La Maribel va entrar. Ni tan sols va trucar a la porta ni va dir bona tarda:

—No trobem els nens. Són aquí?

I va començar la recerca. Ella ja havia mirat per tota la casa, del soterrani a les golfes, a ca la Virucha i a can Batám.

—I al teleclub?
—És tancat i no en tenen claus.
—Però els agrada anar al camp del darrere i jugar a la pica de la font.

La Irene se’n va anar a veure si la canalla eren al teleclub, a fer navegar barquetes als rierols i als tolls. La canalla eren dos que havien passat a ser tres. En Manuel i la Bárbara eren les dues últimes criatures que teníem a l’aldea. Com que no n’hi havia més de la seva edat, sempre anaven a remolc de les grans, que érem nosaltres. Venien amb nosaltres sense modificar-nos l’agenda. Si escoltàvem música, s’asseien i també l’escoltaven; si érem amb en Pablo, dient coses de per riure, s’hi afegien, fins i tot sense entendre’n els acudits; si érem al garatge a reparar la bicicleta, feien d’aprenents de mecànica. Els pins, en dèiem, perquè eren com coses petites i aferradisses. Aquest mes, s’hi havia ajuntat en Luis, el cosí acabat d’arribar de Veneçuela. Com que allà les coses no anaven bé, l’havien enviat a O Fojo perquè hi fes l’any escolar.

—No deuen pas haver anat a l’escola? Potser la hi volien ensenyar a en Luis?

La nostra aldea és partida en dues meitats per la carretera que va de la costa a Lalim. Sempre ha estat un límit infranquejable per a les criatures. L’escola era en una banda; nosaltres, a l’altra. Podíem anar a caminar i nosaltres hi anàvem amb el papa. Tot eren corredisses fins que arribàvem a les línies blanques, aturada en sec, vigilància adulta, mirar a la dreta, mirar a l’esquerra, i som-hi, que no vinguin cotxes! Quan el papa no venia, sortia de casa, sempre com de casualitat, la senyora Lola, a esperar la néta, que no havia de travessar, però era l’excusa per a mirar per nosaltres. Aquesta manera de fer continuava regint en aquell indret. I la prohibició de travessar sense acompanyament adult era vigent. Així i tot, no fos cas que el cosí de Veneçuela fos una influència demoníaca, el Xurxo va arribar-se fins al col·legi.
A la Maribel se la menjaven els nervis. Fumava una cigarreta darrere una altra.

—Ai, si ho sap mon germà! I ell que té por dels carrers de Caracas!

La meva mare va preparar-li una infusió. Mentrestant, el veïnat es repartia, de cacera, pels voltants.

—Quin altre lloc poden conèixer per vosaltres?
—Potser han anat a fer cabanes. La setmana passada els vam dur al Castrinho —com sempre n’hem dit, del castro.

I cap allà ens en vam anar la Carmela i jo, per la pista de Melha. Vam endinsar-nos pel camí que va a can Juanito: a una banda, eucaliptus; a l’altra, els murs amb els maons a la vista de la serradora.

—Te’n recordes, d’allò d’en Jose, el de l’Andalusa? —la Carmela va esmentar el perill. En Jose havia entrat a la serradora per amagar-se i espantar-nos. La mare ho va veure tot de la cuina estant. No va ser a temps ni de cridar que baixés del munt de fusta. Un dels troncs apilats va caure-li al damunt i el va esclafar. Finalment, només va trencar-se una cama, però la serradora va esdevenir un espai vedat, també.
—En tornant, hi entrem i hi fem un cop d’ull —la necessitat d’espolsar-se la por.
Guaitàvem als camps arbrats de l’esquerra. Alguna de les nostres cabanes secretes, les d’estiu, les fèiem allà, entre les falgueres, que eren més altes que no pas nosaltres, cosa que indica prou bé quins taps de bassa no érem. Les criatures podien haver-s’hi amagat, i les cridàvem, tot caminant. Al Castrinho, els roures havien recuperat l’espai, com si guardessin el respecte que mereixen els llocs sagrats. El Castrinho és, en realitat, una mámoa, una elevació del terreny que tant podia servir per a fer castells, palaus i fortaleses com per a fer recerques de tresors.

El perímetre de la corona, violada i enfonsada, era amagatall perfecte en el joc de fet i amagar. I el misteri s’ajuntava al perill: a pocs metres hi havia els coberts del pirotècnic, plens a vessar de pólvora que podia esclatar amb una espurna mínima.

—I ja ho saben, aquestes criatures, que a les casetes de la dinamita no s’hi poden atansar? —aquesta vegada vaig ser jo qui va esmentar el perill.

Del capdamunt del Castrinho vam cridar-ne els noms. D’allà estant sentíem els mateixos crits vinguts del camí ral i de la pista de Currás. Pel camí, l’Inhaqui es va desviar cap a Agrelo amb en Javier de Ferrim, no fos cas que els hagués agafat per anar fins al camp de bolets que sempre anàvem a visitar. Era l’únic lloc on podíem admirar les amanites, amb aquells barrets vermells i el tel blanc i els verins al·lucinògens.

Pels trossos de Currás eren les veus de la Irene i d’en Pablo que sentíem. La por es va fer grossa. Com podia ser que no responguessin? Totes ens sentíem entre nosaltres. I de la canalla, res.

La mare i la Maribel encara eren a casa. A la taula, el cendrer, burilles de deu cigarretes; al costat, tres bossetes de til·la. Sortien quan hi vam arribar.

—Ens ajuntarem tots a la capella. Decidirem on buscar.

Vam posar-nos a caminar i se’ns va acostar la Fina Batán.

—He mirat fins i tot a la pallissa, i al porxo del forn, però no hi són.
—I no se’ls pot haver endut ningú?
—És ben estrany que no diguin res.

A la placeta de la capella, va anar-hi arribant tot el veïnat. Les de can Ferrin, els de can Batám, els del mestre (nosaltres), les de can Souto, la Pereirana, les de cal Leitiero, els dos bessons, els de la Marina… Vam donar informes.

—Al col·legi no hi havia ningú. He baixat fins a Bemposta i la Felisa de la taverna no ha vist cap canalla com la nostra.
—Jo diria que no he deixat cap cobert sense mirar entre can Juanito i can Montoiro…
—Valdrà més trucar a la Guàrdia Civil. Es farà fosc i després sí que serà complicat de buscar-los.

Va ser llavors que vam sentir rialles. Venien del fons de la capella, pel camí ral. Tota l’assemblea popular va tombar-se cap al xivarri infantil. Vam veure com apareixien tres figuretes. Semblaven els nens del film Compta amb mi: la Bárbara duia la seva motxilla de Peppa Pig i acompanyava les passes amb un bastó, com si fos pelegrina; en Luis en duia un altre i havia passat un braç per damunt de les espatlles d’en Manu, que semblava dirigir el grup, amb els prismàtics penjats del coll. Van aturar-se així que es van adonar de la vintena de cares que els esperaven, unes somrients, unes altres incomodades, unes altres amb alleugeriment.

—Mama, hem anat a fer turisme amb en Luis!
—L’hem dut a la font de Sant Antoni.
—Hem vist tres salamandres, i capgrossos, i hi hem ficat els peus, tot i que no se’n veia el fons…
—Jo no, a mi em fa fàstic. L’aigua és fosca.
Ningú no havia pensat a baixar fins a can Suso ni a revisar la font. Vaig veure la meva mare que s’acostava a la Maribel i l’agafava del braç.
—No els passis la teva por. Que no ho sàpiguen.
—T’he portat flors! —i la Bárbara va donar a la mama un ramell de margarides que duia a la mà.
—I des de quan podeu sortir de casa sense permís? —va encertar a dir—. Passeu a berenar!

 

Traducció: Eduard del Castillo Velasco

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb