Cristina Fernández: “Podem eixir d’un sistema si ens hem educat en eixe sistema?”

Cristina Fernández Pintado (València, 1980) és molt coneguda del públic pel paper de Conxeta a la sèrie L’Alqueria Blanca, però a més d’actriu és coreògrafa i directora. De fet, en aquest moment es troba molt vinculada al cinema valencià en diferents vessants. Per una banda, acaba d’interpretar el personatge de l’Alba, una de les protagonistes d’Eixam. I, per una altra, com a directora acaba de rodar La dona invisible, que s’estrenarà l’any que ve.

Parlem de tot plegat amb ella, sobretot d’Eixam –dirigida per Óscar Bernàcer–, que s’estrena avui als cinemes. Aquest film d’enjòlit rodat a Begís (Alt Palància) situa l’acció a Malpàs, un llogaret aïllat on un grup de persones que ha tingut dificultats en el passat conviu en una comunitat aparentment autogestionada i utòpica. Però aviat hi apareixeran les ombres. Una reflexió sobre el poder i la vida en comú que parla del País Valencià estant, però que interpel·la tothom i ens parla de tot arreu.

—Què és aquest eixam que dóna nom al film?
—Cada abella obrera té el seu lloc i la seua missió. Al mateix temps, són molt solitàries. De vegades, com passa en la societat, hi ha abelles que miren cap a un altre costat i fan les seues coses. I després hi ha una abella reina que és molt clara a la pel·lícula. El concepte és eixe: què passa en aquesta comunitat autogestionada que comença a no funcionar com a tal, que s’ha convertit en una altra cosa?

—L’abella reina és el vostre personatge, l’Alba.
—Efectivament. En un principi no és més que la fundadora, qui té la idea. Però hi ha aquesta pregunta que mai no podem respondre: què passa amb el poder. És un instint que tenim com a societat? També és de veres que aquesta comunitat autogestionada és un context, però allò que posa damunt la taula la cinta és l’ésser humà. Com ens relacionem, d’on venim, què portem a l’esquena, què hem observat socialment… Podem eixir d’un sistema si ens hem educat en eixe sistema? I després parla de quines ferides i necessitats tenim i de fins a quin punt estem disposats a donar la nostra llibertat per al bé comú. Ja es veu que no som gaire capaços ni de pagar impostos, que són per al bé comú…

—Es podria pensar que la dicotomia habitual llibertat-seguretat o intimitat-seguretat no hauria d’aparèixer en una comunitat més lliure, però igualment hi apareix.
—Sí, hi ha preguntes que semblen eternes i que no tenen resposta: tampoc en té el guionista. Per què apareix una tirania, poder i control que no hi havia de ser? L’Alba és un personatge molt complex, i tota aquesta tirania apareix quan ella sent una amenaça. Com a animal, l’instint de supervivència passa per damunt, encara que implique traspassar línies roges morals i ètiques. Però ho fa per la fe en una idea. No entén que amb el diàleg podria funcionar. En un moment es diu que, a mà alçada, es va decidir que un personatge se n’anara. Però potser uns altres miraren cap a un altre costat i no alçaren la mà, però tampoc parlaren.

—Als personatges del film, els han concedit una segona oportunitat. Tot i aquesta cosa escapista de sortir de la civilització i anar a viure a la natura, els és impossible d’escapar-se de si mateixos?
—Efectivament. Si no treballes i poses damunt la taula els teus fantasmes, apareixeran, vages on vages. És l’Alba qui els dóna la segona oportunitat, i això ja és problemàtic. Ella tria unes persones a qui la societat no dóna una segona oportunitat. Això li atorga un poder i sap molt bé qui triar, gent desnonada socialment. Hi ha una manipulació a l’hora de crear el sistema per a acabar tenint el poder. Ser la salvadora perquè algú sempre t’haja de donar les gràcies.

—És curiós que, d’una mena de comunitat hippy, en pugui acabar sortint un film d’enjòlit.
—És en l’ésser humà. Què ens passa quan hem d’arribar a un lloc comú, ser generosos o cedir part de la nostra llibertat? Ix alguna cosa que no sabem si ve de l’educació o de l’instint. La pel·lícula també mostra com hi reaccionen els xiquets, que ho observen tot i de sobte ho imiten. Com que l’Alba va passar la infantesa en un internat veient la violència, potser també li va passar això. En la nostra societat és la mateixa cosa: els adolescents observen les coses que observen i ara mateix anem cap a on anem.

—El film ens pot servir per a reflexionar sobre algunes coses d’aquest present que comenteu?
—Sobre els xiquets, que són la base d’allò que vindrà. El personatge que interpreta la June agarra allò mateix que fa Alba: protegir amb la violència, a partir d’un lloc tòxic. Em pregunte què mostrem als adolescents, perquè escoltar-los fa molta por. La idea de la pel·lícula va nàixer el 2008, amb una crisi econòmica, però ara la crisi és moral i ètica. Una crisi moral molt bèstia que fa que la cinta cobre més importància encara, tot i que la crisi és eterna i va variant.

—Eixam és rodada a Bejís, a l’Alt Palància, que va viure un incendi molt important el 2022. Com ha estat la relació dels actors amb l’entorn?
—El paisatge és un personatge més. Érem en un lloc aïllat, on la natura té molta presència, tant la part cremada d’eixe incendi com en l’altra. Com a actors ens va ajudar molt a arribar a eixe espai perquè sentíem l’aïllament i la potència, el fet de ser a la intempèrie, exposats. Saber que meteorològicament tot pot canviar et feia entrar en la part salvatge de la història. Així com hi ha la part cremada, el paisatge també té una part fosca, la llum i la foscor que representa la pel·lícula, que també és en nosaltres, en l’Alba i en el mateix projecte. Quan va començar era un projecte ple de llum i ha evolucionat. I hi ha la vegetació que rebrota, com les segones oportunitats. El paisatge té molts significats a la pel·lícula, i és espectacular.

—Com a directora, acabeu de rodar La dona invisible. Com veieu la salut del cinema valencià?
—Eixam, com moltes altres pel·lícules, demostra que es pot fer un bon i gran cinema en valencià, a pesar de la precarietat institucional que vivim. Hi ha poques ajudes i es dóna poc valor i hi ha poc respecte al cinema en valencià de les institucions polítiques. Però també hi ha equips molt potents. Eixam és un thriller fantàstic que demostra que no només es poden fer pel·lícules intimistes. No hi tinc res en contra, jo n’he fetes, però es poden fer unes altres coses també. El cinema valencià té molt bona salut, a pesar de tot. Ja ens ho creiem, tot i que ha costat molt. No ens ho crèiem perquè ens han fet no creure en nosaltres, ens han tirat molt per baix. Ara hem demostrat que això no és així. Les ajudes a les llengües cooficials han ajudat molt a poder treballar i demostrar de què som capaços.

—La dona invisible, a més, connectarà amb la literatura d’autors valencians: és l’adaptació d’una novel·la.
—Sí. N’estem molt contents. És basada en la novel·la de Mònica Richart i adaptada al cinema per María Mínguez. Té comèdia, però també una part social important que té a veure amb la invisibilització d’oficis de persones migrants. La protagonista és una dona migrant romanesa que treballa en la neteja d’una conselleria. La pel·lícula vol visibilitzar aquestes persones i ser conscient d’eixa mirada. I ara entrem en muntatge! Esperem que funcione molt bé.

—Volia acabar demanant-vos per L’Alqueria Blanca, la sèrie en què vau participar durant anys –primer a Canal 9, després a À Punt–, amb el personatge de la Conxeta. Quina creieu que va ser la clau de l’èxit?
—Era molt jove quan vaig començar a la sèrie, en tenia vint-i-pocs, i va ser una gran oportunitat. Primer perquè, a pesar que fins llavors es feien sèries diàries, mai no havien funcionat tant. Hi havia una cosa costumista dels pobles, del tema de la llengua, de l’opció pels costums i per la cultura que va acostar tot eixe públic, que s’hi sentia reflectit. Per a molts de nosaltres va ser un abans i un després, perquè va representar poder viure de la nostra feina al nostre país, el País Valencià. I créixer, perquè molts hem crescut professionalment gràcies a iniciatives com L’Alqueria Blanca. Hi vam crear amistats i va ser casa nostra. Està bé poder fer-te major amb un personatge, donant-li matisos. Va ser fantàstic.