Contra l’estranyesa un segle després

Fa cent anys exactes que l’escriptora anglesa Vita Sackville-West va viatjar a Pèrsia i en va escriure un llibre sobre la marxa, mentre viatjava. El va anar escrivint i mentre es dedicava a descriure i explicar el que veia i el que vivia, n’anaven brollant reflexions paral·leles, anàlisis esmolades, ocurrències enlluernadores, tot el que li anava passant pel cap a una artista europea en terres perses, una artista que lluitava constantment contra l’exotització de la mirada europea. Anna Noguer Gumbau, prologuista i traductora de Passatgera a Teheran (Edicions de la Ela Geminada, 2026) ho explica millor al pròleg: “A diferència de la majoria de relats d’homes, que buscaven el prestigi a través del coneixement objectiu, els llibres de viatges escrits per dones tendien a la subjectivitat i mostraven més la col·lisió del jo i l’Altre, de la mirada i l’objecte observat.”

Quin sentit té, més enllà de la curiositat que ens pugui despertar un lloc, un temps i una autora, llegir un llibre de viatges de fa cent anys? Qui se’l llegiria i per què? T’ha d’interessar Pèrsia? T’han d’interessar els anys vint del segle passat? T’ha d’interessar Vita Sackville-West? És precisament la subjectivitat que apunta Noguer al pròleg la que ens fa llegir aquest viatge, però una subjectivitat que no s’ha d’entendre com hi estem acostumats ara, un segle després, sinó que es refereix més aviat a la interposició d’una mirada entre el lector i els llocs visitats, la mirada de qui escriu i no es limita a descriure.

“Cal mirar en la distància i, tot seguit, fixar-se en les poques iardes quadrades que tenim sota els peus; cal ser, alhora, hipermetrop i miop”, escriu Sackville-West, i així ens dóna les dues eines indispensables per poder practicar aquesta mena d’observació subjectiva que ella desplega tan bé amb les paraules: l’atenció plena i la distància. És evident que si vols explicar com és un lloc, t’hi has de submergir tant com puguis, però si ho fas sense haver-ne tingut primer una imatge sencera, completa, de l’abast del lloc, tendiràs a magnificar el que potser són menudeses o a disfressar de trets habituals locals el que són anomalies, per exemple.

L’autora de Passatge a Teheran sap que “el llenguatge només pot aspirar a la suggestió, perquè l’art de les paraules no és una ciència exacta”, però llegint el seu llibre, ningú troba a faltar ni un sol moment cap traça d’exactitud. Amb unes pinzellades ben definides, ben acolorides, enfila descripcions que podrien ser exercicis pictòrics, com una mena de dictat de tot el que has de dibuixar per estampar al llenç el que l’autora ha capturat amb paraules. Diu que divaga, que es deixa portar, que no busca sinó que troba, que no espera sinó que es deixa sorprendre, però també afirma que “viatjar no té cap mena d’interès intel·lectual”, i així es descarrega de la responsabilitat que s’intueix que li devia pesar especialment com a intel·lectual europea que pretenia explicar-nos Pèrsia.

“Em vaig apropiar d’una gandula, vaig agafar ploma i paper, i vaig començar aquest llibre.” I un segle després hem de llegir el que aquesta aristòcrata va escriure ajaguda? Afegeix ella: “Estava tan eufòrica, però, que em va ser igual [tenir febre]: havia començat a escriure un llibre i havia vist Pèrsia.” Al llarg de tot el llibre, de tot el viatge, de tota l’estada a Pèrsia, de tant en tant l’autora treu petits escuts per protegir-se, conscient de no estar fent un llibre de viatges a l’ús, però alhora convençuda que aquesta seva sortida de la norma és per elevar-se i per distingir-se: “Res no és una aventura fins que esdevé una aventura a la ment.”

Vita Sackville-West sap que un viatge es torna interessant per al lector quan qui l’explica hi posa una mirada i un subjecte, i per això el llibre no solament ens narra la seva estada a Pèrsia, sinó què n’espera, com hi arriba, on s’atura abans d’arribar-hi, quan s’hi instal·la, com passa a ser una resident després de ser una viatgera, i com se’n va i arriba a casa, passant Per Rússia, per Polònia, i sense deixar de contar tot el veu i viu des de la seva mirada. Ella no sap que la llegirem cent anys després, però sap que la llegirem des d’altres llocs, i és així com escriu i descriu Pèrsia, sabent que fent-ho en present, mentre tot el que descriu està passant, tant l’autora com el lector trepitgen un terreny que es belluga i que els desestabilitza, perquè ella mateixa arriba a la conclusió que “cada llibre s’hauria de llegir en un entorn com més discordant millor, perquè d’aquesta manera imposa un univers paral·lel que fa que el lector quedi descol·locat quan es veu obligat a tornar al seu propi món”.

Per què hem de llegir Passatgera a Teheran un segle després, doncs? Jo l’he llegida per descobrir i acompanyar aquesta mirada europea sobre Orient que, carregant un munt de prejudicis i escrivint des d’una posició privilegiada, en la mesura que li és possible, és conscient dels motius d’aquesta diferència entre els dos mons, d’aquesta estranyesa que els allunya i els atansa: “Aquesta gent no és gens sinistra. Però si no sabem res d’una vida i només n’observem la superfície, podem arribar a pensar que conté algun element cabalístic i ocult. Aquí els ignorants som nosaltres, mentre que ells es mouen amb una familiaritat molt íntima.”