A la tardor de 1946, Robert Macintosh va viatjar a Espanya convidat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques. L’anunci de la seua visita havia generat un cert enrenou en el món mèdic nacional, perquè venia a presentar una nova tècnica que estava revolucionant la pràctica quirúrgica. Ningú quedaria defraudat. Per una vegada, la realitat va superar àmpliament les expectatives creades. No hi ha millor prova d’això que el mateix diari de l’anestesista britànic. Després de la primera de les seues demostracions a Madrid, va escriure: «El segon cas era un home amb un gran tumor abdominal, que va resultar ser un quist hidatídic múltiple. Li vaig administrar pentotal, èter lleuger i 15 mg de Tubarine. La relaxació resultant va ocasionar rialles i sorpresa, i el cirurgià va alçar moltes vegades la musculatura per demostrar la flacciditat. Em van recordar els indígenes amb un joguet nou.» Idèntic èxit recollirien la resta de les seues sessions al nostre país, que es van desenvolupar en sales d’operació plenes d’espectadors àvids per presenciar el singular esdeveniment (Unzueta, Hervás i Villar, 2000).

«A començament del segle xx la cirurgia es veia condicionada per les infeccions postoperatòries i per la necessitat d’utilitzar grans dosis d’anestèsics»

A què es devia aquesta alegria? Per a comprendre-ho, hem de retrotraure’ns a una època en què els metges disposaven de moltes menys armes amb què vetlar per la nostra salut. Si ens restringim a l’àmbit de la cirurgia, aquesta es veia condicionada per dos inconvenients ben seriosos: les infeccions postoperatòries i la necessitat d’utilitzar grans dosis d’anestèsics per a aconseguir la relaxació muscular del pacient, un fet que de vegades produïa arrítmies cardíaques i problemes respiratoris de diversa gravetat. Curiosament, ambdós obstacles desapareixerien quasi al mateix temps. El primer, gràcies al descobriment dels antibiòtics, amb la penicil·lina com a punta de llança. El segon, per mitjà del component essencial de la tècnica que mostrava Macintosh, el Tubarine, un nom de marca que amagava un inesperat origen. I és que aquest sorprenent relaxant muscular procedia del verí tribal per antonomàsia, el curare. El curare, sí, com ho sentiu, el gran temor dels conquistadors espanyols en les seues incursions per les conques de l’Amazones i l’Orinoco. De quina manera el principal principi actiu d’una substància que va despertar una por cerval durant segles es va convertir en un fàrmac vital en cirurgia? Heus ací la seua història.

El verí

Les cròniques d’Índies en van plenes, de mencions a l’ús de fletxes enverinades fabricades pels natius (Miguel i Vela, 1953). Des de la primera d’aquestes cròniques, les Décadas de Orbe Novo de Pedro Mártir de Anglería, que ja en el seu llibre i descriu: «[…] Los nuestros fueron derrotados; mataron al segundo del capitán Ojeda, Juan de la Cosa, que fue el primero que recogió oro en las arenas del Urabá, y a setenta soldados, pues untan las saetas con el jugo mortífero de cierta hierba […]», trobem ressenyes d’aquest tipus d’enfrontaments en la majoria dels autors que van narrar la conquesta d’Amèrica al llarg del segle xvi. Per descomptat, molts d’ells van tenir altres substàncies nocives com a protagonistes, perquè, com va escriure Gómez Suárez de Figueroa, més conegut com l’Inca Garcilaso de la Vega, «[…] los indios empleaban varios venenos para embadurnar sus flechas; unos mataban con rapidez y otros lo hacían lentamente […]» No poden referir-se a la utilització del curare, per exemple, els relats que parlen de morts amb gran dolor, «rabiant» segons l’expressió de l’època, ja que el seu mecanisme d’acció, el bloqueig de la transmissió d’impulsos nerviosos als músculs, condueix a una poc turmentosa mort per asfíxia.

A l’esquerra, un gravat d’època mostra indígena de la zona de l’Orinoco amb sarbatana, un dels mètodes amb què llançaven les fletxes impregnades de curare. A dalt, preparació de fletxes enverinades amb curare. / Extreta de Crevaux, J., i Lejanne, E. (1882). A travers la Nouvelle-Grenade et le Vénézuéla. Le Tour du Monde, 43(1114), 289–304 – Wellcome Library

Aquesta dada impedeix que fora el corsari anglès Walter Raleigh el primer a descriure els efectes del curare, com apunten molts textos anglosaxons, ja que les seues cròniques de viatges al·ludeixen a agonies semblants en els infeliços membres de la seua tripulació ferits per fletxa. Com tampoc podem assenyalar en aquest sentit cap dels conquistadores espanyols, perquè els combats donaven poca opció a l’intercanvi d’informació i mai sabrem quin verí en concret van usar els indígenes en cada cas. Per això, si hem de posar un nom al primer europeu que es va referir a aquesta substància sense possibilitat de confusió, necessitem avançar unes quantes dècades en el temps i arribar a una època més pacífica.

Aquesta la trobem, ja en el segle xviii, en un dels experiments socials més cridaners de l’Amèrica Colonial. La Corona espanyola havia concedit vastos territoris de selva amb prou feines explorats a la Companyia de Jesús i aquesta va mirar de crear-hi una Nova Jerusalem. Amb aquest propòsit, havia tractat de concentrar els indis en assentaments a la vora dels grans rius, les anomenades reduccions, des d’on va organitzar una xarxa de comunitats que van intentar combinar la fe cristiana amb un cert respecte als valors culturals natius. No va ser un model perfecte, però, tenint en compte que fora d’aquestes missions imperava la llei dels traficants d’esclaus, les podem considerar un oasi de convivència, sense oblidar l’estimable esforç d’aprenentatge de les llengües i les formes de vida indígenes que van protagonitzar els jesuïtes per a dur-ho a terme.

Llig l’article sencer al web de Mètode

David Sucunza Sáenz, professor titular interí del departament de Química Orgànica i Química inorgànica de la Universitat d’Alcalà (Madrid).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb