—Dijous us vam veure pel parlament parlant en privat amb Artur Mas i Oriol Junqueras. Què us dèieu?
—Venim de la crisi de dilluns al vespre. A la CUP intentem buscar una pista de ball comuna, dignificar i mantenir la consulta del 9-N, com una expressió desbordant que demostri l’anhel de llibertat d’aquest poble. Busquem un mínim comú denominador que recompongui el camí. El nostre parer és públic, proposem onze garanties, i ens agafem al que va dir Oriol Junqueras: que si a la nova consulta del govern hi afegíem les onze condicions de la CUP, s’assemblava molt a la consulta que ells volien. Per tant, estem mantenint converses multilaterals per intentar allò que vam dir, que l’Onze de Setembre vam omplir els carrers per omplir les urnes el 9 de novembre. Entenent que és una etapa més, però a la qual no volem ni podem renunciar.

—Qui es va aixecar de la taula dilluns al vespre?
—Quan hi ha crisis i divorcis, normalment les hòsties van a parar arreu i tothom rep. Nosaltres podem parlar per nosaltres, i nosaltres ens vam agafar a la taula. Hi va haver fins a tres intents de dir: ‘Un moment, si sortim així d’aquí qui pagarà la factura serà el 80% de la societat, que està a favor de la consulta’. Val a dir que en tots els processos hi ha moments de crisi i estira-i-arronsa. Dilluns al vespre hi va concórrer una crisi de confiança molt forta amb el govern, que se l’ha guanyada: tant nosaltres com la resta de forces ens vam assabentar per la premsa que el govern havia suspès el desplegament del decret de consultes després de la decisió del Tribunal Constitucional, i això va ser una gerra d’aigua freda. Al costat d’això, hi va haver també un excés de tacticisme d’altres sensibilitats polítiques. És obvi que ERC i ICV no ho veien clar, i per nosaltres era prioritari blindar les urnes. Vam presentar les onze propostes per intentar millorar una proposta que no és la nostra, però que mal ens pesi ja ens hi hem anat acostumant. Tampoc no era la nostra pregunta.

—Volíeu un referèndum i una pregunta binària…
—I ara tenim una consulta basada en un pla de participació impulsat pel govern, però té la mateixa validesa jurídica que l’anterior, que era no referendària. Hi ha menys garanties des d’un punt de vista del procés electoral, però no ens podem oblidar que això és fruit d’un estat demofòbic, autoritari i repressiu, d’un estat que nega la capacitat d’autodeterminació d’aquest poble, que li nega la llibertat i que ha desplegat tota la seva artilleria. El debat que plantejàvem quan ens agafàvem a la taula era quin camp de futbol escollíem: nosaltres volem jugar el partit de la confrontació, el desafiament i el torcebraç democràtic amb l’estat espanyol, i el 10 de novembre ja ens discutirem. A l’altre camp de futbol no hi ha equip, no compareixen. Nosaltres volem comparèixer, perquè aquesta batalla per la llibertat és el nostre debat. Amb totes les contradicions, amb l’àrbitre comprat, amb tota la judicatura i les elits extractives de l’estat en contra, amb Fainé i el comte Godó a la tribuna desitjant que ens fotin una golejada. Però darrere hi ha l’amplíssima voluntat democràtica d’aquest país d’escollir lliurement el nostre futur. Per tant, estem intentant de tornar a aquest camp de futbol i desbordar-lo. Demostrar a l’estat que malgrat les prohibicions, imposicions, amenaces, codi penal i tambors de guerra, no es poden posar portes al mar, a un poble que reclama llibertat.

—Els partits són a prop de tornar a seure i tirar endavant la consulta plegats, doncs?
—Penso que sí, que encara hi ha pista de ball, i és una pista comuna on s’accepten tots els estils. Encara podem, i hi afegiria: estem obligats a fer-ho, no podem defraudar, no podem fallar. Que d’ací a un mes o dos no puguem dir que no vam fer tot el possible per a aconseguir-ho. Per tant, converses fins a la matinada. En la conversa amb el president vam parlar de les garanties, amb molt bona receptivitat. Ara s’haurà de concretar.

—Com?
—Per nosaltres és important que es desplegui tot el potencial de la consulta, amb una campanya de comunicació clara. Que s’expliqui nítidament la seqüència, que s’activin els debats necessaris. Que aquests vint-i-pocs dies que queden fins el 9-N es coordini una àmplia presència d’observadors internacionals, es creï un comitè de seguiment de coordinació diària, i sobretot, que no hi hagi 600 col·legis sinó molts més. Que es pugui garantir la capil·laritat de la consulta fins allà on puguem. I també entendre altres combinacions, que ja sortien en les reunions de treball. Hi ha sensibilitats, com ara ICV, que no veuen la consulta, però sí que veuen la necessitat de fer una protesta democràtica de denúncia de la vulneració flagrant de l’estat espanyol. Tot és complementari. Pot haver-hi urnes i pot haver-hi protestes. Estem treballant i penso que hi ha una oportunitat, i bona encara, per a forçar el 9-N, i que aquesta sigui una data que reforci el camí cap a la plena independència i llibertat d’aquest país.

—És d’aquestes condicions que depèn que la CUP torni a la taula o bé que hi siguin també ERC i ICV-EUiA?
—Nosaltres volem una pista de ball comuna i que hi balli com més gent millor. Si no fos així, no ens hauríem acabat aixecant de la taula. Haguéssim entrat en la discussió de les onze garanties que plantejàvem. Que n’hi ha una que penso que és important: Aquesta vegada no hi haurà suspensions ni passos enrere. Aquesta vegada, si ho fem, ho fem amb els costos polítics, institucionals, jurídics i penals que ens corresponguin com a responsables polítics. Ara l’esquema resolutiu per refer la unitat d’acció ja no és polític sinó també social. Hi han d’entrar altres actors prou coneguts de l’àmbit sobiranista. I fer pinya per a avançar junts cap al 9-N. Com a mínim fins el 9-N. El dia 10 ja ens discutirem. Però no es pot renunciar a les urnes. I volem que hi sigui tothom, no només nosaltres.

—Sembla que la CUP s’hagi erigit com la més ferma defensora d’aquesta consulta, tot i que no és la que volia. Fins a quin punt creieu que val la pena fer-la?
—Si ens hem entossudit en la defensa apassionada de la consulta és per un motiu, resumit en una paraula: respecte. Respecte a la gent, a tres Diades històriques, a una mobilització persistent que protagonitza un sobiranisme que és transversal, a la consulta d’Arenys i a les 553 que van venir després. Hi ha un reclam majoritari, i la institució ha de saber traduir això en fets. Ara per ara no n’ha estat capaç. Si no ho fa, tot això tornarà al carrer, ja ho vam dir a la mateixa reunió. Si no hi ha una resolució comuna o no es fa el 9-N, la nostra via seran les places i els carrers.

— Que no es voti el 9-N seria una derrota? 

—Sí. Absoluta. No es pot fallar. ¿Ens podem oblidar que fa tot just un mes aquest país protagonitzava una de les majors mobilitzacions que no té comparació a Europa? No hi ha un 25% de cap país que s’estigui mobilitzant permanentment per exigir un país millor, més just, independent, que al final és la resposta a les tensions socials i econòmiques que vivim. A Catalunya tenim un 20% d’atur, un 23% de pobresa, gairebé 3 milions de pobres als Països Catalans, un 34% de les llars catalanes que arriben amb moltes dificultats a final de mes. Per això volem la independència. Ho vam dir quan vam arribar al parlament: Si no hi ha consulta, serà el major frau democràtic de la història d’aquests 34 anys de democràcia formal. No és només que hi hagi una mobilització social persistent, sinó que hi ha un mandat electoral. Ho portaven al programa els partits que van guanyar les eleccions. No fer la consulta seria un fracàs. Per això els punts 10 i 11 de les garanties que hem presentat la CUP són importants: que aquesta vegada ho deixem per escrit, per si de cas, i que no hi ha marxa enrere, perquè no es pot tornar a defraudar la ciutadania.

—Oriol Junqueras defensava aquest divendres que s’han de fer unes eleccions, com més aviat millor, i una declaració unilateral d’independència. Hi esteu d’acord?
—Entenc les raons de l’Oriol, i més quan hi has parlat aquests dies tan intensament. Hi empatitzes. El diàleg sempre té aquest punt d’alteritat, que entens les raons de l’altre. Però jo penso que és un graó més. Vagi com vagi el 9-N (que perquè vaig molt bé ens toca a tots mobilitzar-nos de manera extraordinària), l’endemà s’hauran de discutir els escenaris. Tenim una pacient pressa per a avançar i és òbvi que haurem d’anar a unes eleccions –preferim anomenar-les eleccions constituents que no plebiscitàries. És una de les opcions que planteja la CUP, però defensem que primer es faci la consulta. I el següent pas serà dir a l’estat: Atès que has renunciat a la democràcia, que has desistit i dimitit d’una resolució democràtica per al conflicte polític, atès que no has volgut ser David Cameron ni el Regne Unit i que en comptes d’urnes, debats, resultats i respecte als resultats has triat la via penal, administrativa i repressiva, ara t’ho farem de l’única manera que dius que ho entens, que és la legal. Però amb unes eleccions anticipades, plebiscitàries, constituents, i que puguin revertir. Sempre hem dit que la DUI no és la nostra primera opció, però sí que és l’últim que ens queda, sempre condicionada a un referèndum de ratificació.

—Si hi hagués una candidatura unitària de país, la CUP s’hi afegiria?
—Fa temps que espais de l’ANC plantegen una llista de país, i nosaltres sempre hem dit que no. L’independentisme i el sobiranisme són molt plurals, fins i tot a vegades contradictoris. No creiem en la faula de la unitat mite, sinó que hi creiem com a convicció, creiem en la unitat d’acció. Volem estar coordinats, però no subordinats. Com diria l’Antonio Baños, volem anar junts però no lligats. El país és molt plural i té molts problemes, i aquesta pluralitat també s’ha d’expressar. No hi ha cap document de la CUP que plantegi una candidatura unitària. Treballem amb un esquema diferent, més ampli, amb les bases de la ruptura democràtica i la transformació social. Un espai d’un sí-sí de l’esquerra alternativa, transformadora i radical que aplegui diferents sensibilitats i on abans de començar ja hi ha autèntiques complicitats, com ara Procés Constituent. Ja hi treballem i va més enllà de la CUP. Per tant, m’imagino un escenari electoral amb aquesta candidatura independentista, un gran bloc socialdemòcrata i una candidatura de centre-dreta, és la transversalitat del sobiranisme. Entenc que el debat està en si ERC i CiU van junts. Sobre la llista unitària pràcticament tothom dóna per fet que ICV i la CUP no hi seran. L’altra qüestió és si hi haurà un punt comú o no, això s’haurà de discutir. L’altre dia, parlant amb l’Oriol Junqueras, dèiem que no calia que fos només aquest punt, que n’hi hauria d’haver dos més: el compromís de pobresa zero i posar fi a la corrupció.

—Qui hi haurà en aquesta candidatura que prepareu?
—Com que les cuines són lentes, no puc dir gaire cosa. Treballem en allò que el darrer cicle polític ens ha ensenyat, que s’ha de treballar amb molta generositat i humilitat, anant molt més enllà de la marca CUP. No és una batalla de sigles sinó que posem les bases comunes d’un projecte. Com quan el 2012 la CUP va obrir-se a altres sectors per anar a les eleccions. Fer el mateix però millor que aleshores, i intentant que aquest anhel de canvi polític i social ens desbordi a nosaltres mateixos. Que hi hagi una cosa més enllà de la CUP. La CUP continuarà existint, l’esquerra independentista continuarà existint, ha existit 40 anys fora de les institucions. Treballem amb generositat, humilitat i pensant en construir allò que és el motor de la CUP als Països Catalans: la unitat popular.

— Des de fora sembla que entre David Fernàndez i Artur Mas hi ha força bona sintonia. És així?
—És una pregunta que m’incomoda molt. No crec en la política personalista, jo sóc un simple portaveu accidental i ocasional. En el nivell de les persones, hi ha respecte i capacitat d’escoltar-se. Crec que això és una bona notícia, que entra en uns nous paràmetres imprescindibles en el segle XXI: la feminització de la política. Entesa com la capacitat de diàleg, d’escoltar, consensuar, dissentir, acordar. Passar d’una política jeràrquica, autoritària i impositiva a l’horitzontalitat que ha defensat sempre el feminisme, que tots som iguals. Després ja entraríem en qüestions més personals. Em costa parlar de coses personals quan sóc en una cadira com a portaveu d’un projecte col·lectiu. Però deixem-ho així: si fa dos anys m’haguessin dit que tindríem un debat tranquil i serè sobre el futur del capitalisme enmig d’un debat de política general, no m’ho hauria cregut. I l’he tingut.

—Us fieu d’ell? Creieu que arribarà fins al final?
—En política, del que em fio i del que es fia la CUP és del nostre poble. Qui no fallarà és la nostra societat. Dit això, podria tenir síndrome d’Estocolm, segurament. Recordo que el novembre del 2012 amb l’amic i periodista Martxelo Otamendi vam constituir l’associació d’escèptics amb Artur Mas. No és que el temps ens hagi obligat a autodisoldre’ns, però no ens pensàvem que arribaria ni a la pregunta. Tinc la convicció que un dels mínims que s’ha posat ell com a president és que aquest país votarà i que, passi què passi i digui què digui l’estat, qui decidirà el futur d’aquest país serà la seva gent. Això s’ho ha fixat com a línia. Entenc que perquè està al programa polític i perquè s’ho creu. En segon lloc, em fa la sensació que ha descodificat dues coses: el canvi que hi ha hagut en la nostra societat i que a l’estat espanyol no hi ha encaix ni sortida possible. Tinc el meu remanent de dubte: que això acabi amb una reforma constitucional, i aquesta és la nostra conjura, que no ho faci. En tercer lloc, forma part d’un projecte polític, CiU, que s’està esgotant. Ve de la pitjor crisi, amb la confessió d’evasió i mentides de Jordi Pujol, i aquest espai va de pet a la reconfiguració, dissolució i creació d’un nou espai. Si la pregunta és política, la resposta és política: ens fiem del nostre poble i punt. Quan som en un palau de Pedrables, hi som intentant defensar la voluntat del nostre poble, i punt. Si parlem de temes personals: hi ha respecte mutu, reflexions compartides i aquesta feminització de la política que penso que és imprescindible.

—Dins de la CUP hi ha opinions contraposades sobre el paper que heu de tenir amb la consulta.
—Hi ha moltes opinions, i moltes de contraposades, afortunadament. Perspectives que alerten que tot això pot ser un frau, que si ens ho podíem haver imaginat perquè són els de sempre… Hi ha vertigen per la dinàmica on hem entrat. A l’assemblea s’escolta tothom, és un espai de diàleg i de confrontació, de consens i de disens. Sobre el moment on som, si tot això és un frau ho sabrem el dia 9 de novembre. Per tant, pel que queda de partida, i ja que hem entrat fins a la cuina, anem a jugar-la fins al final, perquè nosaltres no hem enganyat ningú. Vam dir que estàvem a la consulta, que ens ficàvem en una pastisseria complicada per defensar-la, i la defensarem fins al final, havent-ho donat tot. Penso que aquest és el paper que han de tenir les CUP. Venim de mil derrotes, i moltes altres vegades hem viscut el desencís. Però no hi ha alternativa a la consulta ni a la lluita política i social per la llibertat d’aquest país. La crítica, en aquest cas, és imprescindible. Ajuda a equilibrar, dimensionar, veure les febleses i riscos i també les fortaleses i oportunitats.

—Hi ha tensió a la CUP sobre aquest tema?
—Hi ha tensió política en el sentit més positiu de la paraula. Hi ha dialèctica política. També és veritat que hi ha dos ritmes molt diferents: el de la CUP, que és assembleari i per tant lent, i el que impregna el procés, que és molt ràpid. No cal descriure quina és la reacció de qualsevol militant de la CUP quan es desconvoca la consulta, però fins i tot contemplant aquest frau sabem que l’únic camí és continuar compromesos i actius, i anar a un canvi de cicle. Avui hi ha una crisi de règim, i la rebel·lia democràtica que hi ha en aquest país és imparable. Ja hem començat a guanyar. Fa vuit anys que anem guanyant. S’han prohibit les bales de goma, s’ha prohibit el fracking, s’ha aprovat una llei contra l’homofòbia pionera, s’ha aprovat una moció de solidaritat amb el poble kurd avui que la capital del món és Kobane… El país és un laboratori democràtic. El sud d’Europa ens mira amb enveja. I el tensor democràtic és el procés, per alguna cosa serà que aquí no hi ha l’ou de la serp, del feixisme, el racisme i la xenofòbia.

— Segons els acords de la CUP, no us podeu tornar a presentar a les eleccions.
—Exacte. A l’Assemblea de Molins de Rei del 2012 la CUP va decidir d’anar per primer cop a les eleccions al parlament, però amb una sèrie de condicions, entre les quals que els diputats només hi estarien una legislatura. I una legislatura és una legislatura, duri cinc anys o cinc mesos. La coherència és allò que lliga paraules i fets, i si has dit una cosa la fas. T’hi jugues la credibilitat, i més en el context de crisi de la política.

—És deixar perdre un valor important.
—No ho crec. Els qui vinguin darrere ho faran molt millor, pel bagatge acumulat. La CUP és una escola compartida, som equips. La CUP no som la Isabel, el Quim i jo, és tot el potencial polític que hi ha al darrere. Jo vaig començar a fer política el 1991, i en porto dos en una institució. Per tant, jo continuaré amb el compromís polític, periodístic i cooperatiu. És una bona notícia que hi hagi relleus, perquè això sí que esquerda la cultura política de la transició i aquesta mena de lideratges.

—En un moment com el que vindrà no us agradaria continuar a primera fila?
—En el moment que vindrà, amb la utopia per bandera i la realitat que som a la porta d’una oportunitat d’abordar un canvi profund basat en democratitzar la democràcia i fer d’aquest país un refugi democràtic i social en un món cada cop més injust i desigual, la barricada és amplíssima. Falta gent en la lluita contra la pobresa energètica, els mitjans alternatius, les xarxes contra la pobresa, la lluita contra l’especulació, la lluita que vindrà contra els fons voltors que volen comprar mig país…

—…I a la tribuna del parlament també.
—Per descomptat. Però la CUP sempre ha dit que la lluita institucional al parlament era complementària, un instrument més en la caixa d’eines del canvi polític i social que tenen els moviments socials per incidir i canviar la realitat. En tot cas, això ho haurà de decidir la CUP, però jo aquí sóc i aquí em quedo. Continuaré lluitant com un entre tants. S’ha d’anar amb compte amb les qüestions de lideratges, la capacitat de folklorització, de sobrepersonificació. Tot poder corromp i per nosaltres, que sempre hem estat zapatistes del sud d’Europa, és molt millor la força col·lectiva, de l’assemblea, i de noves persones. Em vénen al cap centenars de noms de gent que podrà agafar el relleu al parlament, segurament amb molta més qualitat i més coneixement. Això també implica que vivim en un ecosistema molt advers i molt hostil a la cultura política de la CUP. De fet, jo no sóc ni de la CUP. Quan acabi aquesta etapa institucional me’n faré.

—Porteu dos anys al parlament, i en aquest temps us hem vist unes quantes enganxades amb Ciutadans i del PP. Quan us trobeu fora de l’hemicicle, quin tracte teniu?
—Hi ha distància, òbviament. Recordo una primera conversa amb un diputat de Ciutadans que va fer una intervenció a l’hemicicle molt agressiva amb la CUP i un cop fora era el més amable del món. Li vaig dir que escollís si em volia tractar amb l’agressivitat de dins o l’amabilitat de fora, però que a mi em trobaria igual dins i fora, perquè no sóc cap hipòcrita. ‘Aquest circ funciona així’, em va dir. Li vaig respondre que jo no hi havia anat a fer circ sinó política i que escollís com volia que ens tractéssim. Ho va entendre. En altres casos, et pot la indignació i la vergonya d’haver d’escoltar segons quines coses. I després hi ha la mediocritat política, que és insuportable. Ho hem dit sovint: una part de la bancada del PP que tenim al davant és absolutament insofrible. Són uns maleducats, sempre insultat la gent que intervé, sembla un pati d’escola. Ho analitzes i veus que ens tenen odi de classe. És una gent que pensa que som uns okupes i que aquests escons no ens corresponen perquè són per a les elits. D’una altra banda, tenim un PP que es passa el dia brandant lleis per impedir-t’ho tot. I Déu n’hi do què aconsegueixen. L’estat espanyol ha aconseguit posar d’acord la democràcia cristiana catalana i l’esquerra independentista. A vegades quan hi penso dic ‘Mare meva!’, però és un dels potencials del procés. Dimecres passat el PP va aconseguir una altra fita històrica, que és que després d’unes intervencions de la CUP molt crítiques amb els mossos d’esquadra, haguéssim de sortir en defensa dels seus drets civil i polítics. Per tant… aquest procés em matarà!