Fa anys que em van explicar que quan el president de la Generalitat havia de reunir-se amb el president d’allò que aleshores era La Caixa, acostumaven a trobar-se més sovint a les torres negres de la Diagonal que no pas al Palau de la Generalitat. El poder té molt de ritual i en aquest cas es tractava d’escenificar un vassallatge. És qui mana que rep.

L’altra nit el govern de la Generalitat de Catalunya va decidir per primera vegada de no assistir al sopar del Premi Planeta a Barcelona. Recordem que aquest era un acte no solament d’assistència obligatòria, sinó d’assistència abundosa i ben vistent –president, consellers diversos i gent amb càrrec de tota mena. Els amos de Planeta estaven acostumats al vassallatge del poder polític que havia d’anar-hi a donar relleu al sopar. Potser per això la reacció amb què han acollit l’absència del govern català ha estat tan molesta, no solament per ells sinó també pels representants d’aquest poder difús, econòmic, mediàtic, professional, que encara es pensen que vivim als anys vuitanta del segle passat, quan el president de la Generalitat anava, com si fos normal, a les torres negres.

El govern de Catalunya ha fet ben fet d’expressar amb un gest contundent el rebuig a Planeta i a la seua política, perquè al final parlem d’això. Cal recordar que aquesta empresa va ser una de les principals a moure la seu de Barcelona per fer pressió política contra la independència. Va ser, a més, de les poques que la dugué directament a Madrid. I aquesta setmana mateix ha refermat que no pensa tornar. Així, doncs, què esperaven? Somriures hipòcrites dels membres del govern català, com si no hagués passat res?

El desconcert i la sorpresa que sembla haver causat aquest gest és significatiu. Les relacions de poder, ho he dit abans, tenen molt de ritual i si no trenques els rituals difícilment trencaràs la dependència. No és que no acudint als Premis Planeta canvie res de gaire substancial en les relacions de poder a Catalunya. Però Planeta ja sap, amb aquest gest i amb més, que no és un intocable. La mateixa cosa que han començat a saber CaixaBank i el Sabadell quan han vist com es van movent comptes bancaris de la Generalitat i dels ajuntaments cap a uns altres bancs. I la mateixa supose que deu ensumar el grup Godó i el grup editor d’El Periódico, en vista de les reaccions histèriques que tots dos han exhibit arran de l’absència del govern al sopar.

Però la cosa més important no és la reacció dels qui estaven avesats a manar, sempre: és què significa això per als altres. Que els intocables deixen de ser-ho és bo per a tothom. Especialment quan el seu cinisme és infinit. Planeta s’enduu la seu social però deixa el negoci ací. I La Vanguardia o El Periódico bramen editorialment tant com fan mutis quan el ministre Borrell barra el pas institucional a la presència de la Generalitat en un acte que es fa a Barcelona. Per exemple.

Quan estàs avesat a ser tu l’important i l’altre el subsidiari assumeixes amb una naturalitat excepcional les regles del poder. Mireu el PSC: ells no votaran el pressupost de la Generalitat perquè diuen que és impossible de fer-ho mentre no es renuncie a la unilateralitat, però els independentistes han de votar el pressupost a Madrid encara que tinguem presos i exiliats. El seu argument val, el dels altres no. Per què? Perquè en el fons consideren que ells són el centre del poder i els altres han de ballar al seu so.

Ha estat així durant molts decennis, certament. La política catalana era subsidiària del poder econòmic, una tendència que ara curiosament s’ha exportat al món sencer, i era tremendament subsidiària del poder de Madrid –imagineu-vos si ho era que el grup parlamentari de CiU es deia ‘minoria catalana’. Sí. Minoria…

Deixar de creure’t subsidiari és un pas imprescindible per a deixar de ser-ho. I espere, per tant, que el gest del Premi Planeta, i més de semblants que comencen a veure’s, siguen un indicador que les coses canvien realment. Mal que siga a poc a poc. Perquè això significarà que els vells vicis del passat ja no es toleren com si fossen una part indiscutible del paisatge, com si fossen un ritual de segles, una cosa que tu no pots canviar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb