És difícil d’escriure un article quan el carrer et crida i voldries ser a l’aeroport tornant a viure la immensa sensació de ser poble unit i mobilitzat. És difícil d’escriure un article quan els cent anys de condemna als presos polítics els pots sentir gairebé físicament sobre les teves espatlles. És difícil d’escriure un article quan no et pots concentrar més de tres minuts seguits sense que la vista se te’n vagi cap a la pantalla del mòbil o les imatges del 3/24. És difícil d’escriure un article quan saps del cert que ha començat una de les setmanes més intenses que viurà Catalunya, una setmana que posarà final a l’anormal normalitat amb què hem suportat els gairebé dos anys de presó preventiva de nou persones pacífiques i compromeses, que només són culpables de ser compromeses i pacífiques.

Però encara és més difícil d’escriure un article si enmig del tsunami vols parlar d’una alenada d’aire fresc, d’un grapat de cançons precioses preciosament embolcallades, de la veu que s’alça de darrere d’una guitarra per ajudar-nos a fer camí, per cantar a l’amor i al demà, per dir-nos que nostra és la mirada rebel i nostra la dignitat resilient. I ho faré, i tant que ho faré, perquè vénen dies en què ens hem de protegir i és ben sabut que la música és un bàlsam necessari. I ho faré perquè fa dies que les cançons de Convocatòria, el darrer treball de Feliu Ventura, ressonen a dins meu i em diuen coses com aquesta, que em trasllada de manera automàtica a l’aeroport on ma mare, mon fill i mon cunyat em representen, ells sí, en persona:

‘Alceu-vos, mireu al voltant,
busqueu l’escletxa, la més gran:
eixiu junts al carrer i reagrupeu-vos.
I camineu ciutat avall,
i no oblideu que, en la remor,
dureu per sempre més aquesta música.’

Feliu Ventura, que és de Xàtiva i diu que és tímid, ha parit alhora un fill i un disc. L’altre dia el vam batejar a l’Ateneu ‘L’Harmonia’ de Barcelona. El disc. La criatura hi era, però deu ser encara més tímida que son pare i ni la vam sentir. Les cançons sonaven tendres i fermes alhora, plenes de dubtes i de ganes de madurar. Ventura diu que és un ‘disc feliç’ i cançons com ‘Nostres (Lloc6)’, ‘Ens guien les estrelles’ i ‘Cançó de bressol enmig del col·lapse’ ho corroboren. Va ser un concert que no era un concert, fins al punt que no vam sentir la cançó que dóna nom al disc, també feliç i esperançada. Era una trobada d’amics i coneguts, alguns dels quals van pujar a l’escenari a llegir els textos que acompanyen les cançons en el llibre-disc-bloc de notes que ha editat de manera magnífica Propaganda pel Fet.

Un dels qui va acompanyar Feliu Ventura a l’Harmonia va ser la nord-catalana Júlia Taurinyà, que ens convida a cridar i a tenir cura dels nostres culs com a forma bàsica de cultura crítica. També hi era David Fernàndez, omnipresent als escenaris de les causes trobades i necessari per a endreçar i conduir les ires, que va explicar que des del moment que les cançons canvien les persones són un instrument poderós per a canviar el món, encara que Feliu en dubti. Som allò que cantem, Galeano dixit. I Martxelo Otamendi, un altre dels imprescindibles, que va parlar en basc sobre els Víctors Jara que hi ha al món i ens salven, i sobre els Francos que el converteixen en un lloc inhòspit.

Otamendi va acabar el seu discurs al crit de ‘Feliu Ventura, ministre de Cultura’. El cantautor xativí va mig somriure i crec que va murmurar ‘no em vulgues mal’. Feia estona ja ens havia explicat que si ell triga anys a fer un nou disc és perquè la música no és el centre de la seva vida: ‘El centre de la meua vida és la meua vida, i a més a més faig cançons.’ Cançons plenes de vida, això sí. I d’amor. I de bellesa. I d’esperança.

‘El nostre somni, malgrat tot,
és l’esperança de la llavor.’

O, tornant a l’actualitat:

‘Ve del mar el vent
que ha despertat
de la tristesa i el lament.
No hi ha injustícia
que detinga
el nostre poble.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb