Contradir-se llegint

De vegades el lloc des d’on es llegeix és també un atenuant o un agreujant de la lectura que es fa. Si només pensem en el lloc geogràfic, llegir Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi des de Barcelona o des de Lisboa pren connotacions diferents: en el primer cas, evoques la ciutat de Lisboa –si la coneixes– a partir dels noms dels carrers, les places i els cafès que surten esmentats a la novel·la; en el segon cas, pots decidir endur-te el llibre en algun dels indrets on passa l’acció i viure-ho tot des del lloc dels fets. Fa sentit, per això, llegir llibres sobre els llocs on anem, llegir-los abans o llegir-los mentre hi som, per anticipar-nos-hi o per aprofundir-hi, en l’estada.

De vegades és tot fruit de l’atzar i la mescla de llibre i lloc dóna pas a una lectura que afecta totes dues coses, i tant la lectura com l’espai on s’ha fet en surten alterats en més o menys mesura. Sóc incapaç de llegir Crim i càstig sense evocar els trens de finals dels noranta que ens duien a tots els del Maresme cap a Barcelona amb unes finestres que s’obrien com la solapa d’un llibre, uns seients de pell sintètica de color grana que se t’enganxaven a les cuixes quan arribava el temps dels pantalons curts i els vestits i un sacseig constant que feia impossible prendre nota de res sense fer lletra de metge. En una edició d’aquelles antigues de Proa, de color taronja llampant, en dos volums, i traducció d’Andreu Nin. També em ve al cap el vestit que cobria els dos volums, en negre i en rosa esmorteït la cara de Dostoievski emmarcada, la tipografia, l’asterisc per al volum u i el doble asterisc per al volum dos. I la sorpresa de passar pàgina i quedar-me amb algun full a la mà, i el recurs de la goma de pollastre per mantenir cada volum sencer dins de la motxilla.

En uns volums de tapa dura vermells i negres amb lletres daurades, d’una col·lecció de grans clàssics que devia fer mon pare amb algun diari dels vuitanta, vaig llegir A l’est de l’Edèn de John Steinbeck. La vaig agafar per James Dean, un estiu que hi vaig estar especialment obsessionada, devia tenir setze anys, o menys. Era l’agost i el temps es desplegava molt lent, vaig veure aquell títol repartit en dos volums i vaig entomar el repte sense saber ni on em ficava ni confiar gaire a acabar aquella lectura, perquè no em solien agradar els llibres que llegia mon pare, llavors. Havent dinat, tothom feia la migdiada i jo seia a l’ombra amb el meu volum que feia de mal obrir i en un castellà que només he trobat als llibres anava descobrint la família Hamilton i la família Trask. Va ser així com vaig conèixer un dels personatges més entranyables que he conegut mai, en Lee, el criat xinès que fa de frontissa dins aquesta enorme història de dues famílies. El llibre em va segrestar i recordo el plaer de descobrir que m’agradava, que no el podia deixar anar, que tot i que el personatge de James Dean, en Caleb, no apareixia fins al segon volum, jo ja era dins de la història des del moment que en Samuel i la Liza m’acollien al caos que era casa seva.

Per això quan vaig veure la nova traducció del llibre de Steinbeck, en traducció de Miquel Sorribas i edició de l’Agulla Daurada, vaig tenir clar que havia de planificar aquella lectura, que passaria les vacances d’estiu revisitant en Lee i comprovant si tants anys després encara m’atraparia com ho va fer en la primera lectura. El vaig anar a comprar a finals de juliol com qui es compra uns bitllets per anar de viatge i en ple agost, a casa, amb el patracol de fulls (més de 700 pàgines!), hi he passat un munt d’hores, i tornar a cals Hamilton i a cals Trask ara en català ha sigut com un retorn a casa i alhora una descoberta gloriosa.

La mestria de Steinbeck permet llegir-lo en qualsevol època i lloc, però disposar de temps de lleure sense rutines ni encàrrecs per llegir sense interrupcions fa encara més bo un llibre que no ho pot ser més, perquè a banda de retratar tota una corrua de personatges complexíssims i humans, un indret i una època, també és un compendi de reflexions sobre l’ésser humà que de vegades en diàlegs pausats on gairebé sempre intervé el meu estimat Lee i de vegades en petites introduccions a l’inici de cada capítol, despleguen una saviesa sobre la vida quotidiana, els somnis, les pors, les sorts i les desgràcies de la gent que no és que facin rumiar, és que et reconfiguren una mica mentre t’hi atures i rellegeixes per acabar de retenir el que escriu el savi Steinbeck.

De vegades llegir és tornar a un lloc, però tornar no és mai tornar al mateix lloc, i llegint encara menys. Trenta anys llargs després d’aquella primera lectura, he comprovat com els bons llibres ens deixen pòsit, un pòsit invisible que es torna a dibuixar de mica en mica quan reprens aquell fil enterrat al fons de la memòria, el fil de la primera lectura, sota un gruix de capes i capes d’altres lectures, i el fil surt a poc a poc, travessa aquestes capes i se n’enduu rastres, partícules, i hi dibuixa un recorregut que és el de la nova lectura amb la suma d’anys i lletres llegides, el fil surt, primer has de tibar fort, després ja cedeix, i llegir es torna no solament un retorn a un lloc sinó un retorn a un tu que havies soterrat i que reapareix i s’encara al teu tu d’ara i de la trobada en surt una comunió interior que va més enllà d’haver llegit un llibre majúscul, perquè aquest segon cop ja ho sabies, que tenies entre mans una obra mestra, el que no sabies era que no la sostenies sola, que hi havia les teves mans de setze anys, invisibles però inesborrables, sostenint-la amb tu.

Postdata: aquest primer article de la temporada es contradiu força, pel que fa a extensions de lectura, amb l’últim de la temporada anterior, d’aquí ve el títol.