El Tsunami Democràtic ocupant l'aeroport del Prat (fotografia: Albert Salamé).

Aquests dies veiem el primer intent de control del territori. De controlar l’aeroport a controlar l’Eixample. De controlar on es paguen els imposts a Lleida a controlar el pas de la Jonquera. La gent, mobilitzada, fa coses que no havia fet mai. I que la repressió i la violència de la policia, tant de l’espanyola com dels Mossos, siguin realment extremes, això no és cap novetat (vull recordar Juan Andrés Benítez, sempre present en la memòria). La novetat és la resposta de la gent. Resposta que, sobretot gràcies al jovent, ja no és la del Primer d’Octubre. Res de braços enlaire i a rebre sense més ni més. Aquesta vegada no tan solament hi ha actitud d’autodefensa contra els armats (realment espectacular, veure canalla sense por davant robocops que treuen ulls). També hi ha actitud a l’ofensiva, com en el cas de la lluita no violenta a l’aeroport o a la Jonquera, o les Marxes per la Llibertat.

La gent, aquests dies, mira de fer allò que, si tot va bé, el govern farà d’aquí a un quant temps: controlar el territori. És a dir, la gent obre camí. Amb el referèndum va passar exactament igual. O no hi va haver una cosa que se’n va dir consultes per la independència, que van començar a Arenys de Munt el 2009 i van acabar a Barcelona el 2011? Organitzades de baix estant, van obrir el camí i la porta perquè al cap de tres anys arribés el 9-N i al cap de sis anys, el Primer d’Octubre. Aquelles consultes van ser mirades amb desdeny per gent que després va participar amb orgull en el Primer d’Octubre. L’actitud d’aquests dies al carrer també és vista amb recel per una part de gent que, sospito, xalarà el dia de demà, quan el control del territori s’exerceixi de dalt estant: sigui a l’aeroport, a la Jonquera o a la Via Laietana.

De les consultes del 2009 al 2011, en recordem els èxits, com el 30% de vot a Barcelona, però alguns intents inicials van ser realment uns desastres calamitosos. I no es poden comparar amb la potència organitzativa del 9-N ni, sobretot, amb la del Primer d’Octubre. Però van obrir camí. I van demostrar, una vegada més, que si el poble camina la història s’escriu. I tots hi acabem passant. Aquests dies diria que s’escriu la història. I que veiem uns intents que, com en el cas del referèndum, poden ser calamitosos, però també reeixits.

Amb les consultes van néixer dirigents independentistes, com Carme Forcadell. Aquests dies, ves que no es forgi al carrer un futur president de la República que explicarà, anys a venir, que va anar a l’aeroport, a l’Eixample de Barcelona o a la Jonquera.

En definitiva, crec que aquests dies veiem uns intents que, si la cosa va bé, recolliran d’aquí a un temps les estructures de dalt. Sigui Barcelona, Waterloo o Ginebra, què sé jo. Tots saben, perfectament, que controlar el territori és un deure pendent del Primer d’Octubre. Ja veiem els primers intents de rectificació.

Aquests dies també vivim la paradoxa de la tolerància de Karl Popper. Un home partidari de les societats obertes, plurals, lluny de fanatismes. La paradoxa de la tolerància, explicava ell, diu que si una societat és il·limitadament tolerant la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Això ens va passar el Primer d’Octubre. Popper va concloure que, encara que sembli paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància. Aquests dies ho veiem prou, això. La lluita contra els intolerants encapçalada pel jovent.

Finalment, afegim-hi context: entre les consultes del 2009 i el Primer d’Octubre, vuit anys, amb un 9-N pel mig. I per acabar, darrera hora. Aquests dies gent jo com veurem si és certa o no una teoria: és tirant pel dret com s’eixampla la base independentista. Perquè estar-nos quiets la redueix. Diria que a partir de dilluns la base es va començar a eixamplar a marxes forçades. I dic forçades. I que a les eleccions espanyoles vinents (s’arribaran a fer?) hauríem de veure un augment espectacular del tant per cent independentista.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb