13.07.2026 - 21:40
Cada any que passa, la pressió climàtica augmenta amb uns efectes reduplicats en dos espais naturals particularment sensibles: la serralada pirinenca i el mar Mediterrani. Entre tots dos, la plana del Rosselló i el litoral –urbanitzat en massa– s’han de preparar a rebre el canvi climàtic.
De tots els departaments de l’estat francès, el dels Pirineus Orientals és el més exposat a les conseqüències directes del canvi climàtic. Això s’explica, en part, per la diversitat natural de dos espais sensibles i intensament congestionats per l’escalfament mundial: el Pirineu i el Mediterrani.
El Pirineu, una frontera atmosfèrica
A la cruïlla entre els corrents atlàntics i els mediterranis, el Pirineu és un dels espais naturals d’Europa més afectats pels grans desafiaments ambientals. Segons un estudi del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), publicat el 15 d’abril passat, la serralada perd tres dies de glaçada –dies que enregistren una temperatura per sota de 0 °C– i en guanya, per contra, uns cinc d’estiu cada dècada, amb una temperatura que supera els 25 °C. Més concretament, la disminució de la temporada freda, d’ençà del 1959, ha fet augmentar la temperatura general del Pirineu d’1,9 °C de mitjana anual, i fins a 2,7 °C a l’estiu. El fenomen ha reduït l’anomenada temporada de “recàrrec”, que s’allargava fins llavors del setembre al març, caracteritzada per les nevades i la pluja que alimentaven els mantells freàtics. Aquests últims quatre anys, el territori ha enregistrat les temporades de “recàrrecs” més baixes d’ençà del 1959, any en què es van començar a recollir les dades pluviomètriques: 300 mil·límetres de precipitacions, contra uns 500 els anys anteriors.
La caiguda de les precipitacions d’ençà del 2020 és, en part, a l’origen de la secada, actualment històrica, que encara viu Catalunya Nord. Però si el dèficit de precipitacions només representa un 30% de la mitjana habitual a la zona muntanyosa de la Cerdanya i del Capcir, és a la vall conflentina del Tet i a la plana rossellonesa –on viu el 90% de la població nord-catalana– on la manca és més important. D’ençà del febrer del 2022, el Rosselló i el Conflent enregistren un dèficit de precipitacions d’un 60% a un 70%, comparat amb els anys anteriors. A més d’una falta de recàrrega durant l’hivern, la franja marítima nord-catalana rep alhora l’efecte Foehn. Es tracta del fenomen meteorològic que sobrevé quan un corrent atmosfèric topa amb una serralada muntanyosa: l’aire humit es condensa al vessant ascendent i genera precipitacions, mentre que l’aire càlid passa pel vessant descendent amb un vent sec i calent. Així, les serralades del voltant del massís del Canigó actuen com unes fronteres atmosfèriques, que condensen l’aire humit del costat muntanyós i deixen caure sobre la plana i el litoral l’aire calent.
Entre l’espasa i la paret
D’una altra banda, el Mediterrani és el mar més que rep més l’impacte del canvi climàtic, atès que s’escalfa un 20% més que no pas els altres espais marítims del planeta, i el segon espai natural més afectat del món després de la regió àrtica. Es preveu que d’aquí al 2040, la temperatura del Mediterrani augmentarà de 2,2 °C, i d’uns 4 °C a final del segle. El mes de juny del 2025 s’havia enregistrat un primer rècord de temperatura marítima amb 29 °C a la superfície del mar. Aquest escalfament de l’aigua ja té conseqüències directes sobre el territori nord-català, com també a tot el Mediterrani. Fins ara, el litoral de Catalunya Nord compensava la falta de precipitacions muntanyoses amb la pluja portada pels corrents baleàrics. Però, d’ençà del 2022, aquesta aigua vinguda del mar i de les Illes Balears es troba a faltar. Els corrents, més intensos, condensen la humiditat i converteixen el clima mediterrani en un de tipus tropical. Això intensifica de retruc el risc de secades i de tempestes, allarga les onades de calor i genera les condicions favorables als megaincendis. És justament al golf del Lleó i al mar de les Balears que l’aigua s’escalfa més intensament, amb unes anomalies de temperatura el juny passat superiors a 5 °C d’allò que era habitual.
Entre aquests dos espais profundament afectats pels canvis climàtics, Catalunya Nord –i particularment la plana rossellonesa– viu una situació anormal que esdevé, any a any, més habitual. Aquests últims quaranta anys, la pressió canicular s’ha intensificat i s’ha tornat cada vegada més regular. El 1973 i el 1983 es van enregistrar les dues primeres grans calorades a Catalunya Nord, amb un pic de 40,5 °C el mes d’agost i una baixada de les precipitacions de menys d’un 30% de la mitjana anual. D’aleshores ençà, els episodis de crisi no han parat d’augmentar, d’allargar-se i de sobrevenir cada vegada més d’hora. El 2003 i el 2006, quan tots els territoris de l’estat francès sofrien una canícula històrica, durant dies seguits es van enregistrar temperatures per damunt de 41 °C a la plana del Rosselló i al Conflent. Dotze anys més tard, el 2015, el departament dels Pirineus Orientals va tornar a experimentar pics de calor que es van allargar unes quantes setmanes, amb més de 40 °C. I el 2019 es va superar el rècord de temperatura, amb 42 °C el mes de juny.
La pluja, que va tornar a caure l’hivern passat, va poder omplir parcialment les reserves dels mantells de la plana. Però algunes zones –les més poblades– encara estan mancades d’aigua, segons el Sindicat Mixt de la Plana del Rosselló, tal com la de la Salanca i de l’estació balneària del Barcarès, el terç sud-oest de la perifèria de Perpinyà i tot el sud de la plana del Rosselló, entre els Aspres i el Vallespir. Les precipitacions de l’hivern 2025-2026 no han bastat per a tornar a omplir les reserves hidrològiques del rerepaís, sobretot les de la vall del Tet, cosa que ha debilitat la vegetació i ha adobat el terreny als incendis d’aquest mes de juliol, a més dels vents violents pirinencs del mes de juny.
Un territori sota pressió atmosfèrica
Si el rerepaís rural i agrícola sofreix en massa els incendis i les secades, aquests fenòmens tenen conseqüències directes sobre l’economia del territori i les zones urbanes. D’ençà del 1963, Catalunya Nord ha optat per una activitat turística a l’estiu que no para, aquests últims sis anys, de fracassar. El confinament, les sacades i ara els megaincendis impacten cada vegada més en les xifres de freqüentació hotelera. El 2024, el territori enregistrava 29 milions de pernoctacions, la freqüentació més baixa –a banda els estius de confinament per la covid– de la història: en comparació, el 2017 se n’havien enregistrat 33 milions. En un context difícil, els elegits locals i l’estat van optar per garantir a l’activitat turística l’accés als recursos d’aigua: es van tancar les piscines municipals del rerepaís i es va autoritzar l’obertura dels parcs aquàtics de la costa. Alhora, el projecte d’ordenació d’un golf al municipi de Vilanova de la Raó, certificat per l’estat com a projecte d’utilitat pública la primavera del 2025, va generar més descontentament entre la ciutadania.
Però, a banda els espais agrícoles i naturals, que sofreixen els incendis cada vegada més violents, la pressió del canvi climàtic sobre la societat nord-catalana fa visible la falta d’adaptació de les polítiques d’urbanització i de desenvolupament urbanes, que segueixen els moviments demogràfics del territori. D’ençà del 1970, la població nord-catalana ha augmentat d’un 70% i ha sobrepassat ara el llindar dels 500.000 habitants. De tot el territori, és a la plana del Rosselló i al litoral on es concentra l’eixamplament urbanístic dels quaranta últims anys, sobretot amb l’augment de la població gran en aquestes zones, amb més d’un 33% d’habitants de més de seixanta-cinc anys al litoral, respecte del 26% a la resta del territori.
Un envelliment en massa de la costa que no sembla que es capgirarà. Segons l’INSEE, es preveu que d’aquí al 2040 la població de més de seixanta-cinc anys serà dues vegades més nombrosa que no pas la de menys de vint anys. Aquesta població viu en uns espais urbans particularment sensibles a les calorades fortes, segons l’Agència d’Urbanisme Catalana (Aurca). En efecte, el 5,7% de la superfície dels Pirineus Orientals és urbanitzada, molt per damunt dels seus veïns de l’Arieja i de l’Aude, amb un 2% i un 3%, respectivament. La urbanització de la plana i del litoral genera illes de calor on les temperatures dels espais urbanitzats superen de 5 °C a 8 °C la mitjana.
Aquest eixamplament urbà i la mineralització de l’espai públic són particularment visibles a Perpinyà i els pobles dormitori de la perifèria. Perpinyà posseeix una proporció de parcs públics tres vegades inferior a la mitjana de l’estat francès (un 1% d’espai verd contra un 3%), i menys d’un habitant de cada dos gaudeix d’un espai verd a menys de cinc minuts de casa. El 2023, Perpinyà havia assolit la 29a plaça del rànquing de l’empresa Nos Villes Vertes, que calculava la tasca de vegetalització de les trenta-una ciutats de més de 100.000 habitants de l’estat francès. Perpinyà no és una excepció nord-catalana, perquè els deu municipis més importants del departament tenen una part d’artificialització alta, amb més del 30% de sòl construït, és a dir, quatre vegades més que no pas la mitjana de l’estat francès.
A corre-cuita, les col·lectivitats territorials i els poders públics intenten de recuperar quaranta anys d’eixamplament urbanístic descontrolat i adaptar-se a les noves condicions climàtiques, acompanyats pel Consell d’Arquitectura, Urbanisme i Medi dels Pirineus Orientals i l’Agència d’Urbanisme Catalana, a més del desplegament de microprojectes urbanístics amb segell estatal. Però és sobretot la llei Zero Artificialització Neta (ZAN), votada el 2023 i aplicada d’ençà de l’any passat a Catalunya Nord, que haurà de posar fi a l’eufòria del ciment.
