1. Al principi de tot hi ha el coratge. El coratge és la virtut inaugural de l’inici, igual que la fidelitat és la virtut de la continuació i el sacrifici és la virtut del final. El coratge, de fet, no té comportament, mentre que la fidelitat, virtut de l’interval, és, essencialment, una manera de comportar-se. Tanmateix, per romandre fidel, es necessita coratge, perquè la fidelitat exigeix petites dosis de coratge per a mantenir la continuació. (Aquests dies, per a qui ho volgués veure, ho hem tingut davant els ulls. Una generació que no té por és acusada pel seu coratge de no saber comportar-se; tanmateix, és fidel a un ideal, dia rere dia, a costa de maltractaments, humiliacions i empresonaments, per no claudicar.)

2. La fidelitat és, en definitiva, un coratge tossudament continuat, que es resisteix als capricis del canvi i de la versatilitat, a les temptacions de l’oblit frívol i de la ingratitud. (Prenguin-ne nota els polítics de l’empantanegament nostrat, incapaços de coratge, d’iniciar res.) La fidelitat podria encoratjar-se, perquè el coratge no sols és l’espasme de la decisió en calent, sinó que és un estat, un coratge fidel (v. nota anterior). La tensió coratjosa no se’n va en un tancar i obrir d’ulls. (Ho podrem comprovar els temps a venir.)

3. La fidelitat que no gosa dir a què és fidel és una virtut menor, petita i, d’alguna manera, hipotètica: en sentit històric, una cosa indiferent. (Per aquest cantó, els escèptics i badocs podrien entendre les continuïtats dels últims anys i, a tot estirar, la que transcorre entre el Primer d’Octubre i aquests moments delicadament fidels, durament coratjosos.)

4. Si el coratge s’esgotés en la irrupció i la conjuntura intermitents, o si, limitant-se a la gestualitat, se’n retragués de seguida, es podria dubtar que fos realment virtuós: la virtut és un règim o una dieta, un estil de vida, una petita saviesa. Al seu torn, el coratge que gosa començar és una saviesa. (D’aquí, les continuïtats profundes al si de la història, sempre ressuscitades quan se les vol liquidar, i que els pedants i mestretites confonen amb residus o malenconies al si del poble menut, sempre bescantat, sempre coratjós, sempre fidel.)

5. El coratge i l’heroisme solen dependre d’ocasions excepcionals, de circumstàncies bel·licoses que fan alçar-se la voluntat per damunt de si mateixa i, alhora, revelar-la als seus propis ulls. (Per això hi ha bons burgesos que s’han arribat a sentir com lleons i que encara cuegen als talk shows de dissabte a la nit a la televisió nostrada: penseu en Mas i l’encertareu.) No és menys evident que el coratge és propi del coratjós, és un voler fer coses extraordinàries i ser-ne capaç. Per aquesta raó, el coratjós es troba en la situació no pas de l’aventurer, sinó de qui és capaç de produir aventures, fets extraordinaris, en el sentit d’obrir nous senders al curs de les coses. (Com va passar, sense anar més lluny, amb les marrades i jocs de mans per a organitzar el referèndum del Primer d’Octubre o l’ocupació recent de l’aeroport de Barcelona.)

6. L’essència del coratge participa de la justícia, que a la vegada participa de la saviesa, que a la vegada participa de la prudència que cala en veritat. El coratge és, respecte a les coses temibles, una energia justa, sàvia i prudent. (Admirable la calma continguda dels asseguts a la Via Laietana, mentre els altaveus de la policia anunciaven càrregues imminents. Dolorosa la pressa d’alguns per restar-los fidelitat.)

7. El coratge sense pensament ni noció d’allò que cal témer pot esdevenir, com el terror pànic, un simple instint físic i inconscient, propi de criatures i d’animals. En la consciència es troba tota la humanitat del coratge: un coratge tranquil i no frenètic, no pas com el que exhibeixen els fatxendes, imitadors del coratge, que volen aparentar el que no són. (Coratge cívic i coratge polític de la gent d’aquests dies contra tirans i judicis estúpids, en clara oposició al coratge irracionalment servil de la policia ocupant i els seus adlàters.)

8. L’intrèpid que desafia el perill, perquè no té por de res, no haurà conegut el purgatori de la resistència superada, sense el qual la virtut no pot ser meritòria. (Em remeto a l’independentisme dels anys de plom franquista i postfranquista: pensem en les tortures del 92.) Proporcional com el mèrit, el coratge té a veure amb una matèria concreta, i és apreciable segons circumstàncies, ambient, esforç, camí fet… (D’aquí, la importància d’evitar judicis abstractes, basats en comportaments suposadament inalterables, mentre han variat tant l’experiència acumulada els últims dos anys –en particular, a causa de la repressió—i hem assistit a canvis en la composició, la morfologia i l’actitud dels nous subjectes del moviment per la irrupció de generacions que fins ara es trobaven en un segon pla.)

9. Els coratjosos no saben què és el repòs, ni poden extreure rendiment del coratge, que no és capitalitzable ni tesauritzable. El coratge, que és la virtut més dura i discontínua, perquè és massa violenta i menys potent que la flama d’un llumí, no dóna rèdits per viure-hi. La voluntat fa un pas enrere per avançar millor: la fuga avall o enrere, la caiguda constant i la ruptura constant, són el contrapès que en desenvolupa la força ascendent i la força progressiva. Aquesta força és el coratge, una victòria sobre la lentitud i el terror, una fuga convertida en assalt, un moviment assolit contra la inèrcia de les coses amb el gest arriscat i insensat del sacrifici: és el gest de la llibertat. (Mireu al vostre voltant aquests dies: trobareu exemples d’aquesta proposició a dojo.)

10. El coratge necessita la reflexió, no pas perquè aquesta el prepara, sinó perquè és ell qui la nega: el voler del coratge és gràcies a la reflexió i malgratla reflexió. Res de gros no es fa si no és amb un ‘malgrat’. El pensament és al coratge el que el cervell al pensament, el mot a la idea, o l’ull a la visió. (L’idealisme dels porucs, que pretenen ‘espontani’ un coratge pastat amb la reflexió difosa entorn de la ignomínia, la humiliació i el menyspreu dels poders, tots els poders.)

11. El pensament contradiu el coratge, però és justament per això que cal pensar, perquè el coratge és pensament foll, vertigen de la raó i aventura perillosa. Alhora que volatilitza el conflicte insoluble que turmenta qualsevol voluntat, la saviesa optimista ignora la violència que reconcilia miraculosament la voluntat amb la raó. (I així estan les coses…)

12. Si un home no és una illa, una illa no fa arxipèlag.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb