Thomas Harrington escrivia l’altre dia a VilaWeb un article molt interessant sobre la controversialització, que venia a tomb per la polèmica creada al voltant d’antics piulets i textos periodístics de Joaquim Torra. Convenientment espremudes i descontextualitzades, les paraules del president han servit per a insultar-lo, acusar-lo de racista en amunt i desprestigiar la seva figura fins i tot abans que prengués possessió, també a escala internacional.

De fet, m’atreviria a dir que, de manera ben calculada, aquesta controvèrsia ha estat especialment canalitzada i efectiva a escala internacional. Unir independentisme i xenofòbia, lliganorditzar Catalunya, heus ací el somni humit d’alguns estrategs de la capital del Regne. Cal reconèixer que són molts els diaris importants que han comprat el discurs d’un president català supremacista, molts els corresponsals de Madrid que no han fet l’esforç de descontroversialitzar, o de mirar si realment el conjunt de l’obra escrita i les actuacions de Torra permeten d’arribar realment a aquesta conclusió. Tots jugant al pim, pam, pum, a veure qui tomba el ninot de fira.

El terme ‘controversialització’ ve del periodista nord-americà Robert Parry i significa agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb una persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment a l’espai públic fins a deshumanitzar-la de tal manera que, en alguns casos, acaba destruïda políticament. En aquest sentit, la força dels mitjans de comunicació, actualment reforçats i sovint superats per les xarxes socials, pot ser insuportable i per tant letal, si més no, en sentit figurat.

A Catalunya, però, tan interessant és observar certes controversialitzacions com fer-ho amb certes descontroversialitzacions i silencis mediàtics. Sempre m’ha fascinat el doble discurs i la diferent manera de mesurar actituds i accions en funció de qui les faci. Per què hi ha periodistes radiofònics que poden parlar de posar bombes a cerveseries alemanyes o de bombardar Barcelona sense que passi res i en canvi qui parla de trencar ous per fer una truita acaba emmanillat dins d’una furgoneta rumb a Madrid? Per què policies espanyols poden muntar una bronca en un bar del Born sense que passi res i una mossa d’esquadra no pot fer una xerrada a Formentera? Què passaria si cinc senyores catalanes arrenquessin el rètol d’una ambaixada espanyola? Per què els CDR són demonitzats fins a l’extenuació i, en canvi, l’escamot parafeixista que dilluns va aparèixer a la platja de Canet no escandalitza més enllà dels cercles conscienciats de l’#AlertaUltra?

Sobre aquests darrers, igual com els grups d’encaputxats que surten de nit a arrencar llaços grocs amb pals i ganivets, potser faríem bé tots plegats d’abocar-hi una mica més de controversialització i una mica menys de silenciament. Tenim l’exemple del País Valencià massa a prop per a ignorar-lo. Quan els ultres i els feixistes veuen que ni la policia ni la justícia no els van al darrere, creixen en nombre i en fatxenderia. Si a sobre algú els encoratja i els facilita material i finançament, tenim mala peça al teler i no serà groga precisament.

De la controversialització convé ser-ne conscient i, com bé escrivia Pere Cardús, no caure en el parany de creure’n els arguments a cegues o seguir-li la corda. Com totes les batalles en què els mitjans de comunicació tenen un paper important, aquesta els independentistes la tenim perduda d’entrada. Només amb astúcia, habilitat i voluntat política tenim opcions de contrarestar-la i, fins i tot, guanyar-la. També a escala internacional.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]