La crisi existencial de l’espanyolisme

L’espanyolisme té una crisi existencial. Nou anys després del Primer d’Octubre, Madrid té una discussió oberta sobre dues qüestions massa fonamentals: qui és espanyol i qui té dret de governar Espanya. El debat sobre la immigració n’ha obert un altre sobre el subjecte polític nacional. Ha passat a tot arreu on l’extrema dreta impregna l’agenda pública d’essencialisme. És un debat propi del moment històric, però la particularitat espanyola és que no hi ha manera de resoldre’l sense adreçar el problema de Catalunya. És una conversa fangosa: l’enemic exterior –els musulmans que vénen a islamitzar Espanya– i l’enemic interior –els catalans pèrfids que la volen trencar per dins– no es combaten amb les mateixes armes.

Vox ha tingut problemes textuals importants en aquest sentit. Durant el procés semblava clar: els catalans érem espanyols ho volguéssim o no. Ho deia el document d’identitat. Fa uns mesos, en canvi, la seva portaveu a l’Assemblea de Madrid va promoure l’eslògan: “Haver nascut a Espanya no et fa espanyol.” Era una manera de dir que les identitats no són tràmits administratius, i que els fills nascuts a Sevilla d’un matrimoni de Rabat potser no són espanyols si van amb la selecció marroquina i parlen dàrija amb els amics de la colla. La van haver de rectificar: que potser haver nascut a l’estat no fa espanyols els catalans? Encara hi va ficar més la pota el portaveu de Vox al Parlament de Catalunya: “És espanyol qui neix de pare i mare espanyols.” Que potser no ho és, doncs, el fill de Sofia de Grècia? Va haver de matar la polèmica Santiago Abascal: “És espanyol qui té la nacionalitat espanyola, però la nacionalitat no s’ha de regalar a tothom.”

No són contradiccions anecdòtiques. Vox ha anat arrossegant el PP cap a les mateixes coordenades. Aquests dies, arran de la polèmica sobre la llei que dóna la nacionalitat espanyola als fills i néts dels exiliats, Alberto Núñez Feijóo ha acusat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de dur a terme una “enginyeria electoral” per alterar el cens. Amb la regularització d’immigrants, que ha registrat un volum de sol·licituds més elevat que no s’esperava, hi ha hagut la mateixa mena d’insinuacions. El baró suposadament més moderat del PP, l’andalús Juanma Moreno, s’ha acabat empassant la “prioritat nacional” que li exigia Vox per a governar.

El conflicte nacional emmetzina encara més la segona qüestió: qui té dret de governar Espanya. En aquest cas hi ha més consens: la lliçó que extreu l’espanyolisme de l’era Sánchez és que Catalunya i, en grau més baix, el País Basc tenen massa poder. L’altre dia ho va explicar bé José María Aznar: “Ningú no es va imaginar, el 1978, que la Moncloa acabaria essent una delegació madrilenya del secessionisme. […] Era difícil d’imaginar que faria miques el ciment de qualsevol fonament constitucional, que és la lleialtat nacional, i la proliferació aberrant de particularismes que esquincen i disgreguen. […] Avui el poder de l’estat està mediatitzat en mans dels còmplices del govern.”

Els vells consellers del règim veuen Sánchez com un defecte estructural de l’edifici, no com un error conjuntural. Per què no cau, si al congrés espanyol hi ha una majoria alternativa? Segons Aznar, perquè a l’oposició no hi ha “un ‘nosaltres’ nacional”. Junts hi fa nosa. “Avui existeixen majories per a demanar la dimissió de Sánchez, però encara s’ha de construir la majoria capaç d’enderrocar-lo i de superar-ne el mur. Aquesta minoria serà nacional o no serà. I per nacional entenc una ampla majoria centrada, amb capacitat de convocatòria a dreta i esquerra al voltant d’un propòsit reconstructor de dimensió històrica.” Entre línies, llegia un pla de recuperació de les majories absolutes, un programa polític per a expulsar els partits sobiranistes de la governabilitat de l’estat.

El programa és estrènyer Espanya. Estrènyer el subjecte polític espanyol. Tant el dilema del cens com el dilema de la perifèria tenen números de convergir en una reforma de la llei electoral espanyola. Una reforma que reconsideri els termes del cens. Una reforma que exigeixi als partits independentistes un percentatge de vots virtualment inassumible, que els deixi fora de joc, insignificants a Madrid, incapaços de condicionar res si no dominen la Generalitat, i amb prou feines encara. Una reforma que falqui tècnicament el bipartidisme, si s’imposa la proposta de Feijóo que el partit més votat en unes eleccions generals rebi un plus de diputats. Quan Aznar parla de majoria nacional vol dir això: que els espanyols de debò tinguin blindat per llei el control real sobre el congrés. Per això parla de lleialtat.

Hi ha un intent de tocar sostre –prou gent de fora que alteri el cens– i un intent d’apujar el llistó –prou poder per als catalans. No tot l’espanyolisme rema en la mateixa direcció en cadascuna de les variables. Aznar, que va aprovar una regularització d’immigrants quan governava, desdenya els renecs de Vox contra la immigració. Feijóo es va plantar l’altre dia a Barcelona per dir que volia “girar full” del procés. Paradoxalment, sembla que, abans d’estrènyer Espanya amb un plus de diputats per al guanyador i un topall més elevat per a Junts i el PNB, Feijóo encara fantasieja amb la possibilitat de no dependre d’Abascal. Aznar li va picar el crostó de seguida. És una discussió oberta: hi ha una crisi existencial. Espanya ha començat a redefinir el seu subjecte polític i la gran incògnita dels anys vinents és si els catalans en quedarem dins o fora.