15.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 16.07.2026 - 09:25
Avui, dijous, al matí, a Luxemburg, quinze jutges de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea faran públiques dues sentències sobre la llei d’amnistia espanyola. La primera respondrà a les preguntes que va fer el Tribunal de Comptes espanyol sobre la responsabilitat comptable de trenta-cinc ex-alts càrrecs de la Generalitat, entre els quals hi ha els presidents Carles Puigdemont i Artur Mas i el vice-president Oriol Junqueras. La segona respondrà als dubtes de l’Audiència espanyola sobre l’amnistia de la dotzena de militants dels CDR acusats de terrorisme en l’operació Judes. El novembre passat l’advocat general del tribunal, Dean Spielmann, va avalar el gruix de la llei: va dir que no era cap autoamnistia, que no feia perillar els interessos financers de la Unió i que no contradeia la directiva europea contra el terrorisme. Tot fa pensar, doncs, que avui el tribunal seguirà aquest criteri; seria una gran sorpresa que no ho fes. Fins i tot el Tribunal Suprem espanyol ho té coll avall.
Tanmateix, en aquest cas, demà en realitat no haurà canviat res de substancial. El Tribunal Constitucional espanyol haurà de resoldre –quan ho considere oportú, i ja es veu que no té gens de pressa– els recursos d’empara de Puigdemont, Junqueras, Toni Comín, Lluís Puig, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull. I si els estima, encara caldrà que el Suprem accepte d’aplicar allò que el Constitucional li ordene, cosa que fins ara ha esquivat. Cada pas obrirà un termini nou i cada termini obrirà un ajornament. És el mètode que han aplicat de manera sistemàtica: estirar el xiclet fins que la qüestió perda tota consistència.
I és precisament ací on crec que cal deturar-se, perquè el problema de fons no és el calendari, sinó allò que el pas del calendari aconsegueix de fer-nos oblidar. Intentem de mirar els fets nus, sense el soroll d’un dia qualsevol, amb la mirada neta.
L’any que ve farà deu anys del referèndum del Primer d’Octubre i de la proclamació d’independència. I fa dos anys que les corts espanyoles van aprovar una llei d’amnistia –forçada pels partits catalans i la mobilització popular– que havia de significar un primer pas en el reconeixement, per part dels espanyols, del seu error de respondre amb la violència a l’exercici democràtic i pacífic de l’autodeterminació del nostre poble. Doncs bé: una dècada després dels fets i dos anys després de la llei, el president de la Generalitat que va convocar aquell referèndum encara viu a l’exili. Dos consellers més continuen vivint fora. El vice-president del país i tres consellers més continuen inhabilitats i no poden presentar-se a unes eleccions ni ocupar cap càrrec públic. I sobre dotze membres dels CDR pesa l’amenaça de presó.
Escrit així –fredament, documentalment–, el quadre és d’una gravetat monumental. En qualsevol democràcia europea, que el president del país i mig govern continuen privats de drets polítics una dècada després dels fets i malgrat una llei votada pel parlament que teòricament havia de resoldre la seua situació, seria el primer punt de l’ordre del dia de la vida política. Cada dia i a cada portada. Però ací no ho és. Simplement ha quedat colgat –de manera increïble si ho mires en la dimensió justa– pel pas del temps, els errors comesos i els interessos petits i menuts que tan sovint es contraposen a l’interès general del país, per més que es disfressen de solució màgica.
A mi –no tinc cap recança a dir-ho així– és això que em sembla més inquietant. Més i tot que l’obstinació dels jutges espanyols.
La política té una tendència natural, si ho puc definir d’aquesta manera, a la sedimentació: cada dia cauen al damunt d’allò que ha passat el dia abans notícies de pressuposts, renovacions, enquestes, declaracions i rectificacions, fets insospitats i anècdotes de tota mena i condició. I aquesta capa de fets rutinaris acaba colgant els fets essencials.
Destriar els uns dels altres és, justament, l’ofici de la política –i també el del periodisme. I aquesta distinció es perd, quan una conferència de premsa qualsevol pesa tant com l’exili del president del país o la inhabilitació del president d’un partit polític. Alguns afirmen que això, precisament això –parlar de les coses del dia a dia– és la normalització. Ens enganyen: així no guanyem normalitat, així perdem la jerarquia de les coses, la capacitat d’entendre què és important i fonamental i què és un afer de cada dia.
Per això la pregunta que hauria d’importar –a parer meu– al moviment independentista en aquests moments no és ben bé si Puigdemont podrà tornar el mes que ve o d’ací a un any; si Junqueras podrà finalment aspirar a la presidència de la Generalitat, presentant-se a unes eleccions –coses evidentment importants. No, la pregunta fonamental –aquella en què hi ha en joc l’ànima profunda del país i el nostre futur com a nació– és de quina manera, i per què, hem arribat a normalitzar un fet tan greu com aquest: que deu anys després del Primer d’Octubre un grup important de compatriotes continuen sofrint la repressió espanyola. Sabent com sabem tots que la repressió de què són víctimes no ha estat mai una qüestió personal, sinó la plasmació directa de la guerra –digueu-ne conflicte, si la paraula us sembla massa forta– que Espanya sosté contra nosaltres.
PS1. Evidentment, durant tot el dia d’avui, dijous, us informarem detalladament de la decisió del TJUE i les conseqüències que se’n puguen derivar. I al vespre, a les vuit, us oferirem un programa especial de La tertúlia proscrita, amb la presència de Gonzalo Boye, advocat del president Puigdemont; de Montserrat Vinyets, advocada dels membres dels CDR; i el cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras, expert en temes judicials. Com sempre, podreu seguir el programa en directe o veure’l després a la carta.
