de la independència
Els antecedents de la independència de Guinea Equatorial concedida per Espanya el dia 12 d’octubre de 1968, dia de la Hispanitat (abans, de la Raça), són prou coneguts. Els resumeixo breument. Espanya va provar d’impedir la independència durant anys i, després, va contribuir enormement a fer-la fracassar. El règim franquista es va dividir.

El sector de l’almirall Carrero Blanco, mà dreta de Franco, hi era contrari. Consideraven aquell territori africà com la seva finca. En treien beneficis econòmics suculents, sobretot de la fusta. El vice-president del govern, Carrero, n’atorgava les llicències d’explotació, i l’estat espanyol, molt sovint, els comprava la fusta a un preu superior a la mitjana del mercat internacional.

El sector dels maquilladors internacionals del règim, encapçalat per Fernando María Castiella al ministeri d’Afers Estrangers i Fraga Iribarne a Informació i Turisme, n’eren partidaris. Ells no estaven en el món del negoci colonial, pretenien recuperar Gibraltar en canvi i, sobretot, els convenia netejar la imatge internacional de la dictadura, concedint la independència com demanava l’ONU i com ja havien fet la majoria de metròpolis europees els anys 60-61.

En un cínic malabarisme teòric per evitar la independència i fer com tots els països europeus, Franco afirmava: ‘Espanya no havia estat mai colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles.’ Teoria que Manuel Fraga em va confirmar quan el vaig entrevistar per al documentari Memòria negra i afirmant, a més a més, que ell hi estava d’acord.

La pugna entre franquistes s’allargà gairebé una dècada. Per esquivar la independència de Guinea, primer la van fer província i després, autonomia, però, finalment, no van poder retenir-la més. Hi havia tres candidats a la presidència: Bonifacio Ondó, candidat de Carrero, afecte al franquisme; Atanasio Ndongo, candidat de Castiella, fundador del partit independentista Moviment Nacional d’Alliberament de Guinea Equatorial (Monalige) i amb bona imatge internacional; i Francisco Macías, un buròcrata colonial adulador del franquisme, que anava a la seva i comptava, però, amb el suport d’un personatge intrigant, expert en maniobres entre bastidors, Antonio García-Trevijano.

Contra tot pronòstic, en les eleccions presidencials guanyà Macías, que acabà formant govern aliant-se amb Atanasio Ndongo, en la cartera d’Afers Estrangers.

Espanya va posar a Macías tots els paranys possibles per a fer-lo fracassar. Tot i haver-se compromès a ajudar econòmicament el nou país, no ho va complir. Macías es va trobar descapitalitzat i emprengué una violenta escalada verbal de crítiques als blancs i la metròpoli. Les relacions es van anar deteriorant fins a arribar a una crisi greu que feia perillar la seguretat dels espanyols encara residents a l’ex-colònia.

Fernando Morán, aleshores alt càrrec diplomàtic d’Afers Estrangers, em va confirmar personalment que s’havia reunit amb Macías per mirar de resoldre la crisi i que, efectivament, el motiu era el pressupost, el dèficit, i l’incompliment espanyol del pacte.

L’intent de cop d’estat d’Atanasio Ndongo, les llums i les ombres
La tensió va créixer. Macías estava acorralat i reaccionà amb fúria. La informació de Guinea ha estat molts anys matèria reservada i encara avui és impossible d’accedir a part dels arxius oficials sobre aquella crisi. Hi ha moltes teories nascudes a recer de la manca d’informació.

Potser, diuen, alguns esperaven que Macías rebentés i que podrien col·locar un president blanc, com Ian Smith a Rhodèsia? Potser… Hi quedava la Guàrdia Civil, set mil espanyols i Fraga havia inaugurat els estudis de Televisió Espanyola Guinea, curiosament, tres mesos abans de la independència. Es fa estrany si sabia que Espanya perdria el poder sobre la colònia ben aviat. O pretenien conservar-lo?

Una cosa sí que és certa i demostrable: hi va haver una maniobra fatal d’intent de cop d’estat, ‘constitucional’, deien ells, per situar Atanasio Ndongo a la presidència i anul·lar Francisco Macías. I que darrere la maniobra hi havia personatges com Miguel Herrero de Miñón i el ministre d’Afers Estranger, Fernando María Castiella, que, si més no, estaven informats del pla.

Aquest document confidencial, datat el 28 de febrer de 1969, de l’Arxiu del ministre Castiella, confirma l’assessorament d’Herrero de Miñón a Atanasio Ndongo per fer un cop d’estat a Guinea sense violar la constitució. El document és ben clar i explícit.

Herrero de Miñón assessor de ‘colpistes constitucionals’
I tal dit, tal fet. El 5 de març de 1969, el ministre guineà d’Afers Estrangers, Atanasio Ndongo, intentà de la manera més ingènua imaginable un cop d’estat que li costà a la vida a ell, a Saturnino Ibongo, ambaixador guineà a l’ONU, i a Armando Balboa, director general d’Informació i Turisme, entre més.

Segons que sembla, Atanasio estava convençut del suport immediat que obtindria de Madrid, cosa que no va passar perquè algú –i aquí està la clau– devia advertir a temps Macías, i aquest va actuar a l’instant ordenant que atonyinessin Atanasio i el llancessin per la finestra del palau presidencial. Aquell dia començà un camí sense retorn. Els fets van radicalitzar per sempre més Macías, les seves joventuts i policies i originaren una repressió descarnada, l’expulsió dels espanyols i la Guàrdia Civil i el trencament de relacions.

Allò va ser la fi de la democràcia de la nova República africana. Només havia durat cinc mesos. Al poble guineà l’esperaven molts anys de misèria, repressió i tragèdia.

Quan investigàvem aquells fets, Castiella ja era mort. Fraga, que havia viatjat a Guinea unes quantes vegades, i els havia concedit en persona la televisió i la independència, va fer el boig a les meves preguntes, al·legant que quan allò havia succeït ell ja no era ministre, cosa que era una gran mentida. Recordava molt millor la cacera d’un elefant que ‘li van organitzar molt bé’. Així i tot, a les seves memòries afirma que el cop d’Atanasio va fracassar ‘per indecisió’. Al final em va insinuar que Herrero, que havia estat un dels seus homes de confiança a Aliança Popular, podria tenir informació, perquè ‘ell és una mica nacionalista’, em digué.

Herrero de Miñón, per telèfon, em va respondre iradament que no volia ser entrevistat sobre el tema. Al seu llibre Memorias de estío (Temas de Hoy, 1993) corrobora la seva col·laboració en els fets, li vaig comentar. Arran de la meva insistència va apujar el to de putxinel·li histèric i gairebé em penjà el telèfon.

Gregorio Morán, sempre molt ben informat, té una definició del personatge que encaixa exactament en els esdeveniments que relato: ‘La trajectòria política de Miguel Herrero de Miñón es va caracteritzar més per la seva eficàcia destructora que no per la capacitat creadora; mai no va aconseguir que ningú se’n refiés gaire temps’ (Adolfo Suárez: Ambición y destino, Random House Mondadori, 2009).

Tornem al nostre misteri. Com arriben a relacionar-se Herrero de Miñón i Atanasio Ndongo? En el moment de redactar la constitució de Guinea sota tutela franquista, Castiella i Marcelino Oreja van cercar entre els seus coneguts algú que sabés què era una constitució i com es redactava. Van fer venir el jove Herrero de la Universitat de Lovaina on estudiava. Herrero va conèixer els guineans que van participar en la conferència constitucional i va fer relacions amb els més preparats, els joves del Monalige: Atanasio, Ibongo, etc. Val a dir que la redacció de la constitució de Guinea li devia servir d’experiència i currículum, anys a venir, per a ser un dels anomenats set ‘pares’ de la constitució espanyola de 1978, braç a braç amb els seus estimats Fraga Iribarne i Roca Junyent, de qui és bon amic.

A Memorias de estío, Herrero de Miñón confirma exactament el document confidencial del ministeri que hem reproduït més amunt. Explica clarament que en una reunió secreta el 28 de febrer li comuniquen ‘que projectaven la incapacitació de Macías i la formació d’un govern de salvació nacional. Per a tal fi van demanar i van obtenir la meva col·laboració i a casa meva es van ajustar proclames i calendaris’, confessa.

Herrero ho sabia tot, doncs. Però potser hauria pogut cometre un error com ell mateix insinua al seu llibre. Quin? Comunicar-ho al ministre Castiella mitjançant Marcelino Oreja. Aquesta va ser potser la via de filtració del pla. O cap a l’entorn de Carrero Blanco. O cap a l’entorn de García-Trevijano. Sigui com sigui, de l’un costat o de l’altre van avisar Macías.

‘Guinea es va enfonsar en sang i foscor’, escriu Herrero. Heus ací la seva versió dels fets: ‘Macías, alertat, es va recloure a Bata. Incomprensiblement, Ndongo, Ibongo i algun altre conjurat, en lloc d’esperar-lo a Santa Isabel com havíem acordat, van anar al continent en un intent de detenir-lo. Ndongo va ser llançat per la finestra i apallissat al carrer fins a la mort. Ibongo i Balboa van ser assassinats a la presó… Un rellevant ministre del govern comentà, feliç, que la crisi ja era feta i la destitució i successió de Castiella garantits.’

A quin ministre es refereix? Qui va ser el delator? Fos qui fos, l’embolic d’interessos colonials del poder espanyol que impulsà i avortà aquell estrany intent de cop d’estat va originar una catàstrofe de dimensions incalculables i sentencià de mort la jove República Democràtica de Guinea Equatorial. Fins avui.