David Fernàndez: “Fan disset intents d’instal·lar-me Pegasus al mòbil, i no se’n surten”

Fa pocs dies, el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) va reconèixer per primera vegada que va espiar l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez, durant mig any, entre el desembre del 2019 i el juny del 2020. Cercaven qui organitzava el Tsunami Democràtic. La nova desclassificació revela dues vies d’espionatge contra David Fernàndez: la primera, a càrrec de la Guàrdia Civil, inclosa en el sumari i, per tant, accessible a les parts i autoritzada per l’Audiència espanyola; i la segona, a càrrec del CNI, que tenia l’autorització del Suprem espanyol, però que era secreta i no s’ha revelat fins ara. VilaWeb entrevista David Fernández, que calcula que potser fa una vintena d’anys que l’espien. Com a mínim, d’ençà del 2009. I un altre detall: el CNI va ser incapaç d’instal·lar-li el sistema Pegasus al mòbil, tot i haver-ho intentat disset vegades.

—Han espiat David Fernàndez. I penso: “I la notícia?” Quants anys fa que us espien?
—Doncs mira, venint cap aquí m’he recordat de tu, perquè l’any 2006 em vas entrevistar (vídeo) pel llibre Cròniques del 6 (Virus Editorial). Quant fa que parlem de la plantilla autoritària de l’estat espanyol, passada pel pas del temps? I, per tant, sí, d’una perspectiva sardònica, on és la notícia? La notícia és que un paper amb el segell del Ministeri de Defensa espanyol, signat per Margarita Robles, desclassifica una nota secreta limitadíssima que diu: “L’hem investigat per actuacions contràries a la seguretat nacional.” I hi afegeixen: “No podem dir-ne els procediments, ni els mecanismes ni els dispositius, perquè amenaçaria la seguretat de tots els espanyols i la defensa nacional.” Amb la qual cosa, ma mare pensa que el seu fill és Al Capone.

—En quins altres casos us han espiat?
—Suposo que sempre m’han espiat. Just abans de ser diputat, amb sorpresa relativa, em van dir que entre el 2009 i el 2011 el meu mòbil també era intervingut per ordre judicial, amb el rerefons del procés de pau al País Basc. I el 2015, el mateix fiscal Javier Zaragoza, que és bastant al darrere de tot això, va dir que s’havia de crear una estructura. Som al 9-N i ell va crear una unitat que, si no m’equivoco, es diu Unitat de Defensa Constitucional. També hi ha un informe del Cinema Princesa de Barcelona, en aquest cas dels Mossos d’Esquadra.

—Per què dieu que el fiscal Zaragoza és al darrere de tot plegat?
—En una tecnostructura d’estat, a la jerarquia superior, el gran dels fiscals hi ha tingut un paper fonamental. Hi ha molts llibres del procés, no tots molt recomanables, però del seu procés, n’hi ha ben pocs. I algun és interessant. Per exemple, Ni vencedores ni vencidos (Península), de Carlota Guindal, corresponsal de La Vanguardia. Comença a la seu del CNI. Tots són capcots el 2 d’octubre. Al final hi ha un article que segurament és una entrevista amagada amb Manuel Marchena, encara que no es digui. S’hi parla de Maza, el fiscal general de l’estat espanyol que es va morir just al començament de la querella per rebel·lió o per sedició [que va engegar ell]. O del 10 de desembre de 2019, quan els quatre fiscals van fer una conferència a la Reial Acadèmia de Ciències Jurídiques d’Espanya i van fotre una hòstia a Marchena dient-li, pràcticament, que no havia tingut collons, perquè tot això és molt hispànic.

—Ara hem sabut que us espiava no sols l’Audiència espanyola, sinó també el Suprem amb el CNI.
—Sóc espiat per una causa oberta a l’Audiència espanyola i, per tant, sotmès a contradicció jurídica, i per una altra que, segons el meu parer, és la part alegal. El paral·lelisme és tot el debat que hem tingut aquests darrers cinc anys amb els infiltrats descoberts. Una cosa és un infiltrat judicial, que és previst en l’ordenament jurídic, i una altra cosa és l’agent d’intel·ligència que ningú no sap qui és, que no controla ningú. L’únic mecanisme de control que hi ha és el CNI en si mateix. Es miren al mirall i diuen: “Bé, ho hem fet bé.” Sota l’empara, òbviament –mai no ho direm prou–, de la llei de secrets franquistes del 1968.

—I ara heu descobert que us havien espiat més temps, gràcies a la desclassificació?
—D’això, me’n vaig assabentar amb la qüestió del Citizen Lab. Si avui passem per l’hemeroteca i veiem què deia Pedro Sánchez, què deia Marlaska o què deia Bolaños, es va dir que tot era mentida. Després van reconèixer divuit persones espiades. Ara en reconeixen dues més. I suposo que al final acabaran reconeixent, segurament, que no n’eren seixanta-cinc, sinó unes quantes més. Les dues autoritzacions [per a espiar-me] són del desembre i del març, quan demanen una pròrroga de tres mesos més. La fiscalia s’hi va oposar: Ángel Carballo deia que no hi havia motivació constitucional i que podria vulnerar drets fonamentals. No ho dic jo, ho diu el senyor fiscal de l’Audiència espanyola.

—Per què van demanar la pròrroga?
—Perquè ens diuen que fan, pel cap baix, disset intents d’instal·lar-me Pegasus al mòbil i no se’n surten. O això diuen els informes.

—Per mi això és molt bèstia. Són incapaços d’instal·lar-vos-el.
—Tot és un mèrit col·lectiu, de cultura cibernètica antirepressiva. Prenem mesures de seguretat.

—Això trenca el mite de Pegasus.
—Crec que Pegasus és molt bèstia. Te’l poden instal·lar amb una trucada perduda de WhatsApp, ni agafada. Jo no utilitzo el mòbil per a fer política. Durant els anys del procés, si anava a una reunió, el mòbil es quedava a casa. No feia servir missatgeria encriptada. Qui vulgui fer coses, el primer pas és apagar el mòbil. Tot i que, en el meu cas també ho diuen, el fet de protegir-te digitalment de l’espionatge i de la invasió ja és considerat indici de sospita.

—Perquè suposen que amagàveu alguna cosa.
—No, protegeixo la meva intimitat i els meus drets polítics més fonamentals.

—Heu presentat una denúncia, veig. És la primera vegada en vint anys que en presenteu una?
—Per espionatge, sí. La querella és col·lectiva amb l’estimat Carles Riera i l’Albert Botran. Si llegeixes la interlocutòria, veuràs que diuen què poden fer, que és tot: et poden agafar totes les trucades, tot el sistema de dades, tot el sistema de missatgeria… I, al final, posa un gran mite revelat: l’activació remota del micròfon del mòbil. Fa deu anys, això era un mite, una fantasia quasi paranoica. Doncs l’última petició que fan és que l’autorització inclogui l’activació del micro via remota. No és la primera vegada que poso una denúncia, però per espionatge, sí.

—Per què ara sí?
—Personalment, és la primera vegada que em trobo amb un expedient amb converses amb la meva mare, amb l’aniversari de la meva companya, amb converses de filosofia amb Julià de Jòdar. I en un context també caòtic, d’un caos originat per la mateixa justícia a la qual acudim: les seixanta-cinc persones de l’informe de Citizen Lab que som investigades en el mateix moment, en la mateixa operació, amb el mateix dispositiu i per la mateixa motivació, ens trobem en deu causes disperses. Entre més paradoxes, hem de lliurar els nostres dispositius a la justícia per a poder fer-ne el peritatge.

—Contra qui heu presentat la denúncia?
—Paz Esteban López, directora del CNI. I la desclassificació permet d’aclarir, segons la previsió sempre prudent i mesurada d’en Benet Salellas, que és el CNI. Ja tens responsable, ja saps contra qui enfocar la querella.

—El vostre cas serviria per a investigar el CNI, doncs?
—És un hipotètic d’aquestes lluites que són esgotadorament llargues. La probabilitat que hagi de comparèixer Paz Esteban ja ha passat. I ara en Benet ho veu probable. Si és d’aquí a tres mesos o d’aquí a tres anys, ja ho veurem. Sóc al jutjat d’instrucció número 32 de Barcelona, on després d’un viacrucis judicial és el jutge qui n’ha demanat la desclassificació. Ara tenim un informe que crec que és molt més important que no pas la desclassificació parcial i de fireta de la setmana passada: l’informe d’Amnistia Internacional em sembla molt més important, molt més substantiu (“Amnistia Internacional denuncia que la fiscalia general de l’estat espanyol fa sis anys que obstaculitza les investigacions sobre l’espionatge de Pegasus a Espanya”). I això passa amb un consell de ministres del PSOE i de Podem.

—Podem també.
—I ho dic amb una pausa, perquè ells també n’han estat víctimes. És aquesta paradoxa. La investigació per la infiltració del mòbil amb Pegasus de Pedro Sánchez, per cert, sí que va anar molt de pressa en vida judicial, no com la meva. I s’ha acabat arxivant. Perquè Israel no hi va col·laborar. [El grup NSO que feia Pegasus era israelià.]

—NSO, si no m’equivoco, va introduir agents no estatals en les operacions d’espionatge. És la gran diferència.
—És la gran diferència en un context de pèrdua de pes dels estats-nació; et poden vendre fins i tot mercenaris de torn que actuïn al lloc. En fi, entre la tecnologia bestial distòpica i amb tecnologia israeliana en el meu cas, com comprendràs és doblement dolorós; i la tecnologia analògica, que és posar-te la policia al llit, com va passar en el cas de l’estimat Òscar Campos… La percepció és que no ens volem creure allò que ja sabem. Facebook, Meta, sap més coses de tu que tu mateix. I el teu mòbil et defineix els patrons de desigs, de consum. Si no saps això és perquè no vols, perquè només has d’agafar el llibre de Marta Peirano, El enemigo conoce el sistema (Editorial Debate). I quan l’acabes de llegir, amb molta paciència, amb tota la raó del món, agafes el mòbil i el tires a la bassa.

—Quin altre llibre llegiu ara mateix?
—Apunts del subsol, de Dostoievski. Em fa pensar en la frase de Gil Matamala: “Primer es van inventar la figura del terrorista desarmat i aviat s’empescaran la figura del terrorista pacífic.” El perill, tornant al principi, és no indignar-se amb tot això, és perdre la capacitat d’indignació i d’acostumar-nos que t’assaltin la vida, tota la intimitat, tota la intimitat. Per tant, jo sí que he hagut de dir a Pep Guardiola: “Estimat, saben això nostre.” A en Josep Nualart, fa dos anys o tres li vaig dir: “A mi em genera fàstic fisiològic i fàstic polític. Però la sensació de ser mínimament responsable d’aquella gent que més m’estimo i que són companys de lluita, i posar-los en… Jo, és un negoci que no em puc permetre. Per tant, el meu ús polític del mòbil està molt reduït i allò que faig és allò que es veu.”

—Voleu afegir-hi res?
—Quan en Benet va dir que la demanda només podia ser per revelació de secrets, li vaig respondre: “Home, no, ha de ser per malversació de fons públics.” Després de tants anys d’investigació, ni l’Albert Botran, ni en Carles Riera ni jo mateix, per esmentar només els qui som en aquesta peça, no hem tingut mai cap acusació de res. Cosa que demostra que és un cas ideològic, és una persecució política demofòbica i punt. I la “seguretat nacional” és la unitat d’Espanya. I, mentrestant, el ministre de l’Interior espanyol espera sentència [Jorge Fernández Díaz], i el màxim cap de la policia espanyola, Eugenio Pino, condemnat per introduir proves falses [contra Jordi Pujol]. A Pino li van preguntar al congrés espanyol què era això de “tot per la pàtria”. I va dir: “Tot és tot.” O la declaració del general Sáez de Santamaría, que era el menys dolent dels generals de la Guàrdia Civil, quan va dir: “Hi ha coses que no es fan. Si es fan, no es diuen. I si es confirmen, es desmenteixen.” I punt.