L’exercici va de calçots i de botifarra d’ou. Oi que és carnaval? Doncs us convido a posar-vos una de les vostres disfresses preferides, la de filòleg. Vaig a la idea: ja comença a fer bo i, un any més, com un sol home embussarem les carreteres per anar-nos a atipar en aquests afartapobres (bé, avui dia més aviat afarta-rics) que poblen les contrades. Quan la febre calçotaire comenci a afluixar tornarà a regnar un dels esguerros més penosos que hem calcat mai: graellada, aquesta mala còpia del castellà parrillada que d’uns anys ençà ha florit a les cartes de restaurants i restaurantets de tota mena (en el món de la gastronomia, més que la filologia (re-)creativa, la que abunda és la copiativa).

Graellada fa de mal pronunciar per als parlants que gastem la vocal neutra perquè dues neutres seguides són un ennuec segur (per als balears no tant, que ells són capaços de fer-les tòniques i tot). Graella o graelles (quan ens referim a l’estri) és un mot ben bonic i ben entranyable, però no porta dues neutres consecutives: es pronuncia igual de fàcilment que paer, aeroport o paella (i tot i això fixeu-vos que dos d’aquests els diem, col·loquialment, amb pronúncies epentètiques o alterades, airoport i paiella, perquè no deixa de ser una seqüència empipadora). Per això proposo (ara m’adreço al gremi de restauradors de Catalunya) reservar-lo exclusivament per a les trobades familiars dels qui duen el cognom Graells i substituir-lo per costellada, tant si és de carn com de peix o de verdura. Abans no comenceu la lapidació (ara ja em torno a adreçar a tots vosaltres) us recordo que ens hem disfressat de filòlegs, i per tant de científics: observació, anàlisi, estudi i, si escau, proposta. Deixeu els improperis per a les xarxes. Suggereixo, doncs, que primer llegiu les propostes que tot seguit exposaré: quatre de genèriques i tres d’específiques. Després ja podreu passar a dir-hi la vostra als comentaris que aquest diari us posa amablement a disposició.

*Costellada de peix / de verdura. ‘Si no hi ha costelles no hi pot haver costellada’, és la rèplica immediata. Tampoc hi ha carn a l’hamburguesa de tofu i mira. Ni fusta a la fusteria d’alumini. Ni botó de penjar el mòbil, ni cadena per estirar al vàter. I mira. Afortunadament en llengua no hi ha un únic criteri per a tots els casos, i aquest recurs retòric (que ara no recordo si és una catàfora, un malapropisme o una prolepsi) és més vell que anar a peu. ‘Ara sí que m’has mort!’, assegureu malgrat l’evidència que si realment fóssiu morts no podríeu dir-ho. I quan l’haureu fet servir tres vegades veureu que, independentment de la vostra voluntat, s’activa el mecanisme anomenat de-tota-la-vida: qualsevol canvi lèxic necessita entre tres i cinc repeticions per a instal·lar-se en el nostre repertori, moment a partir del qual ja estem convençuts que ho hem dit sempre. Cosa que demostren els parlants convençuts que graellada, mot pràcticament inexistent abans dels primers noranta, ho han sentit tota la vida.

*Barbacoa. Un clàssic contemporani. Té la gràcia que és importat del taíno, una llengua indígena del Carib avui extingida. La dificultat és que ‘fer una barbacoa’ és un concepte genèric (cal especificar quins aliments s’hi couran) i més aviat associat a l’àmbit privat o domèstic. Com a plat de restaurant (‘barbacoa de verdura’) no sembla impossible però em costa de veure’l clar.

*Peix/verdura a la graella/brasa. Fórmula tradicional amb una pega considerable: és un sintagma. La vida moderna tendeix a la nominalització (per efecte de l’anglès, sobretot), perquè la publicitat ho exigeix. Qualsevol neologisme que ens empesquem ha de poder generar derivats (penseu en sense llar / sensellarisme, per exemple). Si tens una casa de menjars i vols anunciar un esdeveniment, ‘Diumenge, superverdura a la brasa per només 80€!’ serà molt menys cridaner que ‘supercostellada de verdura només per…’.

*Torrada. Viu al País Valencià i les Balears (gairebé sempre referit a carn, per això), malgrat que no l’aplega cap dels diccionaris principals (només l’Alcover en proposa un exemple, ‘Farem una torrada d’esclata-sangs’ en una definició un poc inconcreta). Presenta una dificultat notable: als dos territoris esmentats no entra en col·lisió amb la torrada entesa com a llesca de pa perquè això ho anomenen a la manera clàssica, ‘pa torrat’. En canvi, al Principat (si més no als establiments de restauració) sí que seria confús: ‘torrada amb anxova’ i ‘torrada de peix’, l’una al costat de l’altra, farien pensar en la mateixa menja.

*Peixada. Un altre terme tradicional que probablement és localisme (jo no el tinc sentit). Hi veig una limitació, no sé ben bé com dir-ho, de sonoritat: primer, perquè fa pensar en passada (‘Quina peixada l’altre dia, tu!’, que no se m’ofengui ningú, té un aire còmic), i segon perquè és massa curt. Sona a tiberi escàs. La prova és que alguns parlants fan anar una variant augmentativa, peixatada o peixetada, que tanmateix no té el suport de cap recull lexicogràfic (només l’Alcover aplega la segona forma, i com a secundària), i pel que es veu es referiria a peix fregit, no pas cuit a la brasa.

*Sardinada. Operatiu quan érem tan pobres que no ens podíem permetre el salmó, la tonyina o cap de les espècies que ens cruspim ara (curiosament, de bacallà sí que en menjàvem però bacallanada no existeix), no seria aplicable al sentit ampliat perquè l’interpretem (a diferència de costellada) com un àpat exclusivament de sardines. Que de fet és el que es continua practicant, en rigorós monocultiu.

*Botifarrada: ídem que l’anterior però amb colesterol. I ho aprofito per fer notar, a partir d’aquests dos darrers, que, fora de calçotada, no n’existeix cap per designar una cuita d’un sol vegetal: ni pastanagada, ni patatada ni carxofada, ni esparregada… (enciamada sí, però no hi ha cocció). En canvi sí que tenim cargolada o xocolatada o mariscada.

(Al moment de tancar aquesta edició m’arriba un suggeriment que trobo brillant: graella. Directament, sense el sufix que indica conjunt o gran quantitat. Graella de carn, de peix, de verdures, de formatge… No presenta dificultats de pronúncia, permet fer derivats amb facilitat i contribueix a preservar el mot entranyable. Estic quasi quasi per votar-lo, mireu què us dic. I vosaltres?)

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb