Cors, la llengua invisible

  • A l’illa de Còrsega, els nacionalistes han accedit al poder i tenen per objectiu recuperar el cors. I com a model, el cas català. Ara que no ens facin un Sixena amb la llengua

Pau Vidal
12.12.2017 - 22:00
Actualització: 09.02.2018 - 17:25
VilaWeb

Per a molta gent del nostre entorn, el cors no és que sigui una llengua exòtica, és que és del tot desconeguda. I en realitat d’exòtica en té ben poc: és un idioma de la nostra mateixa família, la romànica, amb semblances evidents amb l’italià (seria una variant del toscà, molt influïda pel sard). La pega és que als ulls del visitant resulta pràcticament invisible, perquè, com que no és oficial, és pràcticament absent tant del paisatge escrit com de l’oral públic (llevat de la ràdio, on el turista interessat la podrà sentir més fàcilment). Així com tots hem hagut d’aguantar coneguts i saludats que, en tornar del viatge de rigor per Siena i Florència, o per París, ens engalten a raig fet les quatre paraules que han malaprès en la llengua local, difícilment ens passarà amb ningú que vingui de visitar Bastia, Aiacciu, Corti o Bunifaziu. Però alerta, ara no els carreguéssim els neulers d’aquesta culpa als indígenes. Aquí mateix, on se suposa que gairebé el 40% de la població és catalanoparlant habitual i prop del 80% es declara capaç de parlar-lo, quants dels qui ens visiten se’n tornen a casa havent sentit alguna espurna de català? Imagineu-vos, doncs, si a sobre la població corsòfona pateix una diglòssia tan encarcaradora com la de tots els fills de mare França, l’estat més lingüicida d’Europa, per no dir del món. Fixeu-vos si la situació és fumuda que la versió impresa de la revista U Ribombu Internaziunale surt amb més de la meitat dels articles en francès, a causa de l’analfabetisme de la població en la llengua pròpia (per sort, la versió digital no).

La situació resulta paradoxal perquè, enmig d’un embolcall lingüístic rotundament francòfon (i això inclou la totalitat dels serveis turístics), la toponímia i l’antroponímia mantenen la forma original. Com que l’illa, fins fa pocs anys, ha estat terra d’emigració (penseu en el seu fill més il·lustre, Napoleó Bonaparte), la immensa majoria dels llinatges són autòctons. Com una enganyifa a gran escala. Veus una cosa, en sents una altra. És com si l’estat francès anés tan sobrat que, a diferència del franquisme i els seus San Quirico de Besora i San Baudilio de Llobregat, no li calgués ni tan sols disfressar els indígenes de bons francesos: ells mateixos ja ho voldran.

Per tal d’estudiar una mica la cosa, vaig aprofitar la meva última visita per fer un experiment: emprar només l’italià, que per cert és la segona llengua estrangera més sol·licitada a l’ensenyament secundari. La dada més cridanera del test és que tots els interlocutors menys un, tots menys un, em van respondre en francès; però la més significativa és que no n’hi va haver cap, cap ni un, que es mostrés molest o ofès (o declarés no entendre’m) per no tirar de llengua oficial. Diàlegs estrictament bilingües, sense arrufamentes de nas ni comentaris desagradables. Arrimadas, hi teniu una feinada, a Còrsega.

Les recents eleccions, tanmateix, han demostrat que no tots els autòctons es volen disfressar de francesos. De fet ni tan sols la majoria, ja que Pè a Corsica les ha guanyades sobradament. I un dels punts del seu programa electoral és aconseguir la cooficialitat lingüística. La qual cosa no cal dir que provoca urticària al continent. N’hi ha prou de saber que l’any 1974 la llei Deixonne que autoritzava l’ensenyament de les llengües regionals va durar un any escàs. Actualment està en vigor una de força més light, la llei Toubon, que estableix l’obligació d’aprendre francès a tot el territori nacional (us sona?) i permet quatre engrunes en forma d’una hora setmanal als vernacles com el bretó, el català, el basc i companyia (tres hores en el cas dels corsos). El somni humit dels supremacistes estil Ciudadanos.

El repte de Gilles Simeoni i els seus, doncs, és invertir una tendència que ha dut la llengua pròpia a un pas de l’abisme: del 85% de transmissió intergeneracional (pares a fills) que es registrava ara fa un segle a un insuficient 20% actual. Tota una proesa, sociolingüísticament parlant. Precisament per això convindria que tinguéssim present que ara mateix nosaltres representem un model. Ara que hem internacionalitzat el merder no perdem de vista els que ens vénen a darrere, perquè ells sí que ho tenen present. I com que no es pot estimar el que no es coneix, us deixo un tastet de llengua corsa, perquè vegeu com a mínim la cara que fa. Per gentilesa del professor Romain Colonna, que enguany ha estat l’encarregat de traduir al cors el poema de Marc Granell amb què la Institució de les Lletres Catalanes celebrarà el Dia Mundial de la Poesia del 2018. L’enhorabona i molta sort.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any