De l’acadèmia a la conquesta de l’escriptura creativa

  • Es presenten les obres guanyadores dels premis literaris de Gandia, el premi Joanot Martorell, ‘El que em queda de tu’, de Pepa Aguar, i el premi de poesia Ausiàs Marc, ‘L’animal que parla’, de Josep-Anton Fernàndez

VilaWeb
Josep-Anton Fernàndez i Pepa Aguar guanyadors dels premis literaris de Gandia 2020.
Montserrat Serra
12.01.2021 - 16:09
Actualització: 12.01.2021 - 17:48

Ja són a les llibreries els premis literaris de Gandia, publicats per Edicions 62: el premi de narrativa Joanot Martorell, obra de Pepa Aguar, El que em queda de tu, i el premi de poesia Ausiàs Marc, obra de Josep-Anton Fernàndez, L’animal que parla. Ara s’han presentat en conferència de premsa. Es dóna el fet que tots dos autors es dediquen a la docència a la universitat i per a tots dos és la seva primera obra, una en la ficció, l’altre en poesia.

Quant a L’animal que parla, de Josep-Anton Fernàndez, l’editor Jordi Cornudella ha explicat que destacava molt entre els 38 original presentats. I ha estat ben clar a definir-la d’esplèndida i fins i tot ha dit que segons ell serà un llibre a tenir en compte en un panorama retrospectiu de la poesia catalana: “És un llibre dens i fàcil de llegir al mateix temps, executat amb una gran maduresa i que es mostra amb una veu absolutament nova. No es pot demanar més.” Un llibre dens, segon Cornudella, “perquè no és deixatat, és concentrat en les sis parts que el conformen i no hi sobren coses. Té un interès intel·lectual i també emotiu, alhora que estètic, del poeta que domina l’ofici, però que no en fa exhibició, sinó que posa el poema a favor del lector.”

Per a Josep-Anton Fernàndez, conegut pel seu assaig El malestar en la cultura catalana, aquest és el seu primer llibre de poemes. Conté 45 poemes repartits en sis seccions. Segons que ha explicat l’autor: “Les seccions no van néixer intencionades inicialment, però són rellevants en el sentit que no hi ha un centre. Perquè el llibre és una experiència de centrament en l’escriptura. Tracta sobre el parlar i el dir, sobre els efectes de la paraula en el cos i en l’ànima i dels afectes que la paraula vehicula. El títol, L’animal que parla, diu això, que som animals que parlem. És la importància del llenguatge, però que també limita allò que podem comprendre i expressar. La carn es fa paraula i el llenguatge és allò que permet que la carn es faci paraula.”

Per a Josep-Anton Fernàndez hi ha una primera idea que qüestiona aquell que parla de tenir “un domini de la llengua”: “Aquesta és una idea sospitosa, perquè és preferible que la llengua et tingui a tu. Estar posseït per la llengua, com si la llengua fos un fil de pues que ens penetra la carn, que es fa paraula.” La segona idea que conté aquest llibre és la presència constant del diàleg amb l’altre en diferents formes: “Hi ha diàlegs amb el present, tant implícit com explícit, hi ha un diàleg amb la tradició, amb Riba, Vinyoli, Clapés i ben explícit amb Maria-Mercè Marçal i el seu llibre de poemes Desglaç. També es dialoga amb imatges, de fotos d’arbres ferits (podeu veure totes les fotografies en la web animalqueparla.wordpress.com), etc.”

La tercera idea que exposa el llibre, segons que explica Josep-Anton Fernàndez, és la importància de la forma. Per això els poemes de L’animal que parla són decasíl·labs, es troben regits per la mètrica, que és la que crea un ritme i un ordre, excepte en l’última secció, on també es mostra que el vers lliure li causa una certa angoixa.

Per a Fernàndez, el llibre mira d’expressar “una experiència humana a través de l’enigma de l’existència. Perquè és aquest enigma, que ens sosté.” Preguntat sobre el perquè s’estrena ara com a poeta i no ho ha fet abans, respon: “Fins ara m’havia expressat des de l’escriptura acadèmica, però vitalment notava que necessitava fer un altre tipus d’escriptura, necessitava llançar-me al món de la creació. Però si provens del món acadèmic, tens una relació complicada amb l’escriptura, perquè tens molta pressió per publicar sobre la teva recerca i jo durant molt de temps no em vaig permetre escriure altra cosa que l’escriptura acadèmica. No va ser fins fa cinc o sis anys que em vaig posar cada vegada més seriosament en un procés de conquerir la meva pròpia capacitat d’escriure poesia.”

Història d’una pèrdua

També Pepa Aguar és professora universitària i també li feia molt de respecte la creació literària, però necessitava escriure per convertir en ficció una experiència personal dolorosa, la malaltia degenerativa que va posar fi a la vida de la seva mare. Explica l’autora que la novel·la El que em queda de tu és la història d’una pèrdua: “Mira d’explicar el moment en què la mare ja no hi és però encara hi és. Però no volia que fes pena ma mare, perquè era una dona que es menjava la vida i volia il·luminar-la, expressar també tot el que ens havia deixat, tants moments radiants. Vaig fer un taller de narrativa creativa amb la Lolita Bosch i això em va ajudar molt. Per altra banda, ja vaig anar fent el meu procés amb la situació; primer rebutges que et pugui passar a tu, no vols acceptar que la teva mare pateix una decrepitud mental, però després acceptar que va marxant. La malaltia de la mare es creua amb la voluntat d’escriure sobre la meva àvia i per això en la novel·la hi ha dos temps narratius, el del present, on la narradora parla del procés de decadència que pateix la seva mare i, per altra banda, també hi ha un procés en passat on es narra la vida de l’àvia i de la família fins als nostres dies.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any