Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Primer graó: només una crisi familiar?

El document amb què Juan Carlos ha volgut justificar la seua fugida de la justícia insisteix una vegada i una altra en el caràcter familiar de la decisió presa. Com si intentara despullar-la de qualsevol condicionament polític. L’encapçalament i el final de la carta són molt significatius en aquest sentit.

Aquest èmfasi en la família és, evidentment, una manera de provar d’amagar o, com a mínim, dissimular el caràcter constitucional de l’afer. Un caràcter que ahir remarcava molt bé Javier Pérez Royo, qui recordava que a la constitució espanyola apareix la Família del Rei, amb efa majúscula, i distingint-la del tractament privat que es dóna a les famílies amb minúscula. No és igual una família que la Família del Rei: ‘La Família del Rei, amb majúscula, no té dimensió privada, sinó dimensió política i constitucional.’

Han passat molt poques hores encara del començament de la crisi, però siga com siga aquest primer graó sembla superat.

Segon graó: una crisi de govern?

Ara mateix, la crisi se situa en aquest segon graó. La increïble intervenció pública de Pedro Sánchez ahir en la compareixença de premsa ha fet saltar per l’aire qualsevol rastre de confiança de Podem en el cap del govern de coalició.

Això ha passat, en primer lloc, perquè l’actuació del govern espanyol va més enllà del que es podria entendre com a neutralitat cap a un altre poder de l’estat, i entra plenament en el terreny de la complicitat. Delictiva. La fugida per un aeroport estranger, per exemple, pertany als manuals més elementals dels pactes bruts. La conversa podria ser com aquesta: ‘Vés-te’n, farem els ulls grossos, però tu no poses en compromís la nostra policia, perquè algun dia algú podria reclamar responsabilitats al ministre d’Interior i al cap de govern sobre com és que se’t va identificar –cal fer-ho per pujar a qualsevol avió– i no es va fer res per aturar la fugida.’

El comportament de Sánchez és molt greu, però crec que en tot això que veiem, hi pesa molt més el fet que la crisi és –encara que semble paradoxal– la darrera oportunitat per a Podem. Els de Pablo Iglesias han anat acumulant incomoditats i empassant-se gripaus des que van arribar a la Moncloa, tan contents ells. I Sánchez cada dia els ho paga menystenint-los de manera més oberta, fins al punt de festejar obertament amb Ciutadans. Amb els nefastos resultats electorals obtinguts a Galícia i al País Basc, Podem ha constatat que entrar en aquest govern ha estat un gran error polític. De manera que a bodes em conviden, més encara vist el panorama de retallades i mesures d’austeritat que tots sabem que va aparellat als ajuts europeus. Si no han de treure res de ser al govern, llevat de la seua marginació electoral, per quin motiu no haurien d’aprofitar una ocasió com aquesta per anar-se’n, tenint en compte que les raons per fer-ho les entendria fins i tot un xiquet de tres anys?

Tercer graó: crisi del règim?

Si el govern de coalició PSOE-Podem es trenca, la crisi escalarà immediatament a crisi del règim. Posant cara a cara, d’una banda, Vox, PP, Ciutadans i el PSOE i, d’una altra, la resta, especialment Podem i tots els independentistes. Si s’arriba a aquest punt, la tensió pujarà molts graus i ens situarà en un punt d’ebullició política pròxim al que s’ha viscut a Catalunya els darrers anys però mai vist abans a Espanya.

La qüestió interessant en aquest cas serà fins on poden ser arrossegats i fins on poden aguantar el PSOE i Podem, els dos partits que són a les vores de les dues visions alternatives de l’estat: el règim i la ruptura. El PSOE és la columna vertebral del règim, això és evident, però el règim mateix el considera un estrany i dins seu, dins el seu electorat, hi ha tensions clares. Tots els votants de Vox, PP i Ciutadans tancaran files al voltant de la monarquia, però què pot passar amb els del PSOE?

Passa igual a l’altra vorera. Aquests darrers anys, l’independentisme ha fet passos endavant descomunals que fan impossible cap acord de reforma del règim amb el seu concurs. Però Podem, especialment Podem i no tant Esquerra Unida, viuen en l’espill simètric del PSOE. És evident que no formen part del règim però tenen la temptació de participar-hi.

Per tant, les posicions que la crisi faça adoptar a Podem i al PSOE seran determinants per saber si finalment el conflicte escala a una crisi d’estat, és a dir, a la crisi definitiva.

Quart graó: crisi d’estat

Si Podem suma amb els independentistes i, per tant, es proposa la fi del règim, aleshores la crisi passarà automàticament a ser d’estat, l’estadi superior. Perquè la situació de les diverses nacions és tan diversa que serà impossible fer-ho altrament, sense invocar el procés d’independència. Però, per això mateix, aquest és un graó de la crisi al qual l’independentisme pot forçar l’arribada en qualsevol moment, faça què faça Podem. En el moment on som al Principat, la majoria independentista del Parlament de Catalunya ja podria originar fàcilment una crisi d’estat en qualsevol moment si actués amb la necessària intel·ligència política i aprofitant al màxim l’ocasió a favor del projecte nacional.

De fet, l’independentisme té vies molt diverses per a fer esclatar la situació o per a encadenar una seqüència de fets que porte a la crisi final de l’estat espanyol. Podria fer servir el possibilisme màxim, que seria reclamar una reforma constitucional espanyola des del parlament per a proclamar una república espanyola i obrir immediatament un procés constituent on proposar l’autodeterminació. Seria molt difícil d’explicar a l’electorat i molt perillós, però ho podria fer. Igual com podria recórrer a la via directa de fer efectiva la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 en el moment que la feblesa institucional espanyola siga màxima i, per tant, la seua capacitat de reacció efectiva, de control del territori, mínima.

El president de la Generalitat i els grups parlamentaris independentistes tenen ara unes quantes oportunitats històriques a les mans. També perquè algunes de les discrepàncies que han llastat aquests darrers tres anys el moviment independentista deixen de tenir sentit quan Pedro Sánchez adopta les decisions que adopta i, per tant, fa impossible qualsevol pacte amb ell o els seus.

Fora de les institucions, el carrer ha demostrat de sobres que està disposat a tot. I gràcies a això, la combinació de la política institucional i la del carrer de sobte sembla que tornaria a tenir molt sentit. El control del territori i l’efectivitat de la independència s’han de treballar fora del marc autonòmic, com explica amb una visió molt encertada i clara el Consell per la República. Sembla que s’acosta un moment en què, si cadascú fa el seu paper, les coses poden fer un gir molt determinant.

No ha de ser demà, ni la setmana vinent, però des d’avui cal ser ben conscients que el tauler de joc s’ha mogut d’una manera molt substancial amb la fugida de Juan Carlos. I que tota la feina, enorme, feta els darrers deu anys pel moviment independentista, fins i tot amb totes les seues grans contradiccions, pren tot el sentit amb l’oportunitat política que s’obre ara. No tingueu cap dubte que les setmanes vinents i els mesos vinents seran importants.

PS. Ningú no té avui més autoritat per a parlar de Juan Carlos que Valtònyc. És per això un honor per a VilaWeb que haja volgut escriure les seues reflexions en aquest article: Celebrar què? Aprofitem-ho, fem caure el règim

 

[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari.

Som conscients que per a vosaltres és un esforç i per això entenem perfectament que no ens ajudeu si no podeu: el diari el podreu seguir llegint igual perquè el nostre compromís públic és intentar obtenir la millor informació per a tots, amb independència de que pagueu o no. Però si us podeu permetre ajudar-nos amb una subscripció o fer una donació puntual, creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors o fer una donació en aquesta pàgina. Gràcies]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.