Cuba, sense els Castro

  • Anàlisi sobre l'era Castro al capdavant de Cuba i els desafiaments del nou dirigent, Miguel Díaz-Canel

Seda Hakobyan i Alexandre Solano
20.04.2018 - 22:00
Actualització: 22.04.2018 - 17:43
VilaWeb

L’1 de gener de 1959 s’establia un nou règim a l’illa de Cuba, després del triomf de la revolució cubana i l’enderrocament del dictador Fulgencio Batista, al poder gràcies a un cop d’estat el 1952.

Des de llavors, primer Fidel Castro (1959-2008) i posteriorment Raúl Castro (2008-2018), líders i combatents de la revolució, han estat al capdavant de l’estat. El nomenament, aquesta setmana, de Miguel Díaz-Canel, un dirigent nascut després de la revolució cubana, és un canvi generacional que posa fi a cinquanta-nou anys de govern Castro.

El nou president és un home de partit, de qui no s’espera cap gran canvi ni a curt ni a mitjà termini. Continuarà les reformes començades per Raúl Castro per a actualitzar el model econòmic i social, i haurà de fer front a les noves relacions amb l’administració Trump després d’un acostament en l’etapa Obama.

De la dictadura a la revolució

La Cuba del període prerevolucionari, de la dictadura de Batista (1952-1959), es caracteritzava per la desigualtat i unes condicions pèssimes per la majoria de la població.

El 20% de la població era analfabeta, hi havia 600.000 infants sense escolaritzar i gairebé la meitat dels mestres del país no tenia feina; paral·lelament, les famílies més acomodades tenien accés a centres privats. Hi havia una alta desocupació, amb 200.000 camperols sense terra. Hi havia centenars de milers d’hectàrees improductives i el 70% de la terra cultivable era en mans estrangeres. Empreses estatunidenques tenien la majoria de la indústria del sucre i també controlaven la majoria de grans negocis.

Per combatre la creixent oposició, Batista va suprimir els drets a la llibertat d’expressió, de reunió i de vaga, a més de tancar el congrés i eliminar la constitució. Tot això, mentre les desigualtats augmentaven.

L’oposició, sense una ideologia definida però sota els principis de la sobirania, l’antiimperialisme i la democràcia, tenia com a referent principal el Moviment 26 de juliol, encapçalat per Fidel Castro, que després de dos anys de guerrilla va enderrocar el dictador a la batalla de Santa Clara, sota comandament del Che Guevara.

Comença el blo
catge econòmic i financer
En el moment que triomfava la revolució, la dependència que Cuba tenia dels Estats Units era total. El 1959, el 73% de les exportacions tenien com a destinació els EUA i el 70% en procedien. A més, controlaven la majoria de grans negocis de dins de l’illa.

Les decisions del nou govern cubà, contràries als interessos estatunidencs –com la llei de reforma agrària (17 de maig de 1959), que afectava grans propietaris nord-americans– van fer que el govern nord-americà establís com més anava més restriccions i van començar les accions encobertes i de suport a organitzacions contrarevolucionàries. Alhora, creixien les confiscacions cubanes a refineries, centrals sucreres i companyies d’electricitat i telèfon.

El 15 d’octubre de 1960, quan va començar la confiscació de propietats urbanes, el govern nord-americà va prohibir les exportacions a l’illa (tret de medicines, subministrament mèdics i certs aliments), i dos mesos després el boicot ja va ser total i els EUA van trencar les relacions diplomàtiques amb Cuba, un fet que encara es manté. El blocatge, juntament amb altres accions, com l’intent d’invasió de Bahía de Cochinos, va portar el govern cubà a assumir els principis socialistes i acostar-se a l’URSS, i tot plegat va desencadenar en la crisi dels míssils de 1962.

Èxits i fracassos del règim cubà
És indubtable que, els primers temps, el canvi de règim va comportar una millora en la vida dels cubans. Es va posar en marxa la campanya nacional d’alfabetització, i el 22 de desembre de 1961, Cuba era declarat territori lliure d’analfabetisme.

El nou programa econòmic també va comportar la reducció de desigualtats, atès que es van nacionalitzar les grans empreses, es va col·lectivitzar l’agricultura i es va donar accés a l’habitatge a gran part de la població exclosa fins aleshores. A més, es va aconseguir un sistema educatiu i sanitari equiparable al dels països més desenvolupats.


Índex de Desenvolupament Humà del 2016, elaborat per l’ONU, que mesura el nivell de vida, tenint en compte l’esperança de vida, l’escolarització i la riquesa del país.

Les Nacions Unides situen Cuba en un desenvolupament humà alt, en consonància amb la resta d’illes independents del Carib (tret d’Haití), amb una economia que depèn principalment del turisme, la venda de sulfur de cobalt i níquel, a més de la contractació de serveis mèdics i especialistes arreu del món.

El sistema cubà va entrar en crisi, amb el període especial després del col·lapse de l’URSS i un enduriment de l’embargament, quan es van ampliar les restriccions per a comercialitzar amb Cuba a les filials estrangeres de les companyies dels Estats Units.

La crisi va fer que el PIB no es tornés a situar a nivells similars als del 1990 fins al 2007, amb grans restriccions en gasolina i altres productes provinents de l’espai soviètic i que va comportar reajustaments en indústria, sanitat i agricultura.

L’economia es va ressentir i va baixar el poder adquisitiu dels ciutadans, amb noves crisis afegides com la de l’habitatge, que ha portat una gran part dels cubans a viure de les remeses que envien els familiars establerts a l’estranger.

Les principals crítiques d’avui les trobem en la manca de democràcia i la violació dels drets humans, en un sistema de partit únic que impossibilita mostrar l’adhesió o no adhesió a l’estratègia política i econòmica del govern cubà. A més, s’ha assenyalat la corrupció d’una burocràcia de l’estat que ha dirigit el país ininterrompudament durant dècades.

De Barack Obama a Donald Trump

El 17 de desembre de 2014, el president nord-americà Barack Obama i el president cubà Raúl Castro, van acordar de millorar les relacions polítiques, socials i econòmiques, després de negociacions secretes.

El nou marc, que va comportar l’intercanvi de presoners, havia de comportar un procés de normalització i el començament de la fi del blocatge, amb una declaració que incloïa l’establiment de relacions diplomàtiques, temes econòmics, viatges, comunicacions i drets humans.

La comunitat internacional s’hi va afegir el 2015, quan en votació a les Nacions Unides, 191 estats van condemnar el blocatge i només dos estats es van mostrar a favor (els Estats Units i Israel). Una condemna que ja s’ha fet vint-i-tres vegades en seu de l’ONU.

Però el 16 de juny de 2017, en un discurs a Miami, el president Trump va anunciar un gir amb efecte immediat: paralitzava novament el restabliment de relacions diplomàtiques i posava èmfasi en l’embargament econòmic.


Enquesta sobre el vot a les presidencials dels llatins de Florida.

El canvi ve influït pels cubans establerts a Florida, que representen 1,2 milions de ciutadans, entre els quals hi ha mobilitzada l’oposició anticastrista, amb un fort poder econòmic, que manté les posicions més dures i intransigents.

Els cubans mantenen diferències considerables amb la resta de llatins, però cal remarcar que no tots els cubans de Florida estan polititzats i una gran part estan més preocupats per aspectes quotidians, com ara enviar remeses, poder viatjar a l’illa o portar familiars als EUA que no pas pel sistema polític.

Una enquesta de la Universitat Internacional de Florida, de 2014, mostrava que un 52% dels cubans residents s’oposava al blocatge (52%), amb una majoria clara que volia el restabliment de les relacions diplomàtiques (68%) i la fi de les restriccions de viatjar dels ciutadans nord-americans (69%).

Què volen els cubans de l’illa?

A l’illa de Cuba no s’acostuma a fer enquestes sobre el suport al sistema polític o econòmic, però el 2015, l’empresa especialitzada en investigació d’opinió Bendixen & Amandi International va fer el primer gran sondatge per a The Washington Post i Univision, feta per enquestadors neutrals del Centre d’Investigacions Sociològiques de Mèxic.

L’enquesta va mostrar un problema de biaix, perquè es van trobar casos de persones que es negaven a contestar (per por o per no estar-hi d’acord), però ens ofereix una visió aproximada del país. Mostra que hi ha un suport gairebé unànime a la normalització de les relacions amb els EUA (97%) i a l’aixecament de l’embargament comercial i financer que pateix l’illa (96%).

De cara al futur immediat (els cinc anys vinents), la majoria de la població vol que el govern cubà millorés les oportunitats econòmiques (54%) i, en consonància, que millori la qualitat de vida (7%). En canvi, les demandes de reformar el sistema polític no són la principal preocupació (29%).

Per oportunitats econòmiques, els cubans veuen el futur amb optimisme, i en els pròxims cinc anys, la majoria voldria viatjar a l’estranger (64%). Més d’un terç de la població voldria obrir un negoci propi (37%) o obrir un compte bancari (36%).

Les reformes van començar el 2006, encapçalades per Raúl Castro, qui va propiciar una certa obertura econòmica, permetent la compravenda de vehicles i immobles, treballar per compte propi (en les activitats permeses) i viatjar fora de l’illa fins a dos anys sense perdre els beneficis de ciutadania.

La tasca més urgent sembla que és eliminar la dualitat de les dues monedes nacionals (el peso cubà i el peso convertible). Pensant en l’obertura comercial amb els Estats Units, la majoria voldria que s’oferissin productes o serveis, supermercats (43%), habitatges (41%), farmàcies (40%), automòbils (35%), telefonia (34%), grans magatzems (28%), hostaleria (16%) i programes de televisió i ràdio (16%).

Enquesta de cubans que viuen a Cuba, abril del 2015.

En l’àmbit polític, trobem un gran suport al sistema educatiu i sanitari, però hi ha disparitat d’opinions sobre el règim polític i hi ha una visió negativa de l’actual sistema econòmic, que és la principal demanda de canvi.

La meitat dels enquestats estaven insatisfets amb el sistema polític (53%), i n’assenyalaven principalment la manca de llibertat (49%). La resta critica la manca de desenvolupament econòmic (26%) i una cinquena part demana, simplement, un canvi.

Els cubans no consideren que hi hagi d’haver cap canvi immediat, i ara per ara l’oposició no està pas gaire organitzada (només un 1% s’informa per internet); de fet, tampoc no és cap demanda massiva. Una majoria considerava que la normalització amb els EUA portaria a un canvi de sistema econòmic (64%); en canvi, la majoria considera que el sistema polític continuarà igual (54%).

Hi ha una majoria (62%) que pensa que el govern no està disposat que hi hagi més partits, tot i que més de la meitat (52%) ho vol, una demanda que fan més els menors de cinquanta anys (59%) que no pas els més grans (37%). En consonància, només el 28% dels més joves veu positivament el Partit Comunista de Cuba, mentre que el 43% dels més grans encara en fa una valoració positiva.

La població sembla dividida en el sistema polític, que en gran part va lligat al funcionament de l’economia. Una millora de l’economia podria ser un reforç del sistema polític, però també podria comportar l’assoliment d’un nivell de qualitat de vida suficient que comportés una demanda amb més força de drets i llibertats.

El blocatge econòmic i financer ha representat un ofec per a Cuba, però també ha reforçat un projecte per la sobirania contrari a la ingerència nord-americana, que serveix de contraargument a qualsevol crítica al sistema econòmic, en què l’administració Trump només serveix per a paralitzar qualsevol solució d’un conflicte que fa sis dècades que dura.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any