Crònica d’uns dies patriòtics a Madrid. O el futbol, l’opi del poble

Mesos enrere vam comprar bitllets de tren i habitació d’hotel per anar a Madrid. Cada any hi anem per veure exposicions. Poc ens podíem pensar que els dies que havíem escollit (si no ho fas amb temps, els preus són inassequibles) acabarien coincidint amb un Mundial de futbol i que Espanya arribaria a la final. I que, a més, la guanyaria, ai las!

La successió de vivències d’aquells dies explica perfectament el concepte d’alienació de les masses. Allò que uns observadors podíem veure en el comportament irracional d’un gran nombre de ciutadans, ells no ho percebien així, enduts per una eufòria desfermada. És el que passa quan els individus passem a formar part de la massa, del ramat, i deixem de ser consciències inquietes. I el futbol ha vingut per convertir-nos en massa adotzenada. El poeta Pere Quart va escriure un poema, “Cançó de carrer”, en què descrivia alguns dels elements d’aquesta alienació durant la dictadura. En uns dels versos del poema feia referència al “futbol cada diumenge”, però ara tenim futbol cada dia, i hi ha un periodisme atrofiat que s’hi dedica i omple graelles. I caiem de quatre potes en informacions i debats que ens venen com a intel·ligents, però que fugen de lectures polítiques i en què la intel·ligència no es percep enlloc. Entreteniment i banalització que, en alguns moments, com guanyar un títol, pot desfermar la idiotesa col·lectiva.

Torno a Madrid. La corrua de gent, especialment jove, amb samarretes de la “selecció nacional” (la de tots, deia el comentarista de TVE, un gripau dels grossos) era impressionant. Els crits de visca Espanya o “yo soy españó, españó, españó” es duplicaven a cada passa. Entremig, veies a la premsa que Joan Laporta, aquell subjecte que havia estat independentista –o això deia– havia anat fins a Nova York a donar suport a la selecció espanyola. Més tard, a Catalunya, uns grafiters havien pintat murals en favor dels triomfadors que, sortosament, van ser reescrits immediatament. (Qui no sap que l’art urbà és, en essència, una expressió en contra del sistema, no mereix que les seves accions romanguin al carrer.)

No era només això. Els carrers propers a les celebracions madrilenyes estaven tallats al trànsit, però hi havia cotxes de la policia nacional amb l’himne espanyol a tot drap. (Us imagineu que dels altaveus d’un cotxe dels Mossos sortís “Els segadors”? S’armaria un bon sarau.) També és cert que això sembla difícil, perquè no veig jo els comandaments de la policia catalana gaire predisposats a oferir mostres que s’allunyin de l’obediència espanyola.)

No puc explicar-vos gaire cosa més. Nosaltres ens refugiàvem en els museus i centres d’art. És el que havíem anat a fer a la capital del país veí. (En sortir d’un museu, un vigilant ens va dir que aquests fanatismes que provocava el futbol no li agradaven.) Però tot el que podeu imaginar serà poca cosa: coets, clàxons, crits durant tota la nit… I sirenes de policia i helicòpters vigilant. Perquè les masses, quan celebren la victòria en un encontre de futbol, són tan perilloses com quan perden un partit de futbol. (Una dada que impressiona: després de la victòria d’Espanya, van pujar d’un 120% les trucades per agressions sexuals. Poca broma!)

I ara faré un gir que –potser– no agradarà a tothom. Perquè mentre érem a Madrid i assistíem a aquest espectacle –la societat de l’espectacle que Guy Debord va anunciar abans que fos tan evident com ara–, no feia més que preguntar-me en què ens diferenciem els catalans respecte als joves abduïts per la selecció espanyola.

Ens diferenciem, d’entrada, en el fet que el sistema no deixa contendir la selecció catalana en competicions oficials. Però, i si això fos bo? Perquè encara que sigui una injustícia que parteix dels poders despòtics dels estats, potser impedeix que en algun moment hi hagués un desplegament similar d’ostentació patriòtica, delirant i irracional, per part d’alguns catalans.

Ara és el moment de recordar que Joan Fuster deia que no li agradaven els himnes, les banderes ni els visques. I, per tant, si no m’agraden ni l’himne ni la bandera ni els visques del país veí, no voldria que el meu país caigués en la temptació del nacionalisme barat que aquests signes evidencien. (Ni, evidentment, que els mascles catalans, portats per un entusiasme idiota, agredissin les dones que tinguessin al seu costat.)

El primer problema és donar veu als menys preparats. Els futbolistes, en general, no tenen estudis, no saben parlar (s’ha posat de moda que comencin totes les seves frases amb l’expressió “al final”, quin horror!), no saben parlar però se’ls demana l’opinió i s’arriba a l’excrescència que el capità de la selecció espanyola cridi “visca el rei” i les masses el victoregin. Però un tipus que no té cap mena de preparació, com pot arrogar-se el paper de cridar visques al sistema monàrquic, tan anòmal i poc democràtic? Això, però, també passa amb el Barça: les entrevistes amb els futbolistes de l’equip català (amb insòlites excepcions) són un martiri que no es pondera prou. Les celebracions massives quan el F.C. Barcelona guanya un torneig no poden arribar a ser el germen d’aquest fanatisme que es va viure a Espanya?

El problema consegüent de donar veu als subjectes que petonegen l’escut del seu equip, i que poden arribar a cridar “visca el Barça i visca Catalunya!”, és que, després, marxen contents i rabents quan són convocats per jugar amb Espanya. Sembla que cap dels jugadors catalans no sap que Oleguer Presas els va obrir la porta, a ells i a elles, per renunciar a jugar amb una selecció que no és la del país on viuen i se suposa que representen. (O ho saben, però fan veure que ho ignoren.) Fins i tot Guardiola va defensar la samarreta espanyola, encara que després s’hagi distingit per una posició política clarament rupturista.

Us commino –em commino jo mateix– a reflexionar sobre tot això aquestes setmanes d’agost. Per la part que em toca, faré tots els possibles per trencar la meva antiga relació afectiva, que prové dels meus pares, amb el Barça. Només de pensar-hi una mica, es veu que ni el seu president, ni els socis que l’han votat ni els jugadors que s’emboliquen amb la bandera d’Espanya no em representen. Que ells amb ells es beguin l’enteniment amb les minúcies de l’esport.

“Viva el rey i Viva España”, va cridar aquell sapastre. Que atrevida que és la ignorància!