La renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) avui s’obre camí amb la jornada electoral del 28è congrés nacional, que ha de triar la nova direcció i que a final d’any definirà la nova línia estratègica, ideològica i d’organització interna.

L’executiva nacional ja és definida, perquè només hi ha una candidatura, encapçalada per Oriol Junqueras, que serà reelegit com a president, i per Marta Rovira, que serà reelegida com a secretària general.

El procés culminarà amb l’aprovació dels nous documents ideològics i estatutaris, una decisió que pot crear més debat, perquè es podran discutir, esmenar i reconduir abans de ser aprovats i hi ha sectors que han remarcat que el document estratègic ha de posar l’accent en el mandat del Primer d’Octubre, fet que pot xocar amb el discurs de la direcció.

El congrés serà un punt d’inflexió, que ha de servir per a traçar un full de ruta que faci encaixar l’estratègia política actual, la nova centralitat política d’ERC i els valors que l’han acompanyada al llarg de la història

Una formació cada vegada més al centre

El partit, fins a començament de segle, mantenia un paper modest dins la política catalana. No va ser fins al 2004 que va aconseguir més d’un diputat al congrés espanyol i fins al 2009 que no va tenir un eurodiputat el mandat complet.

El canvi va començar arran del tomb independentista del partit el 1989, que va tenir una imatge icònica: solament els seus tres diputats van defensar el dret de la independència de Catalunya al parlament.

Àngel Colom (1951), Josep-Lluís Carod-Rovira (1952) i Miquel Pueyo (1957) van representar la renovació interna d’un partit que va integrar gran part de les forces independentistes extraparlamentàries i que va situar una nova generació de polítics al capdavant d’ERC.

Votants d’ERC per grups d’edat (1993-2018). Sondatge d’Opinió Catalunya. ICPS

En aquell moment, l’independentisme encara era minoritari, una opció allunyada de la centralitat política i vista amb un marcat caràcter juvenil. La veritat és que, malgrat ser un moviment divers, els menors de trenta-cinc anys eren més de la meitat dels votants.

El creixement d’aquesta opció política, cada vegada més transversal, progressivament ha anat acostant ERC a la centralitat política i ha fet que els seus votants siguin cada vegada més semblants al conjunt de la població. En canvi, ara la CUP és la que té un votant més jove: gairebé la meitat són menors de trenta-cinc anys.

Emplaçament d’ERC segons el conjunt dels catalans. Sondatge d’Opinió Catalunya. ICPS

El viratge cap a la centralitat política també és reflectit en la ubicació ideològica. Encara que no ha canviat gaire entre els seus votants, sí que observem que el 1995 una part important de la societat ubicava ERC a l’extrema esquerra (24%) i que, en canvi, actualment la situen al centre-esquerra (21%) el doble de persones que no pas a l’extrema esquerra (11%).

En gran part els socialistes eren vists com el gran partit de l’esquerra i situaven ICV-EUiA i ERC a l’extrem. El sistema de partits ha canviat i ERC ja ha superat el PSC més d’una vegada i ha obtingut responsabilitats de govern. El nou espai l’ha situada al centre polític, car enguany per primera vegada ha guanyat unes eleccions espanyoles i municipals al Principat i ha aconseguit la batllia de municipis importants com ara Lleida, Figueres, Sant Cugat, Tàrrega o Tarragona.

La pèrdua de l’hegemonia independentista

El procés ha fet augmentar les formacions partidàries de l’estat independent, una posició que durant dècades només defensava ERC a escala parlamentària, però a la vegada ara hi ha una competència més gran en aquest espai polític. La victòria en les eleccions al congrés espanyol i municipals contrasta amb la contundent victòria de JxCat, també independentista, en les catalanes i les europees.

Votants per partit que tenen com a primera opció que Catalunya sigui un estat independent. Baròmetres del CEO (2006-2019)

Fins a la irrupció de Solidaritat Catalana per la Independència (2010) i l’entrada de la CUP al parlament (2012), Esquerra era l’única formació independentista a la cambra, amb una distància ben clara respecte de la posició majoritària de la població de Catalunya i la resta de formacions polítiques.

Tanmateix, després del trencament de CiU i Junts pel Sí, del Primer d’Octubre i les eleccions del 21-D, les tres candidatures independentistes (CUP, JxCat i ERC) mantenen un suport similar entre els votants favorables a l’estat independent, vora el 90%.

La incògnita del nou discurs polític

En aquests dos darrers baròmetres, els votants d’ERC que tenen com a preferència un estat independent han descendit i s’han situat per sota els altres dos partits, a nivells d’abans del procés (2010-2012). El descens simplement pot ser conseqüència dels alts i baixos de les mostres i és possible que torni a augmentar als lliuraments vinents. Així i tot, també pot ser conseqüència d’un tomb de discurs que ha aparcat la unilateralitat, ha posat l’accent en el diàleg, a no blocar la política espanyola i que potser ha atret un nou votant favorable a l’autodeterminació i que fins i tot que votaria que sí, però per al qual no és la primera opció.

Si durant el procés en gran part la societat catalana va virar cap a les posicions que històricament havia defensat Esquerra, ara és el partit que intenta ‘ampliar la base’ amb un discurs que cerca la centralitat política gràcies a una moderació que atregui nous votants.

Les conseqüències del tomb encara són incertes: com pot afectar les possibilitats d’assolir amb èxit la independència, si realment el nou discurs tindrà la capacitat d’atreure nous votants a l’independentisme i si es podrà convertir en el pal de paller de la política catalana, com ja ho va ser durant el temps de Macià i Companys (1931-1940). El congrés nacional marca la inauguració d’aquesta nova etapa, en un dels moments més transcendental de la seva llarga història.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb