Hi ha una crisi a Catalunya, això és evident. Però quina mena de crisi és, això depèn a qui ho demanem. Per a molts catalans, és una crisi política entre Catalunya i Espanya en què una majoria espanyola anti-referèndum ha impedit a una majoria catalana a favor del referèndum de fer avançar el seu projecte polític. Per al president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, és una crisi de ‘convivència’ entre catalans, en què la meitat independentista vol imposar el seu projecte polític a la meitat unionista. I la justícia espanyola ho tracta com si fos una crisi criminal violenta, empresonant la majoria dels antics membres del govern català amb càrrecs de rebel·lió.

Però quina és la naturalesa real de la crisi a Catalunya? Més enllà de la retòrica dels polítics, per què hi ha una gran agitació política a Catalunya, mentre que altres regions, com Andalusia, Flandes, Texas o la Bretanya, no la tenen pas?

Els esdeveniments actuals a Catalunya reflecteixen, sobretot, una crisi de legitimitat. Tant el cap de l’estat que governa Catalunya simbòlicament com la constitució espanyola que governa Catalunya jurídicament reben el suport de menys de la meitat dels catalans. L’estatut d’autonomia, el contracte legal que regeix la relació entre Catalunya i Espanya, no és el mateix que van aprovar els catalans el 2006 mitjançant una votació, sinó que és una versió amb parts arrencades pel Tribunal Constitucional espanyol. I, fins i tot, la transició del feixisme a la democràcia a final dels anys setanta, un motiu d’orgull per a molts espanyols, és considerada per la majoria de catalans com una cosa mal portada.

La legitimitat democràtica no es fonamenta només en l’existència d’un seguit de lleis sinó també en una acceptació general del sistema pel qual es fan les lleis. Per exemple, als Estats Units, malgrat que gairebé la meitat dels votants no estan satisfets amb el resultat de cap elecció presidencial específica, àmplies majories de cadascun dels cinquanta estats aproven el sistema amb què es vota. La raó per la qual les democràcies poden considerar-se més ‘legítimes’ que les autocràcies no és pas perquè les primeres es governin per normes i les segones no (de fet, totes dues tenen normes i les autocràcies poden encaixar prou bé en la definició de ‘estat de dret’ o ‘imperi de la llei’), sinó perquè els processos i normes que regeixen la societat són percebuts i acceptats per la població com a apropiats i justos, és a dir, legítims.

El marc polític que regeix Catalunya no rep prou suport popular entre els catalans per a garantir l’estabilitat política. Això és obvi només observant la política catalana i l’espanyola dels darrers anys: un referèndum disputat en el primer cas, quatre eleccions generals en menys de quatre anys en el segon. En altres paraules, la crisi catalana és una crisi de legitimitat. No és una opinió: és un fet recolzat en les dades sobre el cas.

Explorem-ne les dades. Específicament, examinem les dades d’enquesta sobre la manera com els catalans i els espanyols se senten respecte de la transició, de la constitució espanyola, de la possibilitat de negociacions amb l’estat espanyol i del principi d’autodeterminació. Comencem.

La transició

Després de la mort del dictador Francisco Franco el 1975, Espanya va començar la llarga transició cap a la democràcia. Això va implicar la convocatòria d’eleccions lliures, reemplaçar les institucions feixistes per unes de nominalment democràtiques, permetre els partits polítics, etc. La transició va ser molt aplaudida per Europa i els Estats Units, però no tothom va donar-hi suport. Va generar controvèrsia que es mantingués la monarquia borbònica instaurada per Franco i també la llei d’amnistia amb què els crims comesos pel règim franquista no s’investigaven ni es castigaven.

El 2018, el CIS va preguntar a tres mil espanyols si creien que la transició era un ‘motiu d’orgull’. Per a la majoria, més del 80%, ho és. A Catalunya, en canvi, menys de la meitat consideren que la transició sigui un motiu d’orgull.

Suport a la constitució espanyola

No és del tot clar per què les taxes d’orgull de la transició són tan dràsticament diferents entre catalans i espanyols. Però possiblement té alguna cosa a veure amb el producte més tangible de la transició: la constitució espanyola.

La constitució de 1978 va ser aprovada en referèndum per la majoria d’espanyols i també de catalans. En el moment de fer-se el referèndum, l’elecció era força crua: ‘sí’ volia dir una transició cap a la democràcia i ‘no’ volia dir una incertesa política amb una possibilitat no negligible de continuar amb un règim feixista. Però quaranta anys després, el percentatge de catalans que estan satisfets amb la constitució (22,6%) és menys de la meitat que l’índex de satisfacció a la resta de l’estat espanyol (51,8%). La majoria de catalans (52,1%) n’estan insatisfets.

Pel que fa a la constitució espanyola, Catalunya no és l’única part de l’estat espanyol amb nivells més alts d’insatisfacció que no satisfacció. El País Basc i Navarra hi tenen un grau similar d’insatisfacció.

De fet, la majoria de catalans respon que no votaria en un referèndum sobre la constitució espanyola si es fes ara. Només el 17,4% votaria a favor de la constitució actual.

Nostàlgia de Franco

No és tan sols interessant de veure que tan pocs catalans votarien a favor de la constitució, sinó que també ho és veure quins catalans hi estan a favor i quins en contra. El gràfic següent mostra què votarien els catalans si hi hagués un referèndum sobre la constitució de 1978 respecte del seu punt de vista sobre Franco.

Els catalans que pensen que el franquisme va ser negatiu per a Catalunya votarien majoritàriament en contra de la constitució de 1978 (67% en contra i el 12% a favor). Aquells que tenien visions contraposades sobre Franco també votarien en contra de la constitució, però no per una majoria tan àmplia: un 38% hi votaria en contra i un 30% a favor. L’únic grup que és clarament constitucionalista és aquell que opina que el franquisme va ser positiu per a Catalunya. En aquest grup, el sí a la constitució guanyaria pràcticament per un marge de dos a u.

La divisió esquerra-dreta i la constitució

Part del motiu pel qual les actituds franquistes van tan lligades al suport a la constitució espanyola a Catalunya és que els catalans perceben la constitució com a partidista. En altres paraules, el suport a la constitució és molt més alt entre aquells que s’identifiquen a la dreta o l’extrema dreta en l’espectre polític que no pas entre qui s’identifica a l’esquerra:

Mentre que tan sols el 10%-12% dels catalans d’esquerres votarien a favor de la constitució de 1978, el suport al text es duplica en el centre polític, es triplica a la dreta i es quadruplica a l’extrema dreta. En altres paraules, com més a la dreta, més suport a la constitució.

L’associació dreta-esquerra amb el suport a la constitució no passa solament a Catalunya. A la resta de l’estat espanyol, la satisfacció amb la constitució és molt més alta entre aquells que es classifiquen a la dreta política més que no pas entre qui se situa a l’esquerra. El gràfic següent mostra la satisfacció amb la constitució espanyola respecte de la ideologia política entre els ciutadans de la resta de l’estat espanyol:

El suport a la constitució a l’estat espanyol és, en general, més alt que no pas a Catalunya, però el patró de satisfacció segueix la mateixa corba: la insatisfacció amb la constitució és més alta entre la gent d’esquerres (34,4%) i més baixa entre els de dretes (14,9%).

La divisió esquerra-dreta i el rei

Igual com amb la constitució, el suport al rei d’Espanya va molt lligat a la ideologia política entre els catalans. El gràfic següent mostra el grau d’aprovació dels reis espanyols Felipe VI i Juan Carlos I els darrers cinc anys.

Més de la meitat dels catalans puntu la monarquia amb un 0 sobre 10. Només al voltant d’un de cada deu l’aprova.

Per ideologia, és clar d’on prové la majoria del suport a la monarquia. El grau de confiança mitjà entre la gent d’esquerres és aproximadament d’1 sobre 10. Però l’aprovat és quatre vegades més alt a la dreta, i encara més a l’extrema dreta:

Pèrdua de fe en la negociació

Hem establert que ni la constitució espanyola ni tampoc la monarquia reben gaire suport a Catalunya. I bona part del suport relativament baix que tenen prové de la dreta política i d’aquells que veien el franquisme com a positiu. Així doncs, si tant la monarquia com la constitució són impopulars i polititzades, per què els catalans no proven de negociar amb els espanyols per tal de canviar-les, reformar-les, despolititzar-les o eliminar-les? Per què, el 2017, els catalans van fer un referèndum d’independència unilateralment?

La resposta és força clara: van abandonar l’esperança d’arribar a un acord.

Una gran majoria dels catalans vol un referèndum d’autodeterminació. Només el 19% dels catalans diu que Catalunya no té dret de fer-ne:

Pel que fa al referèndum d’autodeterminació, la posició de l’actual president espanyol, Pedro Sánchez, és exactament la mateixa que la del seu predecessor, Mariano Rajoy: ‘mai’. El refús fins i tot a parlar d’autodeterminació ha dut la majoria de catalans a pensar que és improbable que Espanya ofereixi mai un acord satisfactori a Catalunya. El gràfic següent mostra l’increment, aquests darrers anys, de dos terços a tres quarts del percentatge de catalans que pensen que no és probable que hi hagi una oferta satisfactòria del govern espanyol respecte del problema català.

La darrera vegada que es va fer aquesta pregunta, el 2017, només 2 de cada 10 catalans pensaven que era probable que Espanya oferís una solució política al conflicte. Si us demanàveu per què els catalans van actuar ‘unilateralment’, heus ací la resposta.

Per què els catalans són tan escèptics sobre la capacitat d’Espanya d’oferir una solució políticament acceptable per a ells? Per dues raons. Primer de tot, el govern espanyol ha dit molt clarament que l’autodeterminació no és damunt la taula i que ni tan sols discutirà sobre la qüestió. I segon, qualsevol polític espanyol que proposi la possibilitat d’independència o més autonomia s’està suïcidant políticament. Per què? Perquè els espanyols que estan satisfets amb l’statu quo, o volen menys autonomia a les regions, són la gran majoria. El gràfic següent mostra aquestes diferències en les preferències per a l’organització territorial:

Conclusió

El punt mort polític a Catalunya no és causat per polítics criminals ni tampoc per la crisi econòmica, per una manca de convivència, per nacionalisme, populisme, un cop d’estat, per rebel·lió ni cap de les altres explicacions semiabsurdes i simplistes.

1. La majoria de catalans vol exercir el dret d’autodeterminació.

2. La majoria dels espanyols no vol permetre’ls-ho.

3. Les institucions i processos pels quals aquest conflicte podria resoldre’s ‘internament’ no es perceben com a prou legítims per una part perquè puguin ser efectius per a totes dues.

És aquest tercer punt que em porta a descriure la crisi política entre Catalunya i Espanya com una crisi de legitimitat. Una part (Catalunya) vol una cosa (l’autodeterminació) que l’altra part (Espanya) no accepta. El marc polític actual per a decidir com actuar, és a dir, la constitució espanyola, no és acceptat per una àmplia majoria d’una part. I el suposat ‘àrbitre’ en aquests conflictes, el rei espanyol, tampoc no és acceptat per aquesta majoria.

Si catalans i espanyols discrepen sobre l’organització territorial, la legitimitat de la constitució i la legitimitat de la monarquia, com es pot resoldre el conflicte? La solució actual de l’estat espanyol, que insisteix que els polítics catalans desobeeixin els votants i obeeixin les lleis espanyoles, és clarament insostenible i genera una inestabilitat política manifesta a Espanya. Pel bé tant de Catalunya com de l’estat espanyol s’haurien d’explorar altres solucions.

Per acabar, la crisi Catalunya-Espanya necessita una injecció de legitimitat, un procés que es percebi com a just i satisfactori pels dos costats. Aquesta injecció de legitimitat hauria de venir d’un procés extern, transparent i vinculant amb un àrbitre mútuament acceptat i que tingui legitimitat acceptada per totes dues parts. La Unió Europea encaixa en aquesta definició i hauria d’intentar activament de fer de mediador. Si la Unió Europea continua menystenint el conflicte, o rebaixant-lo a ‘afer intern’, la probabilitat d’un altre acte d’unilateralitat, tant si és l’estat espanyol apropiant-se del govern de Catalunya com si són els catalans votant novament sense el permís de l’estat espanyol, s’incrementa molt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb