COVID-19: els sexes i evolució, a la defensiva

Ser home és factor de risc en la COVID-19, causada pel tristament famós SARS-CoV-2. Encara que no disposarem d’estadístiques precises fins superada la pandèmia, el Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties estima que la taxa de pacients en estat crític és 2,7 vegades superior en homes. L’entrada del SARS-CoV-2 en les cèl·lules humanes depèn críticament dels enzims ACE2, que actua com el receptor d’entrada dels virus a la cèl·lula, i TMPRSS2, que modula l’afinitat del virus per l’ACE2. Encara que preliminars, les dades disponibles suggereixen que les diferències de letalitat del virus podrien estar lligades en part a l’expressió diferencial del gen que codifica l’ACE2 en dones i homes, així com a possibles efectes de la testosterona en la transcripció de la proteïna TMPRSS2. Més enllà de la COVID-19, la veritat és que l’existència de diferències sexuals en la susceptibilitat enfront de malalties infeccioses no és en absolut una anomalia. Un home amb infecció aguda per HIV presenta major càrrega viral que una dona (entorn d’un 40 % superior) i la letalitat de moltes malalties infeccioses és major en homes que en dones: 1,5 vegades major per a la tuberculosi, fins a 5 vegades major per al virus del papil·loma humà (VPH) o el doble en el cas del virus Epstein-Barr.

La medicina avança amb passes de gegant en la comprensió dels mecanismes fisiològics que hi ha al darrere d’aquestes diferències, deguts en gran manera a aquest efecte dels cromosomes i hormones sexuals en el desenvolupament del sistema immunitari. El sistema immunitari consta de dos mecanismes fonamentals de defensa davant d’un patogen: la resposta innata i l’adaptativa. La resposta immunitària innata té a veure amb mecanismes d’acció immediata davant d’un patogen, com els macròfags fagocítics, que engulen literalment els patògens, o la inflamació del teixit, que ajuda a combatre la infecció. La resposta adaptativa és molt més complexa i es basa en el desenvolupament d’anticossos específics davant de cada patogen en particular. Doncs bé, les dones es caracteritzen per respostes immunitàries innates i adaptatives generalment més fortes que els homes, la qual cosa fa que tendisquen a desfer-se dels patògens més ràpidament i eficaçment, i que responguen millor a les vacunes. Per exemple, les dones presenten més del doble d’anticossos després de vacunar-se contra la grip. Entendre aquestes diferències resulta imprescindible per a combatre eficaçment les malalties infeccioses, però ens diu molt poc sobre per què es donen en un primer lloc. És ací on la biologia evolutiva té molt a oferir.

Les diferències sexuals exposades més amunt tenen el seu reflex al llarg de l’arbre de la vida. El sistema immunitari de mascles i femelles ha evolucionat de forma similarment diferent en moltes espècies, des dels eriçons de mar fins a les gallines passant per insectes, rèptils i mamífers. Per a comprendre el per què d’aquesta evolució diferencial és necessari entendre dos compromisos indefugibles en l’evolució del sistema immunitari. En primer lloc, un sistema immunitari és molt costós de produir i, per tant, es desenvolupa a costa d’altres funcions biològiques, com la reproducció. Quanta energia es pot dedicar al desenvolupament del sistema immunitari dependrà, per tant, de la seua importància per a l’eficàcia biològica d’un organisme. Un sistema immunitari fort serà capital en espècies que hagen de fer front a molts patògens al llarg de la seua vida. Això, al seu torn, dependrà de l’ecologia, que condicionarà la càrrega de patògens en l’ambient, i de la longevitat i complexitat social d’una espècie, que determinaran la facilitat amb la qual es transmetrà un patogen quan es produïsca una infecció. Les rates penades, per exemple, són reservoris naturals de virus per motius relacionats amb la seua elevada longevitat i sociabilitat. D’una banda, arriben a viure fins a quaranta anys en la naturalesa (per a la seua grandària corporal, divuit de les úniques dinou espècies de mamífers que viuen més que els humans són rates penades). Per l’altre, formen complexes colònies de fins a vint milions d’individus, com la que es troba a la reserva de Bracken Cave (Texas, els Estats Units), el paradís d’un virus. A més, un sistema immunitari s’enfronta al desafiament permanent d’haver de combatre cèl·lules nocives i alhora tolerar cèl·lules beneficioses en l’organisme. Si és molt reactiu i agressiu davant de patògens externs pot acabar atacant les seues pròpies cèl·lules (malalties autoimmunes) o bacteris mutualistes beneficiosos.

Davant d’aquest desafiament, i de manera consistent al llarg de l’arbre de la vida, l’evolució sembla haver donat una major importància al sistema immunitari de les femelles.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Fernando González Candelas. Catedràtic de Genètica de la Universitat de València. Responsable de la Unitat Mixta d’Investigació «Infecció i Salut Pública» (FISABIO- I2SysBio, Universitat de València). CIBER Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP).

Pau Carazo. Investigador contractat de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València (Espanya). Doctor en Etologia, ha treballat fonamentalment en l’estudi de l’evolució de l’envelliment i la comunicació animal, i a entendre el paper que representa l’ecologia en la selecció i el conflicte sexual. A més, imparteix classes en el Grau de Biologia i en el Màster de Biodiversitat i Evolució de la Universitat de València.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any