Compte enrere

Quan una sap que el compte enrere ha entrat en els darrers deu segons i que no hi ha cap més destí que la mort i que només té el temps just per a fer el que hagi de fer en aquest món, una perd tota vergonya i tota por.

La vida és un rellotge de sorra. Que permet nàixer tranquil·la, viure amb dificultats i morir tranquil·la. Quan la sorra comença a caure pel tub estret del rellotge, les coses es veuen d’una altra manera. Sobretot quan aquesta sorra cau precipitadament, a la velocitat d’un huracà. M’he adonat que morir tranquil·la és l’esperança més bella del món quan he sabut que tenia una metàstasi que pràcticament m’havia corcat tot el cos per dins.

No és fàcil perdre la por i la vergonya davant la mort. Per perdre la vergonya, però, primer cal perdre la por. Jo tenia pànic de la mort. No volia morir. Quan el metge em va diagnosticar càncer de fetge, vaig començar a tremolar, em vaig posar a plorar i vaig tenir una forta crisi d’ansietat a la consulta. ‘Tranquil·la, no tinguis por —em va dir la metgessa—, morir-se no és tan terrible. És la cosa més natural del món. I la més senzilla. Tots estem pre-dissenyats per fer-ho. Els humans som màquines perfectes de morir.’

Tot i sentir aquesta saviesa gairebé filosòfica de boca del metge, he de reconèixer que no em va resultar tan fàcil assimilar la por. No en vaig sortir saltant i celebrant-ho, de la consulta del metge, ni vaig anar xiulant a la primera sessió de quimioteràpia, ni vaig explicar amb un gran somriure a familiars, amics i companys de feina que el cranc m’havia atrapat i m’havia mossegat amb les urpes i no em deixava anar, i que m’arrossegava amb ell cap enrere, enrere, enrere… fins que no podia retrocedir més i jo acabava per cedir.

El primer que vaig haver de superar va ser la fase de la pregunta retòrica de ‘per què a mi?’ No he fumat mai. No he begut mai. Sempre m’he posat protecció solar, ‘pantalla total’. Sempre he pres precaucions a l’hora de cardar. No he relliscat mai pel costat salvatge de la vida. No he estat mai fan de Lou Reed… Llavors, per què a mi?

Però a poc a poc vaig deixar de tenir por del cranc. El doctor tenia raó. Nàixer és el mateix que morir. Som màquines perfectes de morir, estem dissenyats per a això; valdria més que ens diguessin éssers mortals en comptes d’éssers vius, això definiria millor la nostra pròpia essència.

La pèrdua de la vergonya va arribar un cop superada la fase del perquèami?

Perdre la vergonya és reconèixer –primer a tu mateixa i després a la resta, en primer lloc com a reflexió interna i posteriorment en veu alta– allò que sempre has pensat, sentit i, sobretot, callat. Admetre que has anat mil vegades als sopars de la teva colla sense ganes, que has estat deslleial més d’una vegada al vot de lleialtat que vas fer al teu casament, que vas mullar les calces com mai quan et vas embolicar amb la companya de feina en aquell dinar de Nadal, que una vegada el vell que tenies assegut al costat a l’autobús et va ficar la mà per sota els pantalons. I reconèixer que t’estimes més un fill que l’altre.

Això us volia explicar avui a tots dos. Sempre he estimat més la Lili. No sé per què. No tinc resposta. Però és així. Se sol dir que de mare només n’hi ha una. I així és la majoria de les vegades. I una mare no es pot partir en dos. No pot dividir el seu cos, ni el seu cor. És mentida que una mare pugui estimar tots els fills per igual. És una mentida com una catedral. El cor ni es divideix ni es duplica. Això és anatòmicament impossible i també ho és, necessàriament, des del punt de vista emocional.

Per això surto en tots els retrats familiars amb el meu fill no preferit als braços. Perquè no es notés que la meva preferida era la meva filla. És un d’aquells trucs dolents que fem servir les mares per dissimular el nostre amor, però que no serveix de res: en tot cas, no més que per a maquillar un cadàver desfigurat per les urpades d’un cranc.

Estic segura que vosaltres també ho heu notat. Que no us dic res de nou. Pot ser que no ho hagis expressat mai, Imanol, però sempre has estat gelós de la teva germana, perquè sempre has sabut que era la nina dels meus ulls. I tu també, Lili, quantes vegades no t’has aprofitat del meu amor maternal irracional… I és que l’amor d’una mare sempre és irracional, sense sentit, fora de tota lògica i cec davant la veritat més evident.

No em demaneu explicacions. No puc dir per què m’estimo més la Lili, Imanol. No és que sigui més bonica. O més intel·ligent. O més llesta. O més alegre. O més amorosa. O més sensible. Ni perquè va nàixer primer, o perquè el seu part va ser més fàcil, o perquè amb ella vaig tenir un embaràs més bo i vaig dormir millor. No tinc motius, però sí, he estimat (i estimo) més la Lili.

Em sap greu, Imanol. T’estimo, Lili.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.