Continuarem, Muriel, i gràcies per tot

  • 'Fa una ràbia infinita, que no sabem descriure amb paraules, que Muriel Casals se n'hagi anat així i ara.'

Assumpció Maresma Matas
14.02.2016 - 07:00
Actualització: 14.02.2016 - 19:59
Vicent Partal
14.02.2016 - 07:00
Actualització: 14.02.2016 - 19:59
VilaWeb

La notícia de la mort de Muriel Casals és un cop duríssim per a tothom. Evidentment, més que per ningú, ho és per a la seva família i amics i per als seus companys d’Òmnium i Junts pel Sí, però ara mateix és palpable i ben visible un sentiment de dol a tot el país. En el moment de saber-ho, en el moment de saber la seva mort, som molts que ens hem quedat amb la mirada perduda, amb els llavis tremolosos, amb el cap emboirat. No pot ser que t’hagi passat això, Muriel, no és just. No pot ser que ens hagi passat això…

Muriel Casals era una persona profundament respectada perquè era una persona sòlida com poques. Moltes coses l’havien feta així: néixer a l’exili, la seva formació, la seva feina de dècades, la dignitat i la llibertat amb què s’expressava sempre, l’afabilitat que regalava a tothom, fins i tot en els moments més tensos, la constància a l’hora d’entendre les coses i adaptar el seu pensament, la generositat extrema amb què es lliurava als altres. Tot allò que resumia aquella seva mirada neta, transparent i honrada.

D’alguna manera, i gràcies a la suma de tot això, Muriel Casals era el mirall del país que volem construir tots junts i que ara haurem de crear tenint-la a ella només en el nostre record. Un país excel·lent i lúcid, com ella era. Un país serè i bell, com ella era. Un país inquiet i voluntariós, com ella era. Un país persistent i treballador, com ella era. Un país obert i dialogant, com ella era. Un país tenaç i lliure, com ella era. Un país sòlid i responsable, com ella era. Un país elegant i preparat, com ella era. Un país convençut i eficaç, com ella era. Un país de mirada ampla i cor sempre atent, de sentiments nets i suaument fort, com ella era.

Fa una ràbia infinita, que no sabem descriure amb paraules, que Muriel Casals se n’hagi anat així i ara. És una mort emocionalment devastadora, d’aquelles que punxa la pell del poble i fa mal, d’aquelles que provoca un tremolor a la nació, de les que mou al plor. Però, al mateix temps estem convençuts que la mort de Muriel Casals és una mort que obliga. Que ens obliga a tots.

Muriel va fer uns esforços enormes a favor de la llibertat. Va haver d’assumir un paper públic cabdal i va haver de fer una feina que no li resultava senzilla, però que sabia que era necessària. La seva dedicació als altres, no solament a la causa de la independència sinó a la societat sencera, no la pot posar en dubte ningú. L’arrel del seu compromís amb la gent era molt profunda i tota la seva vida va cercar com concretar-lo, com exercir-lo de la manera més adequada possible: del PSUC a Junts pel Sí, de la facultat a Òmnium sempre hi hagué una sola Muriel Casals, fidel de manera permanent als seus principis, però també valenta a l’hora d’acceptar els canvis que la realitat li demostrava que eren necessaris.

Ara aquest esforç, aquesta tenacitat, aquesta capacitat de reflexionar i deixar enrere els dogmatismes, aquesta generositat sense límits tenim l’obligació, tots, que siguin referència a la república catalana, en aquest nou estat del qual ella no podrà gaudir, però on tots ens hauríem de comprometre que la seva petjada fos ben visible.

Gràcies per tot, Muriel. Continuarem sense tu. Però ho farem recordant sempre que sense el teu treball i la teva generositat res no hauria estat igual i mai no hauríem arribat tan lluny.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any