Aprofitar regnats, fets d’armes o personatges per fer revisionisme històric i influir en la vida política d’un país en benefici propi no és res de nou. Sense anar més lluny, els historiadors espanyols encara malden per fer-nos creure que el desenvolupament econòmic català modern comença amb el regnat de Carles III; la guerra de Successió al tron d’Espanya va ser un episodi més de les guerres per l’hegemonia europea; o els alçats de 1936 contra la República espanyola no anaven, igualment, contra la nació catalana (v. article d’Andreu Barnils, en aquest diari, diumenge passat).

Pel que fa a personatges històrics, si acceptem que les lliçons del passat ens haurien de servir per a entendre el present i no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, benvingudes siguin les batusses a compte de morts o vius, però no pas el seu blanqueig: per molt que s’hi entesti Javier Cercas, el falangista Sánchez-Mazas va ser un repressor, no pas un perseguit, i Joan Carles I és un lladre pròfug i no un heroi de la democràcia. Però, en aquesta matèria, sembla que encara hi ha classes: la dels països (o estats) que mantenen relluent el bronze de les estàtues dels seus pròcers i la dels que –com el nostre– s’han de veure brutes de colomassa. Ho direm d’una altra manera: el tarannà d’un president, la vida privada d’un rei o les giragonses polítiques d’un primer ministre no solen devaluar la imatge que tenen de si mateixos França, Espanya, o Itàlia, sense anar més lluny: allà, l’estat també l’engreixen purins i detritus.

En canvi, a casa nostra, els vicis privats, les mancances ideològiques o les polítiques errònies no computen com a vicissituds o atzars de la història, sinó que són un “defecte de fabricació nacional”: de prestidigitadors disposats a fer-nos-ho creure, n’hi ha un fotimer (v. final de l’article). Som un país adjectivat a la menuda, on cap president/a de la Generalitat no pot tenir, per decret de la història, el “sentit d’estat” que se’ls pressuposa als països “seriosos”. (O sigui, que, si continuem fent el burro, els fons europeus els haurà d’administrar un estat tan eficient com l’espanyol…) Si tenim una presidència de la Generalitat amb sentit del poder, Catalunya serà un país d’aventurers; si és d’un independentisme abrandat, un país de mitòmans; si propugna un tebi federalisme, un país de xarnegos agraïts; si té pasta negociadora, un país de pidolaires; si li agrada somiar, un país de frívols; i així fins a la nàusea, que ara mateix ens voldrien sense suc ni bruc.

La formació d’un govern català no serà examinada, doncs, com a qualsevol país, en clau de majories i aliances, pressupostos i administració, benestar i participació, control públic i especulació privada (v. decret 16/2019, que liberalitza de fet les energies renovables, i els dos articles de Marta Rojals sobre la destrucció del paisatge natural i humà a les Terres de l’Ebre)… No, senyora, nosaltres només computem en la columna del dèbit: com més discussions, menys seriositat; com menys seriositat, menys poder; i com menys poder, menys dret d’estat. I tot plegat, es paga en termes de desprestigi, desconfiança i manca de crèdit, perquè els llibres –fóra bo de no contribuir a folrar-los– els porta un estat que tot s’ho apunta a la columna de l’haver. I no n’hi falten, de comptables. Diumenge passat, el president del PNB ens recomanava d’endinsar-nos per la via de la reforma de la monarquia; Jordi Amat aconsellava que “treballem amb intel·ligència per no perdre el tren dels fons [!?]”; i  Daniel Fernández proclamava que “la felicitat no va amb nosaltres”.

Ja tenim a sobre l’estat moralment absolut… Perquè vagin dient de Carl Schmitt!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.