En definició més o menys estàndard, més o menys ortodoxa, és el balanç de poder entre dos contrincants, els equilibris o desequilibris en la balança de l’un i de l’altre segons les capacitats (en força bruta i en força moral, en elements de pressió, en organització, en potència econòmica, fins i tot en perspectives i etcètera). No és ni de bon tros una foto fixa, un estat estàtic, i perdoneu-me la cacofonia, sinó que, i per això se’n diu “correlació”, un plat de la balança puja o baixa d’acord amb el moviment del plat de l’altre i viceversa. La correlació de forces és un estira-i-arronsa permanent, un joc de realitats objectives i també d’implícits i de catxes que s’han de saber jugar.

Una lluita política, com aquesta que mantenim els catalans amb l’estat espanyol, s’ha d’entendre també així, com una correlació de forces que es guanya precisament sumant capital polític a la balança pròpia. És aleshores quan el contrincant es troba obligat a cedir terreny. I quan tu, si és que la balança cau del teu cantó, en recuperes o en prens.

És des d’aquesta perspectiva, també, que ens hauríem de mirar això que passa ara, aquest silenci clamorós.

Perquè no és tan sols que sigui enervant o deplorable o injust o l’adjectiu que cadascú hi dediqui segons el sentiment o el punt de vista, és que posa en evidència un clar error d’estratègia. O una clara falta d’estratègia. Que no sé què és pitjor.

Escric i ja han passat més de vint-i-quatre hores des que el Tribunal de Comptes espanyol, aquesta cosa espoliadora que tenen i que dominen, oh sorpresa, els individus nomenats pel PP (amb germà del seu inefable ex-president José María Aznar inclòs), comunicava la liquidació milionària que reclama a la quarantena d’ex-alts càrrecs de la Generalitat d’amunt per haver promogut la imatge de Catalunya fora de les fronteres autonòmiques. Quan aquest article serà publicat, ja n’hauran passat més de quaranta-vuit. I potser m’equivoco, tant de bo que m’equivoqués, però és massa probable que tampoc aleshores no hi hagi hagut resposta a aquesta nova brutalitat. Més enllà de les declaracions, vull dir: mobilitzacions; campanya sistemàtica de denúncia.

L’Albert Royo, que va ser responsable del Diplocat, a qui han perseguit amb esgarrifosa mala ganya des del 2017 i a qui ara pretenen extreure no sé quantíssims milions d’euros, ho explicava amb una claredat que feia posar la pell de gallina en aquesta entrevista: que si innocentment havia esperat que amb el temps la cosa es refredaria, ja havia cruament constatat que no. Que no s’aturen. Que “volen imposar càstigs exemplars perquè a ningú no li passi pel cap mai més de tornar a fer res de semblant”. I, sobretot, que si bé, tant ell com la resta de perseguits, han constatat “un gran suport per part de la ciutadania”, amb l’acció de la Caixa de Solidaritat com a exemple clar i efectiu, el caliu des de l’àmbit institucional ha estat… “molt més tènue”.

“Suposo que els condiciona la repressió”, hi afegia.

I és evident que la repressió té efectes, i que no és innocu tenir els líders d’un moviment a la presó o a l’exili o a casa però amb l’espasa de Dàmocles a sobre del cap per recordar-los que a la mínima que l’estat consideri que han pecat d’obra o de pensament els pot tornar a tancar.

Vet aquí una part important dels actius que col·loca l’estat espanyol al seu plat de la balança: la repressió. La força bruta que té i que mai no dubta a fer servir. Mentre la pugui fer servir. Mentre no hi hagi contrapès a la balança que l’obligui a frenar, a desdir-se’n.

Perquè no hem d’oblidar mai allò de la correlació de forces. I que si l’estat espanyol es té a ell mateix i el que ell comporta, Catalunya es té a ella mateixa i el que ella comporta. Que en un plat de la balança hi col·loquen presó i exili i cops de porra i tribunals espoliadors, certament, però que quan a l’altre plat hi hem posat la mobilització popular, hem aconseguit de desequilibrar-la a favor nostre.

Al capdavall, si finalment els presos polítics són a casa no és pas perquè l’estat espanyol hagi tingut cap atac d’humanitat (aquestes coses no són esperables d’un estat), sinó perquè vam crear tal clima social i polític que era impensable cap moviment (ni endavant ni endarrere ni la conllevancia a la qual aspira ara ni cap) amb ells a dins. És a dir, vam aconseguir de causar-li un problema amb els presos. Un problema internacional. Un problema de legitimitat democràtica. Un problema tothora i a tot arreu. Ara no tan sols no podem deixar de causar-li problemes sinó que tampoc podem no respondre a situacions problemàtiques com són els més de tres mil represaliats per haver exercit el dret d’expressió i de manifestació, com són les causes contra el patrimoni de persones per haver exercit càrrecs públics.

Per això no s’entén aquest silenci, aquest gradual refrenar la mobilització de les bases independentistes que vivim des de l’octubre del 2017. No s’entén ni per justícia, per directa solidaritat amb els més de tres mil represaliats, ni per estratègia política.

Perquè si la idea que tens és seure a una taula a negociar, necessites haver acumulat forces a la teva banda. Si no, amb quines condicions t’hi presentes? Si no, passa això que ja hem vist: que el mateix dia que el Tribunal de Comptes anuncia la liquidació persecutòria es reuneixen el president espanyol i el de l’autonomia catalana i aquest darrer li diu a l’altre que la repressió s’ha d’acabar, i l’altre li respon que d’acord i que si de cas al setembre en parlarem. Perquè si seuen en una taula l’estat i una autonomia, la correlació de forces ja és directament desigual. A favor de l’estat, és clar. I si algú pretén cap diàleg sense tenir la gent, la gent mobilitzada, es trobarà que no tindrà res. Res de res.

No hi ha la mateixa correlació en un escenari estat-autonomia que en un escenari estat-poble. I aquest darrer s’aconsegueix amb la mobilització.

Val a dir que si la teva idea no és això de la taula, també tens obligacions: d’entrada, explicitar quina és la proposta, més enllà del wait and see fins que això falli (dos anys d’esperar i d’observar, han signat, a mida del calendari electoral espanyol!), i, alhora, mobilitzar-te i col·laborar a la mobilització.

I això hauria de ser una obligació. De tots els partits independentistes. De les entitats, també. Per indignació i per justícia i per dignitat col·lectiva. I encara més per la correlació de forces: per decantar-la a favor nostre. Perquè el creixement de l’independentisme (creixement social i també electoral) s’ha produït en la mesura que ens hem mobilitzat, que hem plantat cara i que ho hem fet  com a opció guanyadora.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.